Aquesta setmana serà recordada per haver tret de la foscor de l’anonimat el cosí de Rajoy, una espècie d’anticrist “algorià”per si se’n volen fer una idea. I és que el PP ha aconseguit un cop més alçar-se com a defensor de la xuleria espanyola, un arquetip que provoca admiració en un sector d’Espanya molt i molt profund; suposo que és el fet d’empatitzar aquest sentiment el que provoca aquestes fugides de discurs per part del PP, com aquelles antològiques declaracions d’Aznar sobre “las copas de vino y la vleocidad”. Encarnen perdudes actituds del vell règim per despertar la simpatia dels nostàlgics.
Però bé, l’actualitat política més ardent, ve marcada aquesta setmana per la lletra “Z”; “z” d’ineficàcia però això sí, amb un somriure. Almenys a Madrid tenen somriure, perquè pel que fa a nosaltres, el nostre president és poc donat a delectar-nos amb el seu, de somriure.
Doncs el que comentava, El President, creu que no és propi de la seva figura exigir la dimissió d’una ministra a Madrid; a dret a llei té raó: a l’estatut de la figura del president no li deu aparèixer en cap línia el poder dir adéu a la ministra. El problema és que l’esquerda de l’AVE també ha suposat la primera gran esquerda del Triparit-Montilla perquè ha estat tota la cambra del Parlament menys el grup socialista, la que ha exigit la dimissió de la Ministra: ERC i ICV també. Montilla menysprea la legitimitat democràtica, fent cas omís del que demana la gran majoria del Parlament. Això sí, ell ha exigit un ple monogràfic per tractar aquesta qüestió i així tenir temps per sotmetre els dos socis dissidents. Aquest és el primer NO dels socialistes.
El segon NO és per mi el més menyspreable. Sobretot per el doble joc que està duent a terme el PSC que manifesta públicament que exigeix el retorn dels papers i alhora vota en contra perquè això es produeixi. ERC va presentar al Congrés una esmena per la devolució immediata dels papers i el grup dels PSC al congrés, suposant que existeixi tal grup, va votar igual que el PSOE és a dir: NO. És una presa de pèl intolerable.
Que es prepari la Sagrada Família i preparem-nos tots; els socialistes ja han començat...
Joan Güell i Serra (NC 25/10/2007)
7 comentaris:
"Encarnen perdudes actituds del vell règim per despertar la simpatia dels nostàlgics." Que encertat Joan! Jo, per exemple, al ser del PP sóc un nostalgic de Franco, vaig viure la dictadura i detesto la democràcia. També odio parlar el català, i l'estic esborrant com a llengua mare, obligant-me a mi mateix a pensar i a parlar en castellà. Sóc un feixista i no vull progressar.
Per favor home, tinc 23 anys i per mi qualsevol "alternativa" a la democràcia ja mereix sospita. Sóc un fanàtic de la llibertat i un admirador dels EUA. Sóc del PP i la única nostalgia que tinc es per la música dels 80's per tant has d'anar en compte amb el que dius, perquè amb comentaris com el que has fet demostres poca serietat. A més què té a veure el suposat canvi climàtic amb actituds del vell règim? No és seriós això, home. Una mica de criteri siusplau.
És com si un dia entres al meu blog i dic que CiU i ERC són una colla d'etarres pel fet de ser nacionalistes. Què et semblaria? una tonteria, oi? Doncs el mateix.
Hola Cesc!
La veritat és que feia un parell de dies que esperava el comentari, i t'ho agraeixo, Fa temps que voldria que aquest bloc hi hagués més debat però no ho acabo d'aconseguir.
Per deixar-ho clar d'entrada: respecto molt el teu partit i aprecio molt la gent que el forma, de fet és amb qui m'hi trobo més a gust. Tu mateix i l'Alejandro m'heu demostrat sense tenir ocasió de conèixer-vos (bé l'Alejandro el vaig tenir de profe) la vostra qualitat com a persones i polítics, i és més: tinc amics dirigents del PP amb qui m'uneix una relació molt especial. Crec sincerament que els nostres discursos estan a prop en molts sentits; però també et dic que hi ha llocs on les nostres idees xoquen.
Fins ara la sensació que tinc jo PERSONALMENT és que el PP que m'agrada a mi té un discurs i uns arguments renovats, formen part de la nova dreta europea... però malauradament l'altra PP, el que no m'agrada (i aquest és el que critico al post) és un PP que burxa a la ferida, que encén vells odis, que no contribueix, si li vols dir així, a superar l'Espanya de la Transició.
