CRISI A L’ESTAT DE DRET

Quan aquest diari surti al carrer, vostès i jo ja sabrem si el Tribunal Constitucional ha emès una sentència als recursos interposats a l’Estatut. Els he de confessar que he esperat fins a última hora abans no m’he posat a escriure a l’espera de la bomba informativa que suposarà tot això, però mentre passaven els minuts, l’únic en perspectiva d’aconseguir era trobar tancada l’edició del diari al moment d’enviar l’article. Lluny d’aventurar-me a fer cap pronòstic sobre el que hagi pogut passar, si que els diré que el meu desig és que s’acabi aquest suplici per tal de poder passar pàgina i oblidar-nos de quelcom, que malgrat el que va costar, ha esdevingut poc il·lusionador davant altres perspectives de creixement i futur que se’ns han obert com el dret a decidir.

Fins ara, el Poder Judicial, havia romàs immune a la responsabilitat del fracàs del model d’estat que sovint s’adjudica al Legislatiu i a l’Executiu. Si fins ara l’únic que ens pertorbava de la Justícia era l’eterna durada dels processos judicials, ara hem descobert que la tercera columna del nostre estat també trontolla. El Tribunal Constitucional  amb la seva incapacitat per resoldre ha fet qüestionar la idoneïtat de 12 persones per resoldre sobre les lleis que ens afecten cada dia. A aquesta situació ultratjant s’hi ha de sumar ara la que protagonitza el Tribunal Suprem amb les imputacions del jutge Garzón. Que quedi clar d’entrada que aquest senyor no m’ha despertat mai especial simpatia. Dit això, crec que és inadmissible el risc real existent que aquest senyor quedi apartat de la carrera judicial. Som presoners d’una llei d’amnistia, d’una situació contra natura. Queda demostrat que el procés d’instauració de la democràcia va ser imperfecte, i per tant és lògic que certs mecanismes democràtics s’hagin desenvolupat partint de quelcom amb un error a l’origen. Per exemple, l’absurda rigidesa d’un marc constitucional que ha quedat obsolet en 30 anys. Només explicable si s’entén que l’ambició i progressisme de l’època no era res més que concessions a fons perdut enaltides com a victòries en un clima de tancs i militars, clima que afortunadament ja no respirem. Una Constitució que ha consagrat uns poders emanats que han oblidat que provenen de la sobirania. Nosaltres hem de ser els primers en recordar-los que el poble és sobirà, a tots els poders.  Que encara que en aquest país acostumat a dictadorets de pa sucat costi reconèixer la sobirania del poble perquè no ens l’hem guanyat en cap revolució, el fet és que l’ostentem i per tant la podem exercir. Cal recordar als jutges i magistrats que no són la justícia sinó els administradors que ho fan en el nostre nom. Als parlamentaris que legislin per solucionar el problemes de la gent que els vota, i als governs que gestionin correctament els nostres impostos. Ens hem de creure el nostre paper de ciutadans perquè els poders de l’estat tornin a estar al servei del poble i no al revés. D’això es tractava la història.