PROU!

S’ha acabat l’època de submissió, d’indignitat i d’assumpció sistemàtica dels insults i retrets fets per qui només pretén ocultar la pròpia incompetència. Amb el nou despertar de Catalunya desperta també l’orgull i dignitat mai perduts, però que romanien letàrgics per culpa d’un govern que va ser capaç d’empassar-s’ho tot fins que va rebentar.

Som senyors del nostre propi destí; i ara en som conscients. No hi haurà nostàlgic ni estranger capaç de tòrcer la nostra voluntat ni de dissoldre la nostra identitat mil·lenària.

Dit això, cal que comprenguem que fa temps que socialistes i populars van iniciar una croada contra Catalunya. La situació és preocupant. El pretext de la sentència del Constitucional ha servit perquè l’espanyolisme assumeixi obertament la seva condició jacobina que abans tan sols manifestava de forma acomplexada i en la intimitat. Han disposat tots els recursos de l’estat de dret per aconseguir l’anhelat objectiu; fins i tot l’execució política per via judicial. Però objectivament, tal i com es planteja, es pot afirmar amb tota rotunditat que aquest debat és estèril. I és que probablement siguin els qui ara volen harmonitzar en sentit restrictiu, els mateixos que llavors van apostar per una harmonització extensiva. Si volen reformar el model d’estat des d’un prisma de major eficiència: endavant. Ara, que no ho facin des de l’amargor del“café para todos”; i que els quedi molt clar que els territoris històrics no es toquen. Hauran de ser conscients que la realitat de l’estat, ja sigui per qüestions demogràfiques o geogràfiques, és asimètrica i per tant el model d’estat que plantegin també ho haurà de ser.

S’imaginen, per un instant, que sigui la mateixa Espanya la que esquinci de tant estirar la corda que ens lliga? Sens dubte seria una situació perplexament curiosa. Amb tot, i malgrat l’exposat, la desorientació de l’estat espanyol és evident i això incrementa la perillositat de la situació pel component d’improvisació que incorpora.

La nostra obligació és estar alerta tant en la nostra condicions de ciutadans i com a país. I adverteixo des d’aquí, que qui vulgui obrir la caixa de pandora, trobarà en nosaltres un interlocutors ferms i immunitzats al verí de la seva saliva. Aquí diem prou!