Fa setmanes que aboco la frustració i l’enuig reprimits en paraules ja gastades que han perdut vehemència fruit d’un desgast constant i agònic. Que ningú confongui mai la vergonyosa i immoral immobilitat del nostre govern en passotisme i deixadesa. Que quedi ben clar la complicitat tàcita d’aquells que fa temps que s’han sotmès permetent aquest maltractament a un poble indefens i desarmat que l’únic que pot fer valdre és la seva veu. Un veu que clama justícia amb una llengua que té més de mil dos-cents anys, aspra i gentil segurament l’últim reducte que demostra la genuïnitat de la nostra identitat.
La dicotomia entre persistir i existir; la comoditat del covard, el patiment del valent. Demostrar respecte pel llegat històric dels nostres avantpassats, convertir l’efímer en quelcom transcendent. Ningú es pot amagar de la seva pròpia consciència, i trair-la és vil. Quan ens neguen el dret a prosperar, quan la veu de tot un poble la poden ofuscar dotze togues escollides per la serp de dos caps, quan pretenen, en definitiva, rebatre’ns la nostra essència com a éssers humans que no és altra que la llibertat; només hi ha una resposta possible. La por a les conseqüència no ha de ser mai tan gran com el desig del somni. Veure’ns lluny dels voltors, foragitats els complexes i amb la pau i tranquil·litat d’aquell qui espera el descans etern amb la satisfacció d’haver fet els deures i poder morir tal com naixem: lliures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada