Els partits polítics, igual que les famílies necessiten cohesió i unitat. Fer-los-hi confiança o no dependrà en el fons de la seguretat que ens transmetin. És època de congressos, i això es nota l’ambient: el de Convergència, el d’ERC i com no el del Partit Popular. A mesura que s’acosta la data indicada la remor de dissidències suscita tot tipus d’especulacions, algunes molt interessades, d’altres simple desconeixement. Però en l’epicentre de la meva reflexió s’hi troba avui la família Popular. Vivint potser una de les etapes més convulses que es recordin del partit, sembla que el lideratge de Rajoy sigui insuficient per implantar la disciplina de Partit necessària. El líder popular que cansat de perdre eleccions ha decidit finalment sortir de sota l’ombra d’Aznar, es veu ara com un líder qüestionat sense l’aval de l’expresident. L’espantá d’Acebes i Zaplana després de ser relegats a diputats rasos va ser un dels primer indicis de la tempesta que estava a punt d’esdevenir-se. El nomenament de la jove Sáenz de Santamaria com a portaveu del grup parlamentari també va començar a generar recels en el que era una de les primeres decisions d’un líder que exercia veritablement com a tal potser per primera vegada.
Així és com tots hem vist que quan els tentacles d’Aznar s’han adonat que els hi tocaria passar 4 anys més a la oposició i se’ls apartaria dels privilegis del poder, la majoria de la vella guàrdia es planteja abandonar el vaixell; no es volen enfonsar amb la nau d’un comandant disposat a morir matant. A tot això s’hi ha de sumar les ínfules de l’Esperanza Aguirre que han sigut com un atiador en un ambient ja de per si molt caldejat. Partidaris i detractors de Rajoy i la presidenta madrilenya han començat a posicionar-se. Renovació i el tant esperat gir al centre versus el particular “antes rota que roja” que sembla que l’Aguirre ha près com a lema a aplicar al seu partit.
De totes maneres sembla ser que aquestes discussions es produeixen fins i tot a les “millors” famílies.
7 comentaris:
Si haguéssin sabut perdre amb una mica dignitat no els estaria passant tot això. A quien le pica, ajos come. Pues hala! que es mengin tot el sarau!
salut!
Que els hi feia falta replantejar-se l'estratègia seguir és una evidència, però em temo que la cosa se'ls n'anat de les mans i s'ha convertit en una escavetxina que fa esgarrifar. No voldria pas que això passés al nostre partit.
De totes maneres jo sempre li dic a un "conegut" teu que tinc esperança en què el Partit Popular es posi al nivell dels partits liberals europeus... però per això fa falta molta i molta i encara més FEINA!!
En vista de com van els esdeveniments al Partit Popular, em fa l'efecte que aquest post s'ha quedat curt...
A finals de mes farà un any del meu ingrés oficial a la JNC. I havia pensat de penjar un post teu. Hi hauria algun problema, per a que ho pugui fer?
I ara Josep, al revés em fa estar molt orgullós que consideris que algun dels meus posts pot ser interessant pel teu bloc!
Enhorabona pel primer aniversari!
Hola Joan. Si em permets faré la meva reflexió de la crisi, doncs com a membre del PP considero que et pot interessar:
- En tots els partits hi ha hagut saraus quan han succeït esdeveniments no previstos, en el nostre cas perdre les eleccions. El PSOE també vivia un ambient amb molt poc "feeling" quan van perdre l'any 2000.
- Rajoy continuarà i crec que ho ha de fer. González i Aznar guanyaren a la tercera i crec jo que Rajoy farà el mateix.
- Losantos i altres impresentables de la "España antes roja que rota" cada vegada pinten menys al PP, ja has vist que Rajoy els està obviant.
- No situaria a Aguirre en l'esmentat sector i és que la Presidenta de Madrid té la mateixa alèrgia al "rojerío" que podem tenir Montserrat Nebrera i jo.
- No caiguis en l'error d'ubicar formes i "catalanisme - espanyolisme" en l'eix esquerra-dreta. El PP pot renovar les formes sense moures del centre-dreta.
Una abraçada amic.
Bon dia Cesc!
M'he despertat amb l'article de l'Elorriaga al mundo i amb el teu comentari al bloc (que feia dies que esperava!!)
Sembla que els dilluns són els dies negres de Rajoy...
En la línia del que comentaves, Iceta en el seu blog feia una "defensa" de Rajoy en el sentit de la crisi socialista de 2000.
Dubto que Rajoy, pugui presentar-se a una tercera; el desgast de la seva credibilitat política ha estat molt alt. Si se'm permet frivolitzar una mica, els motors dels cotxes de competició són maquinària excel·lent però quan se'ls porta tanta estona passats de revolucions al final perden compressió encara que vistos de fora segueixen semblant les mateixes màquines. Aguirre, potser sense voler-ho, s'ha convertit als ulls de l'opinió pública el cap visible del sector opositor a Rajoy.
De totes maneres crec que el debat va més ennlà de les formes, Cesc, sinó tampoc tindria sentit que s'hagués muntat tot el sarau.
Senyor, encantat de la teva aportació!!
Publica un comentari a l'entrada