Amb una breu tradició democràtica com l’espanyola, no és d’estranyar que poc a poc anem apreciant nous rols i noves dinàmiques en el si dels partits i de l’activitat parlamentària. Sembla ser que s’ha cremat una etapa, l’etapa post-transició de lideratges personals incondicionals per part dels partits, l’etapa del consens pel bé comú i en nom de l’interès general.
Ara per ara ja no fa falta ser investit en primera votació, els líders polítics perden pes, presos potser de les ombres del seus antecessors, en detriment dels dirigents regionals o del partit. Aquests fets que durant un temps s’haguessin titllat de favorables a la crispació social, tenen la seva explicació, al meu entendre, en la societat en si que s’ha fet més madura i ha après que el seu dia a dia poc té a veure amb el dia a dia polític. Si 30 són els anys que han fet falta perquè la gent hagi passat de militància obligada a l’abstencionisme radical, caldrà veure ara quants anys fan falta per canviar novament les tornes d’aquesta dinàmica que s’ha instaurat. Una dinàmica de pol·laritat inversa, una contramesura a la política encallada i rutinària que cada 4 anys assola les nostres esperances. D’aquí a un temps, potser, reflexionarem novament i constatarem orgullosos el nou dinamisme de la política.
Mentrestant no deixarem de tenir petites sorpreses, noves fórmules electorals, successions de líders a l’americana... fins i tot no descarto que en un temps tinguem primàries als dos grans partits i que nous actors apareguin al panorama polític, amb més fugacitat segurament però potser també amb més intensitat. El canvi, la renovació està a l’agenda de tots els partits, amb perspectives de llunyania, però tothom vol ser el primer en trobar una fórmula que asseguri la supervivència de l’organisme. En certa manera ha passat com aquell qui s’adona de cop que s’ha fet gran, que ja no té més temps que continuar un projecte pel que s’ha entregat la vida, i veu que només els fills, per la seva condició d’hereus podran continuar alguna cosa que s’ha fet de dimensions inescrutables i que es mou al ritme dels batecs del cor d’un poble.
La política pren un nou gir que comença en aquesta legislatura, s’esperen grans coses, hi ha molts projectes sobre la taula i Zapatero necessitarà suport freqüent per tirar endavant les seves polítiques; polítiques que forçosament per ell ens hauran d’agradar i que veuran la llum algunes vegades gràcies a l’únic Partit que podria donar la Majoria absoluta a ZP, Convergència i Unió. Veurem ara quin punt de col·laboració li oferim...qui la fa la paga.
Ara per ara ja no fa falta ser investit en primera votació, els líders polítics perden pes, presos potser de les ombres del seus antecessors, en detriment dels dirigents regionals o del partit. Aquests fets que durant un temps s’haguessin titllat de favorables a la crispació social, tenen la seva explicació, al meu entendre, en la societat en si que s’ha fet més madura i ha après que el seu dia a dia poc té a veure amb el dia a dia polític. Si 30 són els anys que han fet falta perquè la gent hagi passat de militància obligada a l’abstencionisme radical, caldrà veure ara quants anys fan falta per canviar novament les tornes d’aquesta dinàmica que s’ha instaurat. Una dinàmica de pol·laritat inversa, una contramesura a la política encallada i rutinària que cada 4 anys assola les nostres esperances. D’aquí a un temps, potser, reflexionarem novament i constatarem orgullosos el nou dinamisme de la política.
Mentrestant no deixarem de tenir petites sorpreses, noves fórmules electorals, successions de líders a l’americana... fins i tot no descarto que en un temps tinguem primàries als dos grans partits i que nous actors apareguin al panorama polític, amb més fugacitat segurament però potser també amb més intensitat. El canvi, la renovació està a l’agenda de tots els partits, amb perspectives de llunyania, però tothom vol ser el primer en trobar una fórmula que asseguri la supervivència de l’organisme. En certa manera ha passat com aquell qui s’adona de cop que s’ha fet gran, que ja no té més temps que continuar un projecte pel que s’ha entregat la vida, i veu que només els fills, per la seva condició d’hereus podran continuar alguna cosa que s’ha fet de dimensions inescrutables i que es mou al ritme dels batecs del cor d’un poble.
La política pren un nou gir que comença en aquesta legislatura, s’esperen grans coses, hi ha molts projectes sobre la taula i Zapatero necessitarà suport freqüent per tirar endavant les seves polítiques; polítiques que forçosament per ell ens hauran d’agradar i que veuran la llum algunes vegades gràcies a l’únic Partit que podria donar la Majoria absoluta a ZP, Convergència i Unió. Veurem ara quin punt de col·laboració li oferim...qui la fa la paga.
1 comentari:
molt optimista et veig eh... en tot cas, sí que comparteixo amb tu que cal renovar les estructures del partit i democratitzar i posar "al dia" els models de les organitzacions polítiques sense excepcions. Sobre el tema dels líders doncs no sé què dir-te, em temo que pot ser un contraremei més que una solució.
Publica un comentari a l'entrada