PORTANT LA VEU

La normalitat parlamentària és un fet simptomàtic de la tornada a la realitat després de l’intens viatge electoral. Cal veure en aquest sentit, la importància que es desprèn d’els primers passos d’aquesta legislatura: l’elecció dels portaveus dels grups parlamentaris i la constitució de la mesa de les cambres.
La interpretació d’aquestes decisions dóna marge a teories especulatives que omplen les boques dels tertulians de tots els programes, analistes futuròlegs que es veuen capaços d’extreure les línies mestres a seguir simplement veient el perfil polític d’un portaveu. De les primeres decisions que s’han pres es podria dir que inicialment l’executiu de ZP romandrà molt semblant, almenys en la primera fase de la legislatura. Pels socialistes caldria mencionar dos novetats: d’una banda el nomenament de l’actual titular de Defensa, José Antonio Alonso. Persona de vàlua contrastada, respectat per rivals i per companys, no té carnet del PSOE, gaudeix de la condició d’independent i això és un fet que crispa a alguns dels seus “partners”. Modularà el discurs socialista i buscarà donar una imatge d’eficàcia del govern. Sovint en l’àmbit socialista es diu que Zapatero no ha sabut treure rèdit del projectes polítics duts a terme en aquests 4 anys. La segona novetat és José Bono a la presidència del Congrés. La figura de la Presidència sempre ha suposat un rol en la política espanyola de conciliació. Tradicionalment els presidents de les cambres han sabut abraçar la pluralitat política d’Espanya; xoca bastant, doncs, l’elecció d’algú que ha contribuït a incrementar la tensió social d’aquest país. De totes maneres ja feia temps que estava anunciat, tot i que ha estat necessària la incertesa d’una segona votació per fer-lo President.

Al cosmos Popular, la feina s’ha fet amb sigil·li i cautela per part del líder derrotat Rajoy. Fins aquest dilluns passat hem tingut el dubte de qui seria el portaveu parlamentari. Rajoy ha parlat clar per primera vegada, o almenys hi ha la sensació que ha parlat ell i no l’ombra inexorable d’Aznar. Soraya Saénz de Santamaría és l’escollida, la veritable nena del líder Popular. Destaca per la seva joventut i un excel·lent currículum com advocada de l’estat. Alguns es pregunten si Soraya serà una rival capaç de contrarestar l’efecte de Jose Antonio Alonso... el temps ho dirà. El que ha quedat ben clar és que Rajoy necessita envoltar-se dels seus, com un corder a punt de ser degollat pels llops, intueix que en poc temps pot ser la víctima d’una voraç Aguirre i el sector més ranci dels populars.
Noves cares que agafen més relleu. Sembla ser que l’aposta per la moderació i el consens marcaran aquests primers dies de govern. Fa falta ara que totes aquestes bones intencions puguin arribar a ser alguna cosa més que això, intencions, i quan vagin maldades no es recorri novament al mètode de la por i l’odi fratricida.