ELL ÉS LA CRISI

En les dues últimes setmanes sembla que l’inefable crisi hagi adquirit una nova dimensió. El cert és que la situació no ha variat gens ni mica, però cada cop més, un clima de desconfiança i pessimisme va calant més profundament en la societat. La presidència europea que tant anhelava Zapatero l’ha posat, paradoxalment, a l’ull de l’huracà de la premsa internacional. Els europeus contemplen esgarrifats la impassibilitat del president espanyol i es qüestionen, legítimament, si aquest individu és l’idoni per liderar Europa en aquests moments. I mentre a fora s’alarmen amb la nostra situació, aquí parlen de “brotes verdes” o les famoses “es probable que lo peor de la crisis haya pasado” que hem sentit massa vegades. A la societat tan sols se li pot retreure la falta de reacció. La nostra responsabilitat com a ciutadans no s’acaba amb les urnes. Hem de garantir que el vigilant que s’ha escollit faci bé la seva feina. Però segurament ha estat més fàcil creure’s les mentides del govern, tan sols sigui per satisfer la nostra necessitat de seguretat i estabilitat. I és que al cap i a la fi és molt més fàcil pensar que la crisi la resoldrà el temps, que haver d’assumir totes les mentides i la covardia d’un govern que ha mentit  i  que ha mantingut una actitud fastigosament impassible, sent coneixedors _ perquè ells tenen les dades_ de les nefastes conseqüències que podia tenir aquesta actitud de veure-les venir. La crua realitat diu que l’any 2009, 7 de cada 10 llocs de treball que es van destruir a Europa van ser a l’estat espanyol.

La pressió internacional sembla que hagi fet despertar Zapatero de la seva letargia. De que això, no només sigui un altre numeret de circ, en depèn en part la voluntat de la resta de partits. No es pot viure sense una perspectiva de prosperitat, ja sigui individual o col·lectiva i per sentit de la responsabilitat, malgrat després ens pugui compungir, ara cal donar-li mastegat a Zapatero. Cal acabar amb la desorientació i la desconfiança que ha sembrat; prendre decisions sense por i saber fer els sacrificis necessaris. Per tot plegat fa falta que Zapatero vulgui escoltar i estigui disposat a assumir les seves responsabilitats; però es veu que encara no hem passat l’escena on mor la mare de Bambi.  ZP segueix ignorant la realitat i veient el món de color rosa.