Qui no sabés de què anava, podia pensar que es tractava d’una processó en motiu de l’assumpció de la Mare de Déu. El cas, és que faltaven 20 minuts per les 7 de la tarda, i des de la rotonda de la carretera de Prenafeta, el lloc de concentració per iniciar la marxa, ja s’albirava tot un reguitzell de gent delerosa de manifestar el seu enuig i indignació.
I és que amb la paralització de les obres de l’A-27, ens hem vist sotmesos al pitjor dels ultratges: l’abandó fet a consciència per ser considerats irrellevants. Per això, la gent esperava el diumenge per poder-hi dir la seva; esperava l’oportunitat de dir que no som un lloc de pas, que a la Conca hi viu gent i ja n’estem farts. Un ampli i insòlit desplegament de mitjans de comunicació era la constatació de l’expectativa generada. I la gent va respondre.
Però la imatge idíl·lica del que hauria d’haver estat una acció planificada i eficaç a l’alçada de les pretensions dels convocats, es va veure enfosquida per algun infortuni i una organització per part de l’alcalde, que per no ser malpensat, qualificaré com a mínim d’ingènua. Començant pel malaurat accident que es va anticipar a la voluntat de paralització viària i acabant amb la picaresca de Mossos i Policia Local. Unes forces de l’ordre, a qui aprofito des d’aquí per felicitar per l’efectiu desplegament que van fer, tan efectiu que van desvirtuar la marxa desviant el trànsit per dins Montblanc.
Però no hi ha obstacles que la bona voluntat no pugui superar. La voluntat de reivindicar, va fer aflorar la creativitat. Un vulgar tall de carretera es va convertir, potser perquè l’hora s’hi adia, en una passejada: una marxa per la dignitat. I mentre ens dirigíem espontàniament cap a la rotonda que uneix la carretera nacional amb l’autopista (sí; la de la Rifacli), alguns aprofitaven per buscar la solidaritat dels conductors aturats fent pedagogia dels nostres problemes.
Al final, objectiu complert: embús circulatori, atenció dels mitjans i la sensació que s’havia col·locat la primera pedra d’un moviment que no es conformaria amb un sol acte de protesta. Una lliçó de civisme i de força ciutadana. I el primer indicatiu que si la situació persisteix i no es reprenen les obres amb una celeritat notòria, les protestes es succeiran al mateix ritme que anem perdent la paciència i la bona voluntat.
I és que amb la paralització de les obres de l’A-27, ens hem vist sotmesos al pitjor dels ultratges: l’abandó fet a consciència per ser considerats irrellevants. Per això, la gent esperava el diumenge per poder-hi dir la seva; esperava l’oportunitat de dir que no som un lloc de pas, que a la Conca hi viu gent i ja n’estem farts. Un ampli i insòlit desplegament de mitjans de comunicació era la constatació de l’expectativa generada. I la gent va respondre.
Però la imatge idíl·lica del que hauria d’haver estat una acció planificada i eficaç a l’alçada de les pretensions dels convocats, es va veure enfosquida per algun infortuni i una organització per part de l’alcalde, que per no ser malpensat, qualificaré com a mínim d’ingènua. Començant pel malaurat accident que es va anticipar a la voluntat de paralització viària i acabant amb la picaresca de Mossos i Policia Local. Unes forces de l’ordre, a qui aprofito des d’aquí per felicitar per l’efectiu desplegament que van fer, tan efectiu que van desvirtuar la marxa desviant el trànsit per dins Montblanc.
Però no hi ha obstacles que la bona voluntat no pugui superar. La voluntat de reivindicar, va fer aflorar la creativitat. Un vulgar tall de carretera es va convertir, potser perquè l’hora s’hi adia, en una passejada: una marxa per la dignitat. I mentre ens dirigíem espontàniament cap a la rotonda que uneix la carretera nacional amb l’autopista (sí; la de la Rifacli), alguns aprofitaven per buscar la solidaritat dels conductors aturats fent pedagogia dels nostres problemes.
Al final, objectiu complert: embús circulatori, atenció dels mitjans i la sensació que s’havia col·locat la primera pedra d’un moviment que no es conformaria amb un sol acte de protesta. Una lliçó de civisme i de força ciutadana. I el primer indicatiu que si la situació persisteix i no es reprenen les obres amb una celeritat notòria, les protestes es succeiran al mateix ritme que anem perdent la paciència i la bona voluntat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada