SOBIRANIA CONSTITUCIONAL

Mentre romanem a l’espera de conèixer l’abast interpretatiu de la Sentència, que no pot fer altra cosa que no sigui incrementar el nostre enuig i frustració, cal que tots plegats reflexionem sobre què representa aquest punt d’inflexió en el pacte constituent i com hem d’encarar a partir d’ara el nostre futur. Com ha manifestat Miquel Roca, “la sentència no resol res i ho reobre tot.”

És evident que la situació econòmica que vivim requereix l’aplicació de mesures immediates i ens deixa molt poc temps de marge per la reivindicació i la protesta. Però si no som capaços de defensar el nostre autogovern, mai disposarem de les eines necessàries per fer front a aquesta eventualitat.

Populars i socialistes es vanten mútuament d’haver derrotat l’altre. Els cert és que uns per haver-se erigit com a salvapàtries per satisfer el seu votant cavernós, els altres per la seva impassibilitat voluntària i covarda. Ambdós són els responsables d’una aposta clara per un estat centralista, esgotant així la via autonòmica. La seva actuació és tan menyspreable que fins i tot s’atreveixen a valorar-ne l’èxit en funció del percentatge d’articles de l’Estatut declarats constitucionals. Tan debò tinguessin tan desenvolupat el sentit de la decència com el de l’aritmètica. Són incapaços d’entendre que només és acceptable el text on no s’hi modifica ni una sola coma. Perquè així el va aprovar el Parlament i les Corts, i perquè així el va referendar el poble de Catalunya.

Un Tribunal no es pot convertir mai en el cap visible d’un règim, almenys en un estat democràtic. L’Ayatolà Emilia Casas i el seu Consell de Guardians preservant i aplicant la Constitució com si de l’Alcorà a l’Iran es tractés. La sobirania popular supeditada a un Tribunal, aquesta és la veritable democràcia espanyola.

Aviat, fins i tot abans de la tardor, cal un canvi de govern. Un govern unit, responsable i seriós que encapçali un procés i un projecte que ens porti a aconseguir el Dret a l’autodeterminació. Perquè això no es fa d’avui per demà com alguns volen fer creure. Les coses s’han d’anar treballant: tenir uns horitzons de futur sense oblidar la gestió del dia a dia. Aquesta és la premissa. No esmerçarem més esforços buscant l’encaix de Catalunya dins un estat que ja ha manifestat clarament quina és la seva opció.

I és que a partir d’ara res no serà igual. Per més que alguns ens tractin de mesells _Alfonso Guerra ja ha vaticinat “que estem obligats a fer soroll i que al final no passarà res”_, d’aquesta derrota n’ha de ressorgir el sentiment col·lectiu de reivindicació de la nostra identitat i de defensa de la nostra dignitat com a poble. De manera imminent tenim el nostre primer gran repte com a nació i com a poble: el dia 10 de juliol cal que tots anem a defensar l’autogovern de Catalunya a la manifestació (18:00 Diagonal amb Passeig de Gràcia). De la demostració de la nostra força en dependrà que ens preguin seriosament o que continuïn denigrant-nos fins a aconseguir l’assimilació que tan anhelen. Si no som capaços de dedicar unes quantes hores d’un dissabte a defensar la dignitat del nostre país i la nostra dignitat com a poble, haurem perdut la batalla abans de començar.