REFERÈNDUM AUTOLIMITAT

La mesa del Parlament de Catalunya ha admès a tràmit una Iniciativa Popular per convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Ha fet falta un informe favorable del departament jurídic del Parlament _ i algun malintencionat afegiria que també un documental a TV3_ perquè la casa on resideix la nostra sobirania hagi decidit abordar una qüestió fonamental per molts catalans. Com era previsible, PSC-PSOE, PP i Ciutadans han fet gala novament de la seva espanyolitat i han votat en contra. Però malgrat la inicial satisfacció que m’ha produït la notícia, i sense ànim de resultar augural, no puc evitar sentir certa compunció en preveure el que acabarà passant.

Era un funest divendres 12 de març quan en aquest mateix diari que estan llegint, vaig publicar l’article “Desapareguts abans del combat”; una dura crítica a la Llei de Consultes que va aprovar el Tripartit. ERC, amb el seu afany de penjar-se medalles en vista de comicis electorals, tornava a aprovar a corre-cuita una nova renúncia vestida de falsa ambició que contribuiria, si hi cap, a fer més indignes aquests 7 anys per l’honorable història d’aquesta formació. Ingenuïtat o traïció? No ho sé. L’únic veraç és que oferint-los, des de CiU, la fórmula per desenvolupar una Llei de Consultes on es desplegués amb total eficàcia la potestat que atorgava l’article 122 de l’Estatut, amb la qual no calia cap autorització prèvia de Madrid, ells van preferir mantenir poltrona, alts càrrecs i cotxes oficials. Van preferir l’amén dels seus socis socialistes, que no tan sols rebutgen taxativament la independència, que fins i tot mantenen la negativa a obrir cap mena de debat. No es van preguntar per què votaven favorablement a una llei que propiciaria que el poble català pogués exercir el seu dret d’autodeterminació que tan odiïen? Novament, i malgrat les advertències fetes, amb Madrid hem topat.

Per tant, en vista de tot l’exposat, seria absolutament lícit i necessari preguntar-nos a què juga Esquerra. El diagnòstic de Felip Puig, que penso que no podria ser més encertat, és que estan patint un brot d’equidistància electoral transitòria. Pretenen novament embolicar-se amb la Senyera que han trepitjat durant aquest temps emulant la idíl·lica escena de Delacroix quan en realitat amb els seus actes han esdevingut l’escamot d’afusellament que va plasmar Goya. Òbviament i com no podia ser d’altra forma, nosaltres hem votat a favor perquè es tramiti aquesta IP, només faltaria. Però és necessari analitzar en quin context van sorgint les coses i cal veure la honorabilitat de les intencions de cadascú. Per la transcendència del tema que ens concerneix, no es pot permetre que es promogui des de l’engany. Que cal fer front a aquesta qüestió és quelcom que no nego, com tampoc nego que el nostre dia a dia és prou convuls per embarcar-nos en una aventura on gràcies al “patrotisme” d’ERC ja en sabem el final abans de començar. La moral col·lectiva del país no pot assumir més frustracions i menys per culpa de l’esquizofrènia d’una formació que ara necessita expiar els seus pecats.