FINANÇAMENT I POLÍTICA CATALANA

El dia 29 llegia en un article del President Pujol a la Vanguardia “per al·lusions” el seu posicionament i punt de vista sobre el pacte pel finançament. Del seu argumentari m’agradaria quedar-me amb dos reflexions. La primera ve donada per l’increment en l’agressivitat del to per part de la resta d’Espanya quan es parla de diners degut a l’aposta que durant 25 anys s’ha fet des de Madrid amb la negativa de la publicació de les balances fiscals _tema aparentment resolt_ i la propagació de la idea que a Catalunya s’era insolidari. La segona reflexió anava en direcció al front d’unitat que s’ha creat al voltant del govern per aconseguir el millor model de finançament autonòmic; Pujol recordava que en la seva etapa al govern, mai va tenir suport de la oposició, especialment contrari el del PSC, però també el PP i que per tant la conjuntura actual és històricament única gràcies a CIU, i a Mas especialment que ha tingut la reacció positiva pel bé comú i l’interès general. La reacció positiva, dic jo, de qui està cridat a ser un gran líder.
Curiosament el lema de Montilla aquestes passades eleccions era “fets i no paraules”, bé de moment paraules moltes, la majoria al buit, però fet més aviat escassos i els pocs que hi ha hagut sempre polèmics i més aviat amb menys que més transparència democràtica. Tanmateix amb el tema del finançament el PSC té l’oportunitat de redimir-se, d’expiar els seus pecats, de demostrar que els seus interessos estan a Catalunya i no a l’estat espanyol. Nosaltres volem creure que van de debò i que no estan fent entrar a la societat catalana en un espiral de confusió que seria políticament irresponsable i que contribuiria a fer extensible la desafecció si hi cap. A la mínima que Mas va demanar més actuació per part del govern i que posés els números sobre la taula insinuant-los que a CiU fa dies que els tenim fets, la reprimenda del conseller Castells i dels il·lustres membres del Tripartit va ser immediata i d’una duresa execrable, insinuant sinó afirmant que Mas es volia desmarcar del pacte, que era fer-se gols en pròpia porteria... i al veritat és que el que no volem de cap manera és ser manipul·lats i utilitzats en una operació de canvi de cara del PSC. Però la grandesa de la ciència és que els números no donen marge a la interpretació i al final comprovarem si hem aconseguit un bon pacte o si la existència d’una Catalunya pionera i competitiva s’ha de trobar per altres vies.
El que està clar per sobre de tot és que cap Estat pot regalar quasi el 10% del seu producte interior brut a l’estat veí sense rebre cap prestació, això és el que amagava les balances fiscals. Per incentivar i renovar la nostra economia, per ser competitius en definitiva, necessitem inversió que no és possible perquè hem de pagar el sou del 28’7% dels treballadors d’Extremadura que són tots funcionaris mentre que a Catalunya passem amb menys del 10% de funció pública sobre la població total de treballadors. Apadrina, cria, alimenta, paga els estudis públics i després les pensions d’un nen extremeny! Uns tant i els altres tant poc, perquè després ens diguin insolidaris i fills de...