26 de novembre, 2009

EDITORIALS PER LA DIGNITAT

Són dies en què la història s’escriu. Recordo de les classes d’història aquella fixació malaltissa per recordar dates concretes d’efemèrides que canvien el curs de les coses. Sempre m’ha semblat fascinant explicar tot un canvi social a través de quatre fets concrets, però la realitat és que els fets concrets no deixen de ser detonants de llargues situacions de tensió i sofriment. La premsa catalana ha alçat la seva veu de forma unificada en defensa de l’Estatut, però també perquè s’acabi una situació quasi irracional que denigra la nostra dignitat com a poble.

Podríem plantejar molts debats qüestionant la rigidesa la marc constitucional actual. Debatent sobre la necessitat de crear una nova carta magna. Podríem qüestionar la legitimitat de 12 individus (1 de mort, 1 revocat, 4 amb el mandat vençut de fa quatre mesos i els altres 4 que de moment no els passa res) per retallar una llei aprovada al Parlament, corts espanyoles i per referèndum al poble de Catalunya. Podríem, fins i tot, qüestionar la constitucionalitat de l’Estatut. El problema, tanmateix, és molt més greu. No depèn ja de cambres legislatives, ni de sentències de tribunals inquisidors. Som víctimes de la crisi d’identitat de l’estat espanyol que d’una banda vol creure’s un estat modern i democràtic però en realitat porta dins l’homenet enfadat d’ulleres fosques i braç alçat acomplexat per un passat imperial. L’esperit de la transició; la perestroika espanyola o la mentida d’aquells que van permetre morir al llit el dictador i van amnistiar tots els càrrecs franquistes. La meva generació ha nascut en llibertat, i no comprenem per què el vot de la majoria de persones no serveix. Potser és perquè no patim la síndrome d’Estocolm, sigui com sigui hem tornat a veure les orelles al llop i ja no ens conformarem amb engrunes de falsa llibertat.

Fa dies que hi ha símptomes que quelcom important s’està gestant a les entranyes del nostre país. Més gent que mai a més de pensar-hi, hi treballa i en parla. Inspirem-nos amb iniciatives com la de la premsa catalana, que ens serveixi de conhort. Ja som una nació sense estat, no acceptem mai ser una nació sense dignitat.