Amb la mirada fixada a Grècia, contemplant amb por el que podria ser el nostre futur, aquesta setmana hem constatat com a realitats el que en altra hora només eren situacions impossibles. Vista la dificultat que ha suposat reunir la quantitat de diners necessaris per rescatar Grècia, res ens fa pensar que l’economia dels membres de
Ens ha de sobtar veure els grecs manifestant-se davant l’anunci de retallades en els sous i augment del impostos? És innegable que els 110.000 milions d’euros del rescat tenen un preu. Els grecs han d’entendre que ja no s’està lluitant per la seva riquesa sinó per la capacitat de generar-la. Si veritablement es vol que les coses canviïn cal revirar abans les nostres actituds; viciades per l’egoisme social imperant. Tenim dret a exigir uns bons líders i a un bon govern, però no esperem d’ells que puguin resoldre sols la situació. Tenen l’obligació de crear mesures per facilitar la nostra reacció, però perquè siguin efectives, cal que recuperem els valors del treball, el sacrifici i l’esforç.
L’altre dia estava en una conferència on es qüestionava la política com a eina vàlida, vista la situació que viu, per liderar una reacció davant una sentència adversa. A més es plantejava, vist l’èxit organitzatiu de les consultes, que fos el teixit associatiu i la societat civil la que liderés la resposta. El conferenciant, encertadament, va respondre que podem desconfiar dels polítics però no de la política com a eina vàlida. I és que al cap i a la fi, política és democràcia. Nosaltres en som els seus protagonistes i de nosaltres depèn dignificar-la de nou.
En la nostra tradició històrica hi ha una figura d’origen medieval que es va popularitzar al voltant del segle XVI. Com al sometent, a nosaltres ara també ens repiquen les campanes. Podem fer el mateix que als últims temps, eludir la nostra responsabilitat ciutadana i defugir la cita, però aquesta vegada no hi haurà ningú que respongui als atacs per nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada