Durant la meva breu vida de militant, comptant la d’aquest dissabte, ja són 3 les ocasions que he pogut veure un Artur Mas excepcional, pletòric. Primer va ser a la Conferència Nacional de la Casa Gran, un 20 de novembre al Palau de Congressos. Posteriorment al mateix recinte en motiu de la clausura de l’últim Congrés de CDC. L’última, va ser aquest dissabte, en el marc del consell nacional de Convergència celebrat al Món Sant Benet on Mas va ser proclamat candidat. Un discurs amb les paraules impregnades per l’emotivitat del moment, carregades de força i de transcendència. Mas confessava que per primera vegada sentia el pes de la responsabilitat, ineludible i necessària, de reconstruir Catalunya. Una reconstrucció emanada de la voluntat de recuperar el rumb d’un país perdut pel desgovern. Amb tots els reptes per complir no cal esmerçar esforços desacreditant un govern que ho fa per si sol, el temps ja reduirà a una anomalia anecdòtica la fórmula de poder peculiar que en dues legislatures va deixar els vencedors del comicis fora del govern i condemna a la ciutadania a acceptar la voluntat política d’una senyor que es diu Saura i no ha obtingut més del 9’5% de vots.
Lluny dels que proclamaven la dissolució de Convergència quan el president Pujol es va retirar, dels que creien que no es podria passar quatre anys a l’oposició i molt menys vuit anys. No tan sols els hem passat sinó que hem fet una oposició constructiva desencallant els dos principals projectes de les dues legislatures: l’Estatut i la Llei d’Ensenyament. L’experiència fora del govern ha desvetllat un moviment social que convergeix en la forma de concebre el país. Hereus d’un llegat que és més que una forma de fer. És un moviment que creu en l’avanç de la nació per sobre de qualsevol debat, però que alhora és l’únic que pot garantir un pas ferm i constant cap a la plena sobirania. Artur Mas feia al·lusió al gen convergent, un gen intrínsec també dels catalans. Aquell que ens fa inflar el pit i alçar el cap quan les coses van maldades.
La realitat diu que el marc legislatiu s’està demostrant insuficientment ampli, l’animadversió cap a Catalunya és creixent, l’experiència amb l’esquerra espanyola, malgrat predicar l’estat plurinacional, ha estat bastant pitjor que amb la dreta espanyola tot i el seu discurs anticatalà. Més que mai cal l’experiència de govern, recuperar el sentit d’estat i un missatge renovat adaptat a les necessitats dels temps que corren. Els candidats dels principals partits ja han estat designats, queden les sorpreses de les noves opcions polítiques que encara ens faran esperar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada