AGOST CONVULS

Tot i que els nostres polítics aprofitin el mes d’agost per anar de vacances, cada cop resulta més freqüent que durant aquest mes sorgeixin un reguitzell de notícies, a voltes certament conflictives i que ben segur que serien susceptibles d’un debat més profund en qualsevol altra època de l’any. De les últimes aberracions aparegudes en forma part la renúncia de Montilla de recórrer davant el Tribunal Constitucional el Fons d’Ordenació i Reestructuració Bancària (FROB). Com el mateix Consell Consultiu ha dictaminat, aquest decret del govern espanyol atempta contra l’Estatut de Catalunya, però Montilla, en una decisió insòlita i preocupant, aposta per dialogar amb el govern espanyol durant un període màxim de 6 mesos. Montilla deixa ben clar que no pensa dinamitar una de les últimes grans apostes del govern Zapatero, el president de la Generalitat sotmès novament a la voluntat del PSOE, renuncia a defensar les competències ja assumides en aquesta matèria, i llima encara més el nostre autogovern. Si l’executiu del nostre país no és capaç de defensar-nos amb la raó que la llei li atorga en aquest cas d’aquest atac del centralisme espanyol, que serà capaç de fer quan previsiblement alterin el nostre text estatutari? El que està clar és  que la concessió de Montilla va encaminada a permetre més tripijocs sospitosos en les caixes espanyoles, a diferència de Catalunya, totes polititzades per PP o PSOE als seus Consells d’Administració, que com s’ha vist no han estat capaces ni d’assimilar una mínima fluctuació de l’economia.

L’altra notícia preocupant d’aquesta setmana és la política de subvencions que el conseller de Governació Jordi Ausàs (ERC)  ha començat a aplicar afavorint de manera descarada a una gran majoria d’Ajuntaments d’Esguerra. A part d’escandalós suposa una falta de responsabilitat i sentit de país per generar malestar entre municipis i assignar diners seguint el criteri de carnet de partit. Un argument més pels que pensem que ERC mai hauria d’haver governat i que hauria de tornar a ser aquell contrapunt dogmàtic amb una representació simbòlica al Parlament i allunyada de qualsevol institució o entitat que es pugui governar.

L’esperança tanmateix que aquests anys foscos de Tripartit, que seran recordats amb vergonya, acabin ben aviat i poder reprendre el rumb després d’una època d’assimilació espanyola consentida pel govern català. Potser no seran anys perduts si l’experiència guanyada evita que mai més ens creguem la mentida de les esquerres i que mirem per damunt de tot l’aposta nacional i sobiranista. Cap espanyol voldrà mai més bé per Catalunya que nosaltres mateixos.