Sembla que haguem entrat en una època de desconfiança, alguns parlen fins i tot de crisi de país. El fet inqüestionable és que la política, agradi o no ens agradi, ha d’existir. Podem parlar que és injust posar a tothom al mateix sac, que a tot arreu hi ha alguna poma podrida, fins i tot qüestionar si això va més o menys amb nosaltres i si té tota la pinta d’anar eminentment per un partit en concret. Tot això, al capdavall és irrellevant quan les hostilitats no cessen. No podem permetre que la nostra voluntat de reivindicar el que és just és vegi diluïda; engolida per cortines de fum, que malgrat estar revestides de legalitat, no deixen d’estar orquestrades per un poder que consent que es denigri la nostra dignitat com a poble fins i tot a l’hora de tractar els nostres detinguts. Dictant la pena de l’escarni públic per contribuir a abaixar la moral d’un poble en creixement.
Reconec que és fàcil perdre’s en el desencant, però convé seguir alerta i adonar-nos que a la nostra cara s’està esmicolant l’Estatut amb el consentiment d’ERC, ICV i PSC-PSOE. Al juliol d’aquests any, després de 3 anys de negociació, amb una quantitat ignominiosa d’incompliments de terminis, el govern presentava l’acord pel model de finançament. ERC es penjava la medalla mentre es feia la foto amb Zapatero, un esforç que posteriorment no es veuria recompensat pel suport dels republicans als pressupostos de Zapatero, com amargament recordava la ministra Salgado. Finalment res de model de finançament propi per Catalunya. Aquesta era una de les premisses importants que defensava l’Estatut. Era imprescindible revertir la situació de sagnia fiscal i d’espoli com quedava demostrat amb publicació de les balances fiscals. Era important aconseguir un model propi de finançament . Està clar que era molt fàcil augmentar l’actual dotació econòmica, però no volíem un nou “cafè per tothom”. Sinó un model propi que ens permetés mantenir una relació bilateral amb l’estat. Poder negociar de tu a tu i no en el marc d’una negociació amb la resta de Comunitats Autònomes. Amb la inclusió del finançament de Catalunya a
Ja els deia fa just unes línies que amb l’actual clima de desafecció és molt fàcil renunciar. Ho és especialment més quan constatem que el nostre propi govern renuncia a les poques quotes d’autogovern de més que ens ofereix aquest polèmic Estatut. Però precisament per això és molt important que els que estimem aquest país i volem que canviïn les coses, no abaixem en cap moment la guàrdia ni ens deixem endur pel desànim que ens provoquen. Persistim i reclamem el que és just.
1 comentari:
No puc afegir res més.
No podem demanar i encarà menys exigir res a un Govern absent i que ni se l'espera.
Com bé diu la seva propaganda institucional són un Govern de petits gestos.
Els grans temes se'ls fan immensos, per ells són lloses no tenen opinió com a Govern en temes transcendents pel país.
O eviten parlar-ne perquè com a coalició no poden disposar de una opinió conjunta.
Tret en un tema: El poder s'ha de conservar i la acció del govern és unànime en fer oposició de la oposició.
A diferència dels governs i l'oposició de CiU on hi ha un liderat clar i es pot saber la opinió de la coalició consensuada i col·legiada. Les divergències existien i existeixen en temes del dia a dia i no representaven cap fre al país durant la presidència del president Pujol.
En el cas de José Montilla mai ha exercit el lideratge que es deia que tenia. De fet el gran acte de govern del Govern en els últims dies ha estat celebrar el 25 aniversari d'un Obra feta per iniciativa dels Governs de CiU i que avui el tripartit seria incapaç de fer a causa de les divergències internes.
Publica un comentari a l'entrada