L’enigma s’ha resolt, i amb ell tot el cúmul d’especulacions que feia anar de corcoll polítics, periodistes i ciutadans. I és que ja tenim data: el 28 de novembre. Aquest dia decidirem el govern del nostre país, o si més no, el partit que tindrà més diputats. I és que perfectament pot tornar a passar que es reediti la fórmula d’un govern de perdedors, units tan sols per seguir ostentant el poder. El panorama electoral, si més no, es mostra divers i assegura una campanya entretinguda:
Si per la covardia dels socialistes al desgast electoral, ens hem hagut d’empassar les polítiques d’Interior d’un partit que no representa ni el 9% de la població. Ara, els d’Iniciativa s’han engrescat i han posat de candidat el Sr. Herrera, dogmàtic i radical com pocs. Aviat tindrem tots aquests radars nous que han posat pintats de color verd per no trencar l’harmonia ambiental dels pardals.
El Partit Popular segueix a la seva, i envalentits per l’èxit del seu recurs contra l’Estatut, el seu proper objectiu és la immersió lingüística i l’ensenyament en català. Senten la necessitat de salvar la integritat d’Espanya. De fet, Rajoy ja ha manifestat la conveniència d’un pacte a la basca (PSOE+PP) a Catalunya.
Esquerra té por. I és normal en un partit que proclama independència durant les campanyes electorals i que acaba donant el govern a un partit espanyolista. I és que a la gent l’enganyaràs una vegada (bé, en aquest cas dues), però cap més. Es troben en una conjectura que fins i tot els Srs. Carretero i Laporta, aliens a la crisi econòmica, i sense cap altra proposta que proclamar unilateralment la independència al Parlament el dia 29, suposen una amenaça seriosa als resultats d’ERC.
I a can socialista, les coses van maldades. Si s’hi fixen, no veuran quasi ningú a les llistes del món municipal. I és que en previsió d’una dolorosa derrota, han decidit preservar els seus alcaldables per les municipals del maig. La seva aposta és clara: amb la deserció del sector catalanista avorrit de que a Madrid, els seus 25 diputats catalans no votin mai en contra del PSOE, ni tan sols per defensar Catalunya en les propostes del mateix Tripartit, ara toca apostar des de Catalunya per l’Espanya federal. Ben reforçats, això si: Celestino Corbacho, el Ministre dels 5.000.000 d’aturats i David Vegara, el Secretari d’Estat d’Economia que va veure passar la crisi per davant (perquè altra cosa no va fer). En resum: “Espanya i crisi” per un país que clama “Catalunya i bona gestió”
A partir de la setmana que ve: la il·lusió amb que la gent de CiU prepara el seu projecte de país. Preparats pel canvi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada