11 de febrer, 2010

LA FATIGA

Ja sigui per conducta apresa o genètica, el fet és que Ernest Maragall ha fet honor a aquells estirabots que sovint protagonitzava el seu germà, el president Maragall. Sortides de to que superaven el políticament incorrecte batejades com a Maragallades, per alguns fins i tot entranyables dins la irrealitat de desgovern en què vivíem amb el dragon khan. Tot plegat, venia perquè el Conseller no ha fet més que constatar una realitat sobre el govern del que forma part. En referència al tripartit, el conseller ha dit que “ara com ara Catalunya no accepta aquesta possibilitat o realitat, n’està fatigada”.

S’agraeix el to de la reflexió. Probablement amb la consellera Tura i el conseller Castells siguin dels pocs supervivents d’allò que algun dia alguns van considerar PSC, però que avui no és més que unes sigles que tranquil·litzen la consciència dels qui aposten perquè el PSOE estigui governant la Generalitat de Catalunya. Ja sigui votant ERC o ICV perquè la reedició de la fórmula estava cantada. El problema en si del Tripartit ja és estructural. Per molt que Maragall vulgui fer aparentar els socialistes com a víctimes d’uns socis de govern eixelebrats, la realitat és ben diferent. No és comprensible que un partit que va obtenir tan sols el 9’5% de vots, uns 280.000, ostenti la titularitat d’una conselleria com Interior. Els socialistes han estat els executors d’una jugada menyspreable, covarda i irresponsable. S’han assegurat des del principi recuperar el 3% de vot que ICV els va robar des dels comicis de 2003 i alhora evitar el desgast d’un conselleria, inherentment subjecta a polèmica. És intolerable que el partit més gran eludeixi aquesta responsabilitat, sobretot coneixent l’ideal polític d’ICV. Com es pot comprendre que l’ ex-líder polític defenestrat pel seu propi partit, es mantingui com a Vicepresident de l’Executiu i es passi les hores viatjant pel món o perfeccionant discursos amb aranès perquè políticament ja no compta. Convé ser malpensat, hi ha indicis que ho constaten. L’únic que els uneix és la voluntat de perpetrar-se al poder fins l’últim dia i aferrar-se a la butaca tan com puguin.

Mentrestant hi ha gent preparada per estirar el carro i canviar la situació. Gent seriosa que sap com fer les coses, a qui no li fan por els reptes i no volen eludir les responsabilitats. Ben al contrari, les volen totes. Tal i com ens trobem només podem tornar a començar les coses. Començar il·lusiona, i ens hem de servir d’aquesta energia per agafar embranzida per tirar endavant. Recordin, començar il·lusiona.