El partit socialista ho ha tornat a fer. Novament ha menystingut Catalunya primant de manera obscena bascos i gallecs per tal de superar el tràmit d’aprovació dels pressupostos generals. Zapatero ha preferit regalar competències i 125 milions d’euros al PNB a no haver-se d’enfrontar a la incomoditat catalana que li reclamava un pressupost que contemplés el nou finançament per Catalunya i alhora fos un pressupost pensat en clau de crisi.
Tenint en compte l’animadversió de Zapatero per Ibarretxe, és significatiu que malgrat tot hagi preferit treballar amb el suport dels nacionalistes bascos enlloc dels catalans. Això significa que ens hem convertit en el pitjor estigma del president del govern, el flanc per on pot perdre les pròximes eleccions; i això li fa por. De moment pot respirar perquè novament i per no trencar la tradició els 25 diputats que el PSC-PSOE va obtenir a Catalunya han votat novament a favor del partit i en contra dels interessos de la gent que els va escollir. Aquí s’acaba la unitat pel finançament que tant predicava en Montilla.
El que està clar és que la nostra força d’influència al govern central s’ha vist minvada amb l’aprovació d’aquests pressupostos, s’ha vist que tot i que els socialistes hagin temptat Duran amb la governabilitat d’Espanya, la nostra resposta ha estat clara i contundent. Mai podrem formar part d’un govern que assetja sistemàticament el poble català i n’abusa fins a extrems denigrants. Un govern, el president del qual ha d’anar ploriquejant perquè el deixin assentar-se a la taula dels grans, havent estat un dels líders que fins a última hora no va reconèixer la crisi financera.
Fins i tot el capitalisme sembla que s’haurà de revisar i refundar, això no deixa de ser un bri d’esperança per aquells tan acostumats a caminar lligats que dubten que puguem caminar sols, algun dia.
Tenint en compte l’animadversió de Zapatero per Ibarretxe, és significatiu que malgrat tot hagi preferit treballar amb el suport dels nacionalistes bascos enlloc dels catalans. Això significa que ens hem convertit en el pitjor estigma del president del govern, el flanc per on pot perdre les pròximes eleccions; i això li fa por. De moment pot respirar perquè novament i per no trencar la tradició els 25 diputats que el PSC-PSOE va obtenir a Catalunya han votat novament a favor del partit i en contra dels interessos de la gent que els va escollir. Aquí s’acaba la unitat pel finançament que tant predicava en Montilla.
El que està clar és que la nostra força d’influència al govern central s’ha vist minvada amb l’aprovació d’aquests pressupostos, s’ha vist que tot i que els socialistes hagin temptat Duran amb la governabilitat d’Espanya, la nostra resposta ha estat clara i contundent. Mai podrem formar part d’un govern que assetja sistemàticament el poble català i n’abusa fins a extrems denigrants. Un govern, el president del qual ha d’anar ploriquejant perquè el deixin assentar-se a la taula dels grans, havent estat un dels líders que fins a última hora no va reconèixer la crisi financera.
Fins i tot el capitalisme sembla que s’haurà de revisar i refundar, això no deixa de ser un bri d’esperança per aquells tan acostumats a caminar lligats que dubten que puguem caminar sols, algun dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada