LA IMPORTÀNCIA DELS SÍMBOLS

La necessitat antropològica de qualsevol comunitat per identificar-se amb una sèrie d’elements materials és una qüestió atàvica però d’una transcendència vital per qualsevol estat en construcció. Atemptar contra els símbols d’un país significa intentar destruir els tòtems que inspiren la nostra consciència nacional, que ens fan caminar units. Desvirtuar la nostra bandera, denigrar-la a qualsevol altre qualificatiu que no sigui nacional és un despropòsit repugnable. La Senyera que engalana els balcons durant les festivitats, una de les banderes més antigues del món documentada des del 1082. Igual que l’himne, els segadors, i la festa nacional, l’11 de setembre. Aquests són els símbols que identifiquen la nostra terra amb la seva gent, els símbols nacionals. Només els catalans compartim la particularitat de celebrar una derrota, i cap himne reflecteix millor la història de la nostra lluita ni guarda els anhels d’un poble en una lletra feta en l’amargor de la batalla.
Aquesta setmana s’ha conegut que el Tribunal Constitucional pot estar molt a prop d’emetre la vergonyosa Sentència on per primera vegada modificarà la voluntat d’un poble expressada a través de referèndum, la forma més pura i directa de participació democràtica. Sembla ser que s’ha desfet l’empat que hagués obligat a María Emilia Casas a fer us del seu vot de qualitat i ara la situació es troba 4 a 6, majoria suficient per tirar endavant una sentència amb certa legitimitat als ulls de l’opinió pública. El que també s’ha filtrat, d’altra banda i com comentava al principi, que l’adjectivació “nacionals” per referir-se als símbols que apareix a l’articulat podria ser eliminada. Tot plegat respon a les maniobres d’aquells que recorden una Catalunya encanonada permanentment per un fusell i és la única que conceben i enyoren. Els que han interposat el recurs d’inconstitucionalitat viuen ancorats a un paisatge encara en blanc i negre. Salvapàtries encausats per escàndols de corrupció, pervertits morals que recelen dels seus propis companys i els fan espiar. Aquests són els que amb l’empara del sant tribunal de la inquisició frueixen per veure una Catalunya més agònica que en la pròpia dictadura.
És evident que anticipar-se als fet només ens pot provocar més enuig i malestar que el que sentim. De totes maneres les filtracions d’informació que van apareixent només tenen com a propòsit sondejar i abonar un terreny que des d’aquí ja procurarem que sigui ben pedregós. Que no tinguin cap dubte que la nostra ira despertarà.