Has qualificat les meves paraules de tonteria...més lluny d'ofendre'm (perquè tu i jo som amics) digue'm si les dos actituds a les quals faig menció explícita en el meu post (el primo i el volante)poden complir algun objectiu que no sigui el que jo he anomenat: simpatia als nostàlgics; perquè tots aquests nostàlgics que eren quasi la meitat de la població espanyola
en democràcia també se'ls hi va donar vot, i encara en tenen...cadascú ha de cobrir una quota de votants: vosaltres també i no exlusivament teniu aquesta.
Joan, jo no et vull ofendre, m'imagino que ja ho deus saber. El que passa és que a mi el pitjor que s'em pot dir és que sóc un nostàlgic, és això el que m'ofen. Detesto qualsevol cosa que s'allunyi de la democràcia. De PP només n'hi ha un. Jo vaig a Madrid i m'avinc amb tothom. He parlat amb Zaplana i li tinc molt d'apreci, quan ell i l'Acebes encarnen el dimoni per molts nacionalistes!
Al PP de nostàlgics no en conec, crec que perden el temps a Falange o ves a saber. Al PP el qual milito és la UMP de Sarkozy a Espanya.
El primo i el volante... Doncs mira, el primo representa que no tothom som bens que seguim les tesis d'Al Gore i d'uns quants cientifics que diuen que existeix el canvi climàtic. Jo em mantinc bastant escèptic doncs hi ha cientifics que diuen que hi ha canvi climàtic i n'hi ha que no. El volante... doncs un missatge ultraliberal de "en la meva vida no t'hi fotis", i precisament el liberalisme era denostat pel vell règim al que fas esment. D'altra banda... podries dir-me quina relació hi ha aquests dos temes amb el franquisme?
a la pregunta "podries dir-me quina relació hi ha aquests dos temes amb el franquisme?":
No és demagògia, pretenia fer pal·lès que les dos actituds que no aprovo, sento discrepar, pretenen apropar-se a un tipus de gent molt concreta que encarnava aquest arquetip xulesc i que algunes vegades els dirigents del PP, i no el PP com a partit,adopten per crear empatia.
Era una apreciació personal.
Salut!!!
Trobo correcte que no aprovis les dues conductes, però no per això t'han de portar a titllarles del mateix. Que el PP et pugui semblar xulesc ho entenc fins a cert punt, ja que pertany a la salsa política, però que el franquisme sembli xulesc ho trobo extrany, més que res perquè la tristor, la grisor i la desesperança (signes identitàris del franquisme) mai poden estar revestits de xuleria.
Salutacions!
Parlant de nostàlgies: crec que l'adjectiu nostàlgic el podem aplicar a molts partits. Per començar, el matrimoni Saura té un imaginari comunista i creuen encara que tard o d'hora vindrà un Fidel, un líder, que tornarà la societat al veritable camí, abandonant el capitalisme i la democràcia per trobar la socitat igualitària i utòpica. Mentrestant, van cobrant un "sou arregladet".
Una part del PP, el vot acrític del PP, el vot no liberal, creu en els ideals de l'Espanya unitària, de la llengua única. Enten la diversitat com separatisme i el federalisme com a robatori. Això són segles d'inculcar uns valors centralistes i borbònics (repassem la història).
Esquerra Republicana també és un partit nostàlgic: es creuen els veritables representants de l'esquerra i de l'independentisme. La seva entel.lèquia es basa en buscar la "societat perfecta catalana", on tothom hi té lloc i també els d'Hospitalet i Santa Coloma. Per ser independentista no cal parlar català. La realitat demostra que Hospitalet i Santa Coloma no voten ERC.
CiU està (estem) passant mals moments. La fugida de vots a ERC després del pacte amb el PP ha estat una punyalada electoral costosa de digerir i de recuperar. Val a dir que CiU és ja una federació i Convergència aplega sensibilitats i posicionaments diferents, que van de la democràcia cristiana a la social-democràcia passant pel liberalisme. El que uneix és el sentiment de defensa de la catalanitat. Per tant és un partit de centre i això és doblement problemàtic.
El PSC, ara per ara, és el que no és nostàlgic. Està pletòric. Passi el que passi a Catalunya, perd pocs vots. El feu català és ja socialista. Haurien d'enderrocar la Sagrada Família i Montserrat per perdre les properes eleccions. El seu contrincant aquí no és el PP, és CiU i CiU necessitat el retorn del vot catalanista que va anar a parar al PSC. Total, que afalagant Carod ho tenen fàcil.
Mals temps per a la racionalitat, el debat crític i la democràcia. Són temps immillorables per la mediocritat i l'oportunisme.
Jo ja vaig comentar el mateix en un article.
Publica un comentari a l'entrada