DE LA CARA A L’ESQUENA

El 1960 va tenir lloc el debat entre Nixon i Kennedy, el primer debat de presidenciables televisat de la història. Al 2010, 50 anys més tard, a casa nostra encara estem discutint sobre la idoneïtat d’aquest format i els paràmetres a que s’hauria d’ajustar. Potser és un indicatiu de la verdor de la nostra democràcia; però el cas és que l’oportunitat que es presenta conforma la possibilitat de establir un precedent que pot convertir-se en un pilar bàsic del sistema democràtic. És una imposició d’un punt de vista bipartidista? Des del meu punt de vista no deixa de ser una postura promoguda des del realisme representatiu. Amb la nostra sobreprotecció per aconseguir una societat plural, estem vivint sota la tirania de les minories ideològiques. Això es tradueix en una multiplicitat de grups parlamentaris que amb 3 o 9 diputats es plantegen decidir un govern; prescindint de qui ha guanyat les eleccions i sense qüestionar-se ni tan sols la seva legitimitat democràtica per fer-ho. Tinc l’esperança que un cara a cara faci més difícil d’entendre pels ciutadans que un senyor amb 11 diputats decideixi el govern. Que no es jutgi amb el mateix raser el missatge d’un incendiari il·luminat que el de qui aspira realment a governar. I això és el que permet un cara a cara: la contraposició directa de dos formes de governar i d’entendre el país sense intoxicació de tercers.

Sembla que la controvèrsia es troba ara en la llengua dels dos debats proposats. Els socialistes volen que un sigui en castellà i en una televisió estatal. L’argument de Montilla és que hi ha molta gent a Catalunya que no mira la televisió catalana. Doncs bé, que pensi que aquesta gent que no canviarà de canal per veure’l a ell a TV3, probablement sí que ho facin per deixar-lo de veure a Telecinco, Antena3 o la Primera. A més els he de reconèixer que em dol que els candidats a President de la Generalitat de Catalunya facin un debat en una llengua que no és la pròpia del país. Francament, em preocupa les implicacions que a la llarga pugui tenir.

Si no cregués que en aquests moments és preferent i prioritari la celebració d’aquests debats, el cert és que possiblement m’oposés a que es fessin amb el condicionant que vol imposar Montilla. M’imagino que la feina de negociació deu ser àrdua per part dels equips de campanya: l’últim torn de paraula, els minuts de cadascú, els blocs a tractar, fins i tot el costat del plató per aconseguir el millor perfil del candidat. Però malgrat tot no hi ha estratègia, ni llengua, ni tripijoc que pugui amb la naturalitat, honestedat i sinceritat que transmet algú que creu en les seves propostes. Sinó, preguntin-li a la nena de Rajoy!