Qui ens ha vist i qui ens veu ara. Som presos d’un lament constant que resulta insultant. Hem perdut l’orgull, hem perdut la força i hem perdut el nord. Espanya està aspirant Catalunya disfressada de “talante” amb l’insípid Montilla com a cavall de Troia.
Molts recordareu amb nostàlgia aquell país petit, entranyable, amb una lluita a l’esquena que tenia com a referent Europa i no Sud-Amèrica. Un país que era considerat un dels motors d’Europa; el país petit de la cançó de Llach.
Avui d’aquell record no en queda res. Es permet que ens denigrin saquejant la nostra economia, es permet que ens denigrin insultant-nos, utilitzant-nos com a premissa electoral, es permet que ens denigrin deixant fer malbé la nostra terra. Ho permet el que hauria de ser el líder d’aquest país, la mediocritat personalitzada, el MH Montilla. Líder mediocre, país mediocre. El que em sap més greu, és que per sobre d’ell hi ha algú altre que ho permet: nosaltres. Ens van enganyar una vegada,confessaré que un dia vaig creure’m el senyor Zapatero, però les cartes ja s’han destapat.
Cada dia estic més fart de la Catalunya socialista. Sento ràbia quan escolto del President de la Generalitat que el dèficit en inversió és culpa del debat identitari. Odio els mentiders sense escrúpols que amaguen sota sigles inventades la seva autèntica identitat. Estic segur que una gran part de la població de la comarca desconeix que als seus municipis tenien una llista socialista sota les sigles “d’acord...”, “junts per...”. Imaginin-se l’avergonyits que han d’estar de dir que són del PSOE que han d’amagar les sigles. El mateix passa al Congrés: a algú li sona un grup parlamentari que es digui PSC? A mi em sonen uns que sota aquestes sigles voten el que marca el PSOE. Els diputats catalans socialistes de Madrid resulta que són abans socialistes que catalans.
S’acosta la Diada, molta gent s’ha oblidat d’aquell costum de penjar les senyeres als balcons. Aquest any, donades les circumstàncies, estaria bé tornar-les a fer onejar.
Hem de mirar el nostre futur, no podem esperar a contemplar com any rere any anem descendint en el rànquing de comunitats més riques d’Espanya, contemplar que els qui més t’odien s’enriqueixen a costa teva, com aquest executiu estatalista que va suprimint drets i llibertats per el bé del govern, que cal recordar que no és el país.
L’excel·lència de la democràcia és que el que un dia vàrem fer ho podem desfer. La distribució de les forces polítiques al nostre país no té sentit, refonem partits amb la única premissa que ens permetria sortir d’aquest pou on estem immersos, prenem exemple dels nord-irlandesos, dels flamencs, dels escocesos, dels quebequesos, dels nostres germans bascos.
Recuperem aquest 11 de setembre la valentia que vam perdre en no sé quin punt. Feliç dia nacional de Catalunya.
Molts recordareu amb nostàlgia aquell país petit, entranyable, amb una lluita a l’esquena que tenia com a referent Europa i no Sud-Amèrica. Un país que era considerat un dels motors d’Europa; el país petit de la cançó de Llach.
Avui d’aquell record no en queda res. Es permet que ens denigrin saquejant la nostra economia, es permet que ens denigrin insultant-nos, utilitzant-nos com a premissa electoral, es permet que ens denigrin deixant fer malbé la nostra terra. Ho permet el que hauria de ser el líder d’aquest país, la mediocritat personalitzada, el MH Montilla. Líder mediocre, país mediocre. El que em sap més greu, és que per sobre d’ell hi ha algú altre que ho permet: nosaltres. Ens van enganyar una vegada,confessaré que un dia vaig creure’m el senyor Zapatero, però les cartes ja s’han destapat.
Cada dia estic més fart de la Catalunya socialista. Sento ràbia quan escolto del President de la Generalitat que el dèficit en inversió és culpa del debat identitari. Odio els mentiders sense escrúpols que amaguen sota sigles inventades la seva autèntica identitat. Estic segur que una gran part de la població de la comarca desconeix que als seus municipis tenien una llista socialista sota les sigles “d’acord...”, “junts per...”. Imaginin-se l’avergonyits que han d’estar de dir que són del PSOE que han d’amagar les sigles. El mateix passa al Congrés: a algú li sona un grup parlamentari que es digui PSC? A mi em sonen uns que sota aquestes sigles voten el que marca el PSOE. Els diputats catalans socialistes de Madrid resulta que són abans socialistes que catalans.
S’acosta la Diada, molta gent s’ha oblidat d’aquell costum de penjar les senyeres als balcons. Aquest any, donades les circumstàncies, estaria bé tornar-les a fer onejar.
Hem de mirar el nostre futur, no podem esperar a contemplar com any rere any anem descendint en el rànquing de comunitats més riques d’Espanya, contemplar que els qui més t’odien s’enriqueixen a costa teva, com aquest executiu estatalista que va suprimint drets i llibertats per el bé del govern, que cal recordar que no és el país.
L’excel·lència de la democràcia és que el que un dia vàrem fer ho podem desfer. La distribució de les forces polítiques al nostre país no té sentit, refonem partits amb la única premissa que ens permetria sortir d’aquest pou on estem immersos, prenem exemple dels nord-irlandesos, dels flamencs, dels escocesos, dels quebequesos, dels nostres germans bascos.
Recuperem aquest 11 de setembre la valentia que vam perdre en no sé quin punt. Feliç dia nacional de Catalunya.
(Nova Conca 07/09/07)
1 comentari:
Quo Vadis Catalunya!!!
Joan enhorabona pel teu bloc.
I estic d'acord amb el que dius. Els socialistes amb el poder a tot arreu, ens estant practicant una politica d'adormiment. estem anestesiats de la flaira sociata i no volen que tinguem poder de reacció. es la dictadura socialista el poder suprem a tot arreu.Desperta catalunya!!!
Publica un comentari a l'entrada