LA LLIBERTAT ENCOTILLADA

Particularment curiosa ha estat la setmana viscuda. El debat polític s’ha centrat en dos punts antagònics, incompatibles i contradictoris. Mentre a l’estat espanyol es congratulen del natalici constitucional _ marcat enguany per la mort de Solé Tura_, a Catalunya tenim la mirada posada en la primera gran onada de consultes per la independència que es celebraran el 13 de desembre. Si bé és cert que la nostra ànsia de llibertat tradicionalment ens ha fet visionaris o pioners en la gestació de moviments socials per produir el canvi, en aquesta ocasió hi ha una multiplicitat de factors que han propiciat que aquest esforç, a diferència d’altres vegades, hagi quallat. La política no ens ha portat aquesta crisi, però la incapacitat manifesta de la Generalitat i govern central per treure’ns-hi suscita com a mínim el dubte sobre si realment el que falla és el plantejament de base del sistema. Crec que no m’equivoco si dic que són molt pocs, els que comparteixen amb ZP que aquesta situació es superarà simplement amb el pas del temps. Però és que a més de la crisi econòmica, ens trobem immersos en una crisi institucional gravíssima amb el Tribunal Constitucional al punt de mira. L’estat autonòmic és una via morta, i la Constitució com a garant i propugnadora d’aquest model d’estat ha deixat de complir la tasca que li era prevista. Obsoleta, inflexible, o fins i tot repressiva són molts del qualificatius que actualment li farien justícia. L’hem de recordar com un anacronisme entranyable d’un temps en que va ser el primer gran sospir de llibertat. La por, per alguns: profund sentit de la responsabilitat, va ser el 8è pare de la Constitució; i per això no és just que esdevinguem esclaus de la nostra pròpia sobirania. L’època de la llibertat encotillada la deixem pels nostàlgics de la Transició, ara volem la plena.

Fa unes setmanes el president Pujol parlava sobre el desgast que havia ocasionat la creació del nou Estatut. Es plantejava si realment compensava per la relativa quantitat d’autogovern que es guanyava. Mas, preguntat sobre aquestes declaracions, responia quelcom similar a que alguna cosa havíem de fer. Ambdós dirigents tenen raó. Crec que molts podem afirmar que ja no volem Estatut, o almenys no només això, volem dignitat. El desgast no compensa, i més vista la reacció per part d’Espanya: de la caverna i dels que no són caverna. Aquest Estatut va ser l’últim acte de lleialtat institucional. Era la única opció vàlida dins l’actual marc legal per guanyar autogovern. I no ha funcionat.

Per això ja no perdrem el temps, ni esmerçarem esforços embarcant-nos en un procés de revisió constitucional. Deixarem de ser l’ase dels cops de dues Espanyes fratricides que l’únic que comparteixen és el seu delit per culpar-nos dels mals del món. Ens hem de començar a plantejar ser propietaris del nostre propi destí.