LES PROMESES SOCIALISTES

Amb l’oposició inexistent del PP i la perspectiva de 4 anys de govern per davant, Zapatero i els socialistes han tornat a l’estil despòtic maquillat de “pijoprogressisme” que menysprea i humilia a tord i a dret. De fet no és d’estranyar que continuïn aplicant el seu “talante” verinós, doncs cal recordar que en les passades estatals a Catalunya el PSOE va treure 25 diputats. I és que els socialistes en saben molt de prometre, però resulta que pateixen d’una afecció de mutisme crònic. No en un sentit literal, doncs tots hem de suportar la verborrea esperpèntica i demagògica que aboquen als mitjans informatius que manipulen i coaccionen com demostra la insistència del portaveu socialista Joan Ferran que dia sí i dia també arremet contra la televisió pública de Catalunya i els professionals que hi treballen. Però quan em referia a mutisme crònic, ho interpretava des d’un sentit figurat, des de la percepció que aquests senyors no saben que vol dir tenir paraula. La població de Catalunya, regionalisme perifèric per ells, només té importància cada 4 anys, quan l’estatus de ciutadà muta a electorat.
Si això no és així, com es podria comprendre que un cop passades les eleccions totes les promeses i els projectes plantejats es vagin esfumant? Com pot ser que es retardi el traspàs de competències de rodalies i l’aeroport més de dos anys? Com pot ser que la norma institucional bàsica del nostre país porti vora un any d’incertesa pendent de la ratificació del Tribunal Constitucional? Com pot ser que la publicació de les balances fiscals promeses pel 8 de juny, finalment no es produeixi? Com pot ser que la negociació del finançament de Catalunya es posposi perquè no és ètic parlar d’això en temps de crisi econòmica?(Crisi que d’altra banda ZP desmenteix arreu)
Ara que parlar de finançament, vol dir parlar de soparets a la Moncloa amb els barons socialistes repartint-se l’espoli de Catalunya, vol dir enviar tècnics de tercera a les comissions bilaterals Madrid – Generalitat i vol dir, en definitiva, que si per ells fos seguiríem sent les bèsties de càrrega que en nom de la “solidaritat constitutiva” només mereixem treballar més i ser més pobres de poder adquisitiu, però també en infraestructures, inversió en desenvolupament i sobretot en orgull nacional. De totes maneres, el destí no acaba de ser cruel amb aquesta terra i es dóna la circumstància que amb el senyor Ibarretxe enfadat per la burla que li va fer a ell i al poble basc, en Zapatero ara haurà de recórrer a CiU per poder aprovar els pressupostos. Ironies de la vida, dirien alguns. Mas ja ha deixat entreveure que el vot afirmatiu dels 11 escons a Madrid val com a mínim un finançament i un Estatut. Per això el lema de la nostra campanya era: “Respectaran Catalunya”; tot i així no hem de menystenir la força dels 25 diputats del PSC (o del PSOE, diguin-li com vulguin) que potser des que existeix la democràcia en aquest país, per primera vegada decidiran votar per la gent que els ha escollit i no pel partit que els alimenta; que tot sigui dit és tant provable com que jo em desperti demà sent socialista.