L’ARMARI

Reprimits i acomplexats de tota mena sorgeixen de dos en dos per exigir-nos que sortim de l’armari, és el món al revés. Ho deia el Sr. Iceta, representant d’un partit que es fa dir PSC, incapaç de reconèixer que de la lletra “C” de les sigles del seu partit ja no en queden ni les engrunes. Elecció rere elecció gesten l’engany avergonyits, qui sap, de la seva realitat que es diu PSOE. Perquè si el PSC existís, com s’entendria que els seus 25 diputats votessin al Congrés contra si mateixos ni més ni menys que 3 vegades el text impulsat per Montilla a Catalunya en defensa de l’Estatut? Però potser és aquesta mateixa lletra “C”, llépola com poques coses per concórrer al comicis catalans, el que tranquil·litza la consciència dels còmplices de la sodomia del país. Puigcercós és l’oportunista, que s’aferra a les estelades que van sortir al carrer al dia 10, com si per ell haguessin desfilat. La traïdoria d’ERC, que ha propiciat el govern més espanyolista i submís de la història moderna de Catalunya no serà oblidada amb tanta facilitat. La credibilitat es guanya dia a dia amb els fets i no amb proclames i banderes que s’hissen només quan convé.

Que sortim de l’armari exigeixen. Però és que algú dubta de l’amor que professem a diari a Catalunya? Però és que algú es creu que els nostres interessos són a Espanya en comptes de Catalunya? A diferència de tots els que s’han passejat pel govern de la Generalitat durant aquests 7 anys, nosaltres som militants per sobre d’un partit, d’una idea de país. El nostre nacionalisme i el que propugnem, és un nacionalisme personalista: una causa que no cau en sac buit. Una causa que no radica en la simple defensa de l’autogovern perquè sí, la raó fonamental que sustenta la nostra ambició nacional és la prosperitat i un major grau de benestar per tots els individus que formen el país.

I això és el que ens cal: un govern fort i seriós que sigui capaç de liderar la sortida de la crisi econòmica. Un govern, que treballi per aconseguir el que més d’1milió de persones van exigir al carrer: el dret a decidir. I tot això, des d’un gran consens social; la fragmentació i l’exclusió només ens poden portar a la derrota. No ens fan falta profetes ni il·luminats que nodreixen el seu ego amb la paraula independència.

I és que quan les coses van maldades encara n’hi ha que creuen que la gent du orelleres com els ases i que posant-los la pastanaga davant s’oblidaran dels camps cremats que alguns han deixat al seu pas. Menys visionaris contemplatius i més treballadors, això és el que li cal al país. Sobre la independència del país com es sol dir: si hi ha de pensar sempre, parlar-ne poc i treballar-hi cada dia.