L’Estatut i la sentència sobre la seva constitucionalitat han tornat a omplir durant uns dies els editorials dels nostres diaris. Aquest fugaç retorn a l’estrellat no es deu a la falta de temes durant les vacances, com jo creia, sinó a que ja portem quatre anys de viacrucis i crucifixió i ell que no ressuscita. Efectivament, la fractura social és irreconciliable. Però cal que analitzem el sentit en que s’ha produït aquesta fractura. La societat catalana, passi el que passi amb la sentència, ha sortit reforçada i cohesionada d’una situació d’adversitat. El desencant absolut amb les institucions espanyoles ha canviat la perspectiva dels nostres horitzons, i ara l’únic futur possible passa pel Dret a Decidir.
Malauradament, a casa nostra també haurem d’obrir les finestres perquè canviïn els aires. El Tripartit, davant les enquestes desfavorables, ha oblidat l’ètica pel camí i s’afanya a tot drap a aprovar bunyols de projectes com el de les Vegueries, l’Àrea Metropolitana,
Els socialistes, mai a favor de res i sempre en contra de tot. A diferència de Maragall, amb Montilla no hem tingut corones d’espines ni excursions a Perpinyà. El seu llegat, més de 600.000 aturats, perdurarà molt més temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada