CONSULTATS

Ja hem passat el nostre 28 de febrer. Vint-i-escaig per cent de participació i victòria clamorosa del sí. Dit així d’una tirada, la transcendència històrica que havia d’assumir aquesta jornada és ben ridícula. Les mirades ja estan fixades en el proper 25 d’abril i la sensació col·lectiva després de tot el desplegament es podria resumir amb un: “i ara què?”.

Si tots plegats tornem a tocar de peus a terra, en un exercici d’autoreflexió cal que assumim que els resultats a nivell participatiu eren molt previsibles. Sabent això d’entrada; és lícit qüestionar-se la necessitat d’un esforç d’aquestes característiques, però seria totalment injust tenint en compte que la naturalesa de la victòria del diumenge no rau en la participació. Cal emmarcar el 28F com una actuació més d’un procés global d’independència.

D’entrada, la celebració de les consultes ha ubicat en el panorama polític internacional la voluntat d’autodeterminació del poble català. El fet que quelcom tangible s’estigui duent a terme permet que se’ns pugui tenir presents com a futurs actors en la societat internacional.

El fet en sí d’haver celebrat les consultes és un èxit, tinguem present que no és que se’ns negui la independència, se’ns nega un dret encara més bàsic que és la possibilitat de preguntar si es vol la independència. Fins i tot en el supòsit que es pogués celebrar un referèndum oficial i vinculant i sortís el no, seria també una victòria. Perquè almenys se’ns hagués reconegut el dret a decidir, el següent que hem, de reclamar.

I no oblidem que aquest tema ha aconseguit que associacions, institucions i partits de casa, hagin estat capaços de treballar en una mateixa direcció. Al cap i a la fi, aquest diumenge es va fer un gran exercici de normalització. Parlar d’independència al carrer, sense complexes ni recances. Això ja és una victòria.

Abans els parlava de la sensació col·lectiva que en ha quedat després de tot el rebombori: “i ara què’”. L’altra dia parlant amb algú, em va comparar aquesta sensació amb una síndrome d’abstinència col·lectiva. I és ben cert que havent pogut votar sobre el nostre futur com a estat independent a partir d’ara ens semblarà poca cosa votar per aconseguir les competències en pesca fluvial. La independència ja està al carrer.