CRÒNICA D’UNA MALALTIA ANUNCIADA

Ara fa quasi un parell de setmanes, que em trobava convocat en un Consell Nacional de la JNC a la històrica ciutat de Tortosa, quan en un dels descansos un company ens va comentar informalment del que ja es parlava als alts despatxos sobre l’anunci que Maragall faria aquella mateixa tarda.

Francament et quedes certament parat quan t’assabentes de quelcom així no tant pel què, que ens pot resultar més o menys familiar, sinó pel qui. Davant l’anunci de malaltia del polític, la seva figura s’humanitza, la fredor del lideratge es torna vulnerable a la nostra consciència i ens lamentem de manera sincera de la dissort d’algú més que qualsevol, d’algú que encara que és aliè el sentim també estranyament proper.

Plantejada la qüestió fàctica ara toca la formal. Aquesta desgraciada situació ha despertat nous plantejaments en el tractament d’una figura pública de l’àmbit polític. Plantejaments ètico-morals dignes de versemblants estudis, on hi apareixen factors potentíssims electoralment parlant; no tant per aconseguir la quota de rèdit d’un líder que anuncia una imminent retirada, sinó paradoxalment per no perdre els seu propi crèdit fent un mal tractament de la nova situació del President Maragall.

El propi Maragall feia unes declaracions al programa de Manel Fuentes, Problemes Domèstics, abans que anunciés la seva malaltia. Comentava amb un to jovial amb l’humorista català sobre el cas d’Adolfo Suárez, il·lustre pioner d’aquesta nova Espanya, que precisament també està patint la tràgica malaltia de l’alzheimer; comentava concretament sobre la tristesa que es perdin els records d’algú així. Records dic jo de moments transcendentals per les nostres vides, que es van fer a l’ombra de càmeres de T.V., records que amaguen la màgia de la política, la confiança en definitiva feta a un líder perquè dirigeixi la societat. I feia una reflexió, Maragall, sobre qui era l’únic que anava a veure molt habitualment Adolfo Suárez, que es troba en un estat avançat de la malaltia. Aquest algú era Alfonso Guerra, un personatge que li va tocar protagonitzar un paper obscur a la política de l’època i que justament havia tingut desavinences amb Maragall arran de l’Estatut.

Maragall destacava que gestos com aquells deien molt d’una persona i deia literalment que això era tenir bon cort. Quan sents tot això i després al cap d’uns dies sents l’anunci de Maragall en certa manera encara et desperta més empatia, perquè detectes les preocupacions, molt humanes alhora, de la persona.

El millor, sens dubte, el tractament que el programa Polònia va fer de Maragall l’últim episodi. Es va ratificar la gran qualitat del programa, i estic segur que es va complir la voluntat de Maragall de seguir sent la referència d’un catalanisme diferent, però en essència catalanisme i un esperit subtilment avançant al temps que li ha tocat viure.

Des d’aquí una forta abraçada.

Joan Güell i Serra (NC 2/11/07)