La sensació de viure submisos en la incertesa, la 
perenne lluita per la supervivència, reforçar diàriament la idea del què som...ser català avui en dia costa molt. No és fàcil distingir entre un mar de mentides, ni és fàcil sobreviure en un mar de taurons. I és ara que sords en la profunditat de les nostres paraules, vivim ignorants d’un futur propi. Es fa dur veure la submissió d’un poble quan han estat les urnes les que han sentenciat. Es fa dur veure com un poble escull la sodomització com a forma de viure.
perenne lluita per la supervivència, reforçar diàriament la idea del què som...ser català avui en dia costa molt. No és fàcil distingir entre un mar de mentides, ni és fàcil sobreviure en un mar de taurons. I és ara que sords en la profunditat de les nostres paraules, vivim ignorants d’un futur propi. Es fa dur veure la submissió d’un poble quan han estat les urnes les que han sentenciat. Es fa dur veure com un poble escull la sodomització com a forma de viure.Sovint penso si sóc jo qui està en una constant errònia, en un equívoc indefinit, si somio i sospiro per una Catalunya que ja no existeix, si irremeiablement hem de cedir a la globalització mal entesa d’aquells qui es creuen amb drets sobre territori envaït.
Què som? Un territori fragmentat entre dreta i esquerra, entre una àrea metropolitana i la resta, entre espanyols i catalans. Unitàriament no som res, no existim. Per fer possible la Transició vam renunciar a moltes coses: des de jutjar a criminals de guerra fins a aprovar una Constitució com la que tenim. Vam saber sacrificar les nostres inquietuds vitals per afavorir l’estabilitat democràtica d’un país; per por del que podia tornar, també. Ens ho han agraït utilitzant les paraules d’una constitució feta per a la llibertat en contra de les aspiracions legítimes del pobles d’Espanya, han acotat els aspectes més restrictius i s’hi han aferrat per modelar la seva d’Espanya. No han tingut remordiments a l’hora de menysprear-nos i xafar-nos, i nosaltres hem callat. Hem callat i els hi hem donat el poder sense estar tacat de sang.
Però llavors penso en la història d’una terra, en el jou incessant i cruel al que ha estat sotmesa, i contemplo els vestigis d’una cultura i d’una gent. Penso en el que va aconseguir l’esforç unit d’un poble...això senyors és el catalanisme!
I quan veig això jo em nego a desistir, no podem resignar-nos a viure a la Catalunya que ells volen per nosaltres. Tenim dret a decidir sobre el nostre futur: sigui quin sigui, de moment les urnes han parlat en contra de Catalunya, alguns han confós seny amb por...ara és hora segadors, ara és hora d’estar alerta.
3 comentaris:
Bé, com cada post teu m'ha encantat l'ús que li dones al català. Em trec el barret davant la manera com escrius.
No obstant, no puc dir que comperteixi el que dius. El PSC ha arrassat a Catalunya i ha fet que molts independentistes anteposin la infundada por al PP que a un projecte catalanista mitjançant el seu vot al PSC.
Això potser vol dir una cosa i és que el catalanisme al qual tantes odes dediques no existeix. Aquest alliberament nacional pel qual tants patiu potser només existeix en els vostres cors.
Abans li feia una reflexió al Quim Amorós. Si molts dels votants d'ERC voten un projecte suposadament espanyolista com PSC-PSOE perquè els voleu anar a buscar apostant encara més cap al sobiranisme?
Vosaltres continuareu lluitant per l'alliberament nacional i el dret a decidir. Nosaltres per a que pogueu arribar a fi de mes.
Benvolgut Cesc!
Ara feia dies que entre la Campanya i la Setmana Santa tenia el bloc amb el mínims per sobreviure, des d'aquí una disculpa a tu i a tos els blocaires que teniu la paciència de llegir-me.
Certament hi ha temes sobre la taula de màxima importància i que s'han de resoldre, amb eficàcia i de manera diligent, t'asseguro que també lluito per arribar a final de mes... tanmateix no deixa de ser una evidència que cal una nació forta per tirar endavant. Ens fa falta nexos, punts de cohesió. El catalanisme, pot ser aquest punt de trobada. El punt de força on TOTS els que vivim a Catalunya convergim per ser veritablement una nació puntera.
Parlar d'independentisme, ara per ara és predicar al desert.
Amb tot això, et vull dir Cesc, que en els nostres cors existeix l'esperança, i la il·lusió que algun dia els nostres fills o els fills dels nostres fills puguin viure a on ells decideixin; El catalanisme, el sobiranisme no és una nacronisme. És un veritable pas endavant cap aun futur milor, però sobretot propi.
Malauradament soc dels que pensa que el país encara ha de madurar una mica més per assolir certs nivells de poder i d'autogovern. I tal com estan les coses, podem dir allò de "pelut pelut"
Publica un comentari a l'entrada