Passen els dies a un ritme frenètic i cada cop som més conscients que les esperances que teníem a curt termini no eren res més que somnis perniciosos d’una societat que encara vol creure que serem alliberats a base de comprensió, negociació i pedagogia. Però què succeeix quan mai se’ns permet recollir el fruit del nostre esforç, quan l’altra part es planta en un posicionament intransigent i traïdor?
Hem vist i estem veient que les nostres exigències, malgrat venir estipulades per la llei, són ignorades sinó qüestionades per el més sacre òrgan jurídic, el Tribunal Constitucional, controlat per els dos grans partits, és la mostra fefaent que ni el Poder Judicial és independent en aquest país. Paradoxalment estem sotmesos per un text legal que al seu dia va ser una bandera de la llibertat. Un text que es va votar fa trenta anys en un context de por, un vot coaccionat, un vot de mínims per intentar trobar una estabilitat entre tots perquè l’amenaça dels tancs era present tal i com es va demostrar l’any 81. Però al dia d’avui no ens podem encomanar a una Constitució que si bé és cert que ens garanteix molts dels nostres drets, també ens en restringeix d’altres tant o més importants com el dret a un futur.
Catalunya té dos reptes imminents sobre la taula que s’han de resoldre i que marcaran la relació a tenir amb la resta de l’estat espanyol. L’estatut i el finançament són dues premisses irrenunciables a les quals no hem d’estar disposats a transigir. És cert que s’ha format un front comú entre els partits catalans però també és cert que el PSC segueix sent el PSOE, que ICV segueix estan il·luminada i que ERC està més lligada del que hauria d’estar. Per tant és difícil que un bloc amb tantes esquerdes no acabi cedint i només aguantarà les sotragades si s’anteposa Catalunya a qualsevol altre interès ja sigui de partit, personal o quin sigui.
Però per molta predisposició negociadora que tinguem, si el PSOE està demorant tant ambdues coses és perquè sap perfectament que només hi pot haver dos resultats: una aposta clara cap a l’autogovern de Catalunya o un increment en la radicalitat de la nostra nació que desconec fins on és capaç d’arribar. No hi ha alternatives ni més opcions acceptables. Les nostres demandes han de ser reconegudes. La democràcia d’aquest país ja ha perdut prou crèdit, suficient per qüestionar-ne la legitimitat si les coses no van com volem.
Hem vist i estem veient que les nostres exigències, malgrat venir estipulades per la llei, són ignorades sinó qüestionades per el més sacre òrgan jurídic, el Tribunal Constitucional, controlat per els dos grans partits, és la mostra fefaent que ni el Poder Judicial és independent en aquest país. Paradoxalment estem sotmesos per un text legal que al seu dia va ser una bandera de la llibertat. Un text que es va votar fa trenta anys en un context de por, un vot coaccionat, un vot de mínims per intentar trobar una estabilitat entre tots perquè l’amenaça dels tancs era present tal i com es va demostrar l’any 81. Però al dia d’avui no ens podem encomanar a una Constitució que si bé és cert que ens garanteix molts dels nostres drets, també ens en restringeix d’altres tant o més importants com el dret a un futur.Catalunya té dos reptes imminents sobre la taula que s’han de resoldre i que marcaran la relació a tenir amb la resta de l’estat espanyol. L’estatut i el finançament són dues premisses irrenunciables a les quals no hem d’estar disposats a transigir. És cert que s’ha format un front comú entre els partits catalans però també és cert que el PSC segueix sent el PSOE, que ICV segueix estan il·luminada i que ERC està més lligada del que hauria d’estar. Per tant és difícil que un bloc amb tantes esquerdes no acabi cedint i només aguantarà les sotragades si s’anteposa Catalunya a qualsevol altre interès ja sigui de partit, personal o quin sigui.
Però per molta predisposició negociadora que tinguem, si el PSOE està demorant tant ambdues coses és perquè sap perfectament que només hi pot haver dos resultats: una aposta clara cap a l’autogovern de Catalunya o un increment en la radicalitat de la nostra nació que desconec fins on és capaç d’arribar. No hi ha alternatives ni més opcions acceptables. Les nostres demandes han de ser reconegudes. La democràcia d’aquest país ja ha perdut prou crèdit, suficient per qüestionar-ne la legitimitat si les coses no van com volem.
2 comentaris:
Saps que no sóc independentista, però el tema de la butxaca és sagrat.
Em titllaran de reaccionari però tant me fa (fins i tot m'afalaga): Umberto Bossi ha d'esser un clar exemple.
Si ell està disposat a alliberar la Padània i titlla Roma de lladre, els catalans hem de fer el mateix. No mossegar-nos la llengua i deixar les formes a l'armari per dir-los als de la capital que són uns lladres!
Noi popoli della Padania sollennemente dichiariamo: La Padania è una Repubblica federale indipendente e sovrana. Noi offriamo, gli uni agli altri, a scambievole pegno, le nostre vite, le nostre fortune e il nostro sacro onore.
Cada dia estic més decebut amb la democràcia d'aquest país. Les actituds i reaccions de Madrid davant les nostres peticions són deplorables, menyspreants i humiliants.
Amb la butxaca no s'hi juga però encara van més enllà quan actuant d'aquest manera ignoren la nostra dignitat com a poble lliure. No sé com acabarà tot això però que hi haurà sarau ho auguro.
Publica un comentari a l'entrada