La paciència i la perseverança són virtuts reservades a aquells a qui el futur se’ls mostra amb clarividència per la fermesa de la seva idea. Virtuts confoses, d’altra banda, amb “incapacitat de fer” per aquells que no veuen més enllà del seu nas i fan cas a impulsos ometent les veritables necessitats de l’avui, però sobretot del demà.
Jo sóc independentista. És el meu partit, Convergència, independentista? (Doncs sembla que aquesta és la qüestió que turmenta a alguns fins al punt de no deixar-los dormir) La veritat, no ho sé. I no ho sé perquè sembla que el concepte “independentisme” estigui en els darrers temps inexorablement associat a una temporalitat no superior a 2 o 4 anys. Jo sempre l’havia entès com el moviment que propugna la independència política, sense altre termini que el tempo que marqui la feina del dia a dia. Si l’independentisme actual és el que defensen aquests quatre arrauxats que amb vocació profètica i salvapàtrida, oblidant l’esforç de gestió que requeriran els anys venidors, llavors potser jo tampoc sóc independentista. En una visió simplista es redueix tot plegat en un tema de forma i de contingut. Prego que ens disculpin, però aquesta vegada, a Convergència, ens veiem amb l’obligació de treballar el contingut; creiem que la situació així ho requereix. De què ens serveix tenir el nostre propi envàs si està buit? A alguns, tot l’exposat els pot sonar a excusa: juguen novament a “l’ambigüitat” _ tòpic injust que alguns malaltissament ens han atribuït_. Però el cert és que no som impertorbables als temps que vivim, no som aliens a la crida de la gent del 10 de juliol; de la qual em sento molt honrat d’haver-ne pogut formar part. Sabem, i així ho hem manifestat, que l’etapa de relació entre Catalunya i Espanya s’ha acabat. I treballarem, treballarem de manera convençuda i obstinada per aconseguir que se’ns reconegui quelcom que és inherent a la naturalesa de qualsevol poble: el Dret a Decidir el seu futur.
Catalunya no és Kosovo, i malgrat els dirigents d’aquestes noves formacions demostrin actituds, democràticament parlant, pròpies dels dirigents d’allí, aquí un proclamació unilateral, com pretenen, no és altra cosa que un ridícul majúscul dins el món occidental. Tampoc creiem que els ànims estiguin per fer referèndums de manera reiterativa i continuada i anar-los perdent (així porta el Quebec 40 anys). El dret a Decidir, l’entenem com un camí: com una escala en la qual hem d’anar pujant graons fins a aconseguir una victòria socialment majoritària, exempta de fractures socials. I per això d’entrada, aquesta legislatura plantejarem el concert econòmic: un pacte fiscal català. La independència és quelcom més que la resposta a una asfixia fiscal i econòmica i per això no podem permetre que depengui únicament d’una situació econòmica temporalment desfavorable.
La línia està traçada i el riu seguirà el seu curs; això ningú ho pot canviar. Facin-me cas si els dic que el que avui sembla lent serà ràpid demà. No és un camí per impacients i espontanis sinó per perseverants!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada