QUÈ ENS QUEDA?

La tempesta passà, però abans que ens trobéssim amb un temps amainat, remors de trons i borrasca assotaven novament tot el panorama. Aquest podria ser el primer vers de la cançó de l’enfadós que explicaria la nostra realitat des d’uns anys ençà. La sensació d’immobilitat, d’etern deteniment, en una situació prou incòmoda per nosaltres està començant a afectar la nostra capacitat de resposta en moments d’hostilitat. I és comprensible tenint en compte la freqüència amb que es produeixen.

El cap de setmana passat vam viure un altre dels enèsims moments ens pocs anys que són anunciats com a punts d’inflexió a la història. El cert és que la victòria de més del 94% pel SÍ s’ha vist ofuscada per la baixa participació que ronda el 30% de participació, i realment no ha estat a l’alçada de les expectatives generades. Cal incidir en aquesta qüestió, la de les expectatives. Enduts per l’eufòria d’Arenys, ningú es va alçar a marcar la línia d’èxit de participació. Només calia fixar-se en els últims comicis electorals i fixar l’eufòria a aquests nivells, a més de tenir en compte la campanya que s’havia pogut fer. Un 30% podia ser previsible i la lectura no hauria d’haver estat que el 70% restant del país no és independentista. El missatge que les consultes han estat un bon toc d’atenció, no ens hauria de complaure ni de bon tros. És important que la moral del país, malalta d’abstencionisme, es desgasti adequadament. Segur que no hi ha cap projecte que no sigui lloable i que en la seva mesura contribueixi a la causa, però no podem malbaratar esforços de mica en mica, perquè al final s’esgotaran. Cal treballar tots plegats sota el lideratge d’algú que pugui aplegar el consens nacionalista suficientment ampli. Algú que pugui evolucionar el seu discurs, tenint clar cap on camina, a mesura que aquests consens s’amplia fins tenir la força suficient que et posa en la privilegiada situació d’exigir.

Arran de tot aquest batibull, personatges variats, tots ells amb ínfules de poder, han decidit sortir a la llum. Aprofitant el desconcert actual han aparegut a escena el que potser podríem definir com la nostra primera gran onada de presumptes candidats populistes. Veurem si l’eclosió d’aquest partits independentistes no suposa ser al final una lluita fratricida que impedeixi a més que cap tingui representació, l’enfortiment electoral de qui hauria de ser el principal perjudicat: ERC.