17 de febrer, 2011

L’ERRÀTIC I TRIST PAPER

Sense ànim de precipitar-me i volent respectar els 100 dies de cortesia perquè el PSC s’acomodi en la seva nova condició d’oposició, m’atreviré simplement a constatar l’incipient modus operandi que sembla erigir-se com a constant. Una forma de fer sospitosament familiar, i de ser així, irresponsablement perillosa.

No voldria atribuir tots els mèrits de les recents declaracions dels dirigents socialistes a la reaparició del Sr. Zaragoza, però la coincidència temporal entre la seva posada en escena i l’empresa d’aquesta política de terra cremada, no donen gaires motius per l’optimisme. Crítica sistemàtica i l’anacrònica pretensió d’erigir-se com a únics garants de la inversió social; en definitiva; el retorn a una política plena de clixés més pròpia d’un altre segle.

El fet diferencial, en contrast a l’anterior etapa d’oposició socialista, és que en aquesta ocasió existeix un nou component. El seu pas de 7 anys pel govern fa que els efectes del seu discurs no produeixi el pretès desgast en el nou executiu. Més aviat al contrari, les seves declaracions incendiàries es giren en contra seu a través de l’enuig de la ciutadania, que no és capaç d’entendre la irresponsable actitud de l’anterior govern. La complexíssima situació que vivim requeria i requereix una gran rectitud moral, i fondre-ho i cremar-ho tot en veure les eleccions perdudes no s’ho esperava ni el més pessimista.

I com els deia al principi, tan de bo aquesta actitud respongui tan sols a un procés transitori de reubicació. Necessitarem de tots els esforços i des d’aquí apel·lo a un mínim de sentit de la responsabilitat. Però també vull advertir que si el camí que volen emprendre és el de la destrucció a base de desgast, els aconsello que si els queda un mínim de decència i vergonya, almenys tinguin la boca tancada.