03 de setembre, 2009

MARGE DE MANIOBRA

Al contrari del que aparentment pot semblar, els catalans podem fer gala d’una tolerància encomiable i una paciència infinita. Certament, només es pot qualificar com a optimisme desbordant el fet de no desistir en la permanent persecució d’una causa que traspassa la nostra realitat temporal. Quantes generacions s’han succeït en quasi 300 anys, que en algun moment de la seva vida han somiat en viure a una Catalunya plena? Algunes ho han somiat en moment de lluita i quasi ho han albirat, d’altres amb molta por en èpoques de repressió, però tot i així han traspassat als seus fill la determinació inherent a la identitat de perseguir el somni. Serà la nostra, la generació que ha crescut en llibertat en una època on fins i tot la terra sap que és lliure i que no pertany a cap estat ni és cap botí de conquesta, la que negarà la possibilitat de viure el somni en un moment on les decisions no costen carrers tenyits de sang sinó la simple suma de totes les veus?

Ningú ens pot negar la possibilitat que la gent d’un territori decidim com volem viure perquè és un dret inherent a qualsevol col·lectiu amb una identitat comuna i que ocupa un territori; arreu conegut com a país, en alguns llocs ens conformem amb nació. I és que una ànima sense un cos no deixa de ser quelcom físicament intangible.

El que està clar és que ningú ens pot retreure que no haguem provat d’aconseguir unes quotes d’autogovern suficients, justes i sobretot dignes dins d’aquesta espècie de normes del joc que vam acceptar en una situació d’inestabilitat política i sota l’amenaça d’uns canons disconformes amb l’esdevenir de la història. Unes normes del joc que si veritablement ens trobem en una època de democràcia i llibertat és de justícia que es revisin i es legitimin si s’escau per la veu d’un poble que no temi el retorn de cap vell règim i se li ofereixin possibilitats que la conjectura política per lliure que fos no permetia llavors.

Es presenta una nova Diada on l’Estatut continua en entredit per un Tribunal Constitucional que eternitza la seva sentència a l’espera de no sabem què. Hem rebut un finançament insuficient i tèrbol després de molt temps. La crisi continua i el govern es mostra inoperant i incapaç d’aplicar mesures efectives. De fet del seu famós “Plan E” l’únic que n’ha transcendit és la xifra del cost de tots els cartell enormes que publiciten el govern: 46 milions d’euros. Fins que no ens adonem que les normes del joc no ens deixen més marge de maniobra i decidim fer la partida per compte propi, no hi tenim res a fer.


1 comentari:

Josep (sl) ha dit...

Un Estat no pot ser considerat de dret. Sí té por de la elecció dels seus ciutadans. Si al veure que una consulta no els agrada intenten aturar-la. Donant a totalitaris per evitar que s'exercís la democràcia, no és mereix ser un Estat al què haguem de pertànyer.