RESISTIM

El cap de setmana passat vaig assistir amb goig a la inauguració del col·lectiu de la JNC de la Catalunya Nord. La data, a més a més, era senyalada doncs es complien 350 anys del Tractat dels Pirineus. L’entranyable idea dels Països Catalans s’ha vist difosa en els últims temps per la tendència pragmàtica que sembla que s’hagi instaurat. Focalitzem, comprensiblement, els nostres esforços en la causa catalana, la del principat. Creiem erròniament que Catalunya mereix tots els esforços, doncs la situació d’hostilitat permanent requereix de la nostra atenció a temps complert i deixem sense empara els nostres germans_que s’aclareixin amb els seus problemes que nosaltres ja tenim els nostres_. Al meu entendre, i és el que els intentaré exposar, hi ha un error de base en aquest plantejament. L’únic que diferencia als nacionalistes de Catalunya, dels de la Catalunya Nord, dels de Balears i dels de València, és que ells es troben en una situació de minoria. Això ens hauria de dur inequívocament a plantejar-nos que en no gaire temps, aquí a Catalunya, aquesta situació ens podria passar a nosaltres mateixos. L’altre argument fonamental per no desistir en aquesta idea de conjunt, és l’immens potencial econòmic de la unió d’aquest territori. Està clar que no hem de començar la casa per la teulada, però si més no és interessant que de tant en tant dediquem algun moment de reflexió a la lluita d’aquests altres patriotes. Podrem comprendre amb més profunditat el concepte de resistència i persistència.

Aquesta digressió que m’he permès fer-los, anava encaminada a suggerir que el desànim no és solució de res i que n’hi ha alguns que estan molt pitjor, l’actitud dels quals millora amb escreix la nostra. El Tripartit ha aprovat amb les seus grups parlamentaris del Congrés la LOFCA, que com els exposava la setmana anterior, suposa desistir a un model de finançament propi i representa la mort de l’Estatut en tant que s’ha vulnerat de manera ultratjosa una de les part més importants i una de les raons principals per les que es va fer l’Estatut. El propi govern renuncia a l’autogovern de Catalunya. També s’ha sabut que ERC i PSC ja s’han posat d’acord per rebaixar mínimament l’impost de successions. Mentre hi hagi comunitats autònomes a l’estat on aquest impost estigui suprimit, nosaltres no en hem de conformar amb menys. Aquesta retalladeta rídicula cara la galeria, no serveix per res. L’impost de la mort segueix sent una vergonya i una apropiació indeguda de l’Estat de la propietat privada.

Hi ha molt camí per fer, però el desànim i la desafecció només poden incrementar els problemes. Fa temps, el President Pujol, va iniciar un projecte de país. Ara és feina nostra, amb els postulats renovats i adaptats als temps que corren, de continuar amb aquesta feina. Està a les nostres mans. És molt lloable ser un “anti-tot”, però amb arguments i un model alternatiu, subscriure’s a aquesta tesi per comoditat és d’una covardia menyspreable.