Aquesta setmana ocuparé aquestes línies parlant-los d’una de les varietés que tot sovint ens ofereix la diversa fauna espanyolista i que per la necessitat de resoldre problemes de major índole passen desapercebudes o s’obliden en un parell de dies. En aquesta ocasió ha estat la Real Academia Española l’inefable protagonista d’aquest malintencionat episodi. Però què en podem esperar d’una institució, els qualificatius del nom de la qual no són altres que reial i espanyola? El cert és que sempre havia mantingut l’esperança que la intel·lectualitat d’aquest estat que es fa anomenar Espanya atengués, o almenys fos sensible, a les raons històriques, culturals i lingüístiques dels pobles que de moment estem obligats a formar-ne part, però cada dia que passa m’adono que són aquestes mateixes elits, les que instiguen l’odi interterritorial a una població que any rere any va baixant llocs als rànquings internacionals d’educació.
Tot plegat ha ocorregut perquè la RAE, que es troba preparant la 23ena edició del seu diccionari, ha decidit modificar la seva definició de nacionalitat, eliminant l’accepció que deia "condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación" i mantenir l’accepció que ells creuen que s’adiu millor a aquest concepte: "comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural". Aquesta institució ja ha demanat disculpes i ha dit que rectificaria. Malgrat tot, aquest episodi esperpèntic no deixa de ser significatiu i provoca cert malestar si tenim en compte la tessitura actual. Tinguem present que els conceptes de “nació” i “nacionalitat” presents a l’Estatut de 2006 (sense un clar valor jurídic) van ser al seu dia una de les principals motivacions del recursos presentats tant pel PP com el PSOE (via Defensor del Pueblo).
Afortunadament les definicions del diccionari de la RAE no són vinculants en tant que no són definicions legals. Sí que són, malgrat tot, un indicatiu fiable del clima que es respira fora de Catalunya. Primer va ser la reescriptura de la història per part d’autors com Moa o Vidal. Ara el revisionisme s’ha estès al camp de la semàntica. Si no fem valdre la veritat, correm el risc que en uns anys la realitat s’hagi distorsionat de la tal forma que ja no la reconeguem. Però què porta a aquesta gent a un comportament endèmicament anòmal i antidemocràtic? La resposta és ben senzilla: la por. Compadim-nos d’ells i no permetem que converteixin la nostra esperança en odi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada