Sembla que l’abstenció s’ha instaurat com a pràctica democràtica majoritària. Les diferents causes que apunten els mitjans i els partits en les lectures post-electorals s’han convertit en un tòpic recurrent mancat d’eficàcia; doncs la participació no augmenta. Arribats a aquest punt de participacions inferiors al 27% potser és moment de focalitzar la responsabilitat d’aquest fracàs a la societat en general. La qüestió que ens hauríem de plantejar no és què n’esperem de la classe política, sinó què n’esperem de nosaltres. A hores d’ara l’explicació que contempla l’abstenció com un càstig a la classe dirigent no és vàlida. L’abstencionisme recurrent entès com a càstig reiteratiu perd qualsevol mena d’efectivitat i l’únic que comporta és una adaptació a la nova situació. Si realment ens trobem en un punt de no retorn, potser és hora que els polítics comencin a plantejar campanyes exclusives dirigides al 30 o 40 per cent que encara li interessa decidir sobre els aspectes que regularan la seva vida diària. Una simple optimització dels recursos: fer arribar el missatge a qui en farà ús.
El que és inacceptable és que l’egocentrisme social imperant mostra de la deixadesa i decadència que ens envolta sigui el vencedors de tots els comicis. On és el nostre compromís amb la societat? En certa forma amb la política ha passat com amb la religió catòlica. Una mescla dissoluta de creients no practicants amb tendències agnòstiques que per comoditat és subscriuen al carro que impulsen els ateus. I mentrestant els que ens interessa canviar les coses, fer política en definitiva, ens hem vist reduïts de creients a elements sectaris. Justificar el passotisme polític de la societat, l’única i veritable raó de l’abstenció, emparant-se amb tots els mals que tenen els polítics, que no són pocs, no deixa de ser un punt de vista reduccionista del tu cec i jo borni.
El sistema democràtic no pot deixar de ser vàlid en època de bonança. Igual que els grans lideratges que sorgeixen de moments complexos, la democràcia inexorablement només reviurà quan es trobi en perill. Els mecanismes que la impulsen i que la dinamitzen són l’activisme i la necessitat d’un canvi social. Si no responem a la seva crida, o bé no ens fa falta o bé ja és massa tard.
2 comentaris:
i si plantajem uns polítics professionals amb contracte que sinó ho fan be, se'ls despatxa i llestos
De fet les eleccions no deixen de ser un procés de selecció on nosaltres decidim qui contractem. Això sí, amb contracte limitat a 4 anys i si no ho fan bé ja hi ha mecanismes per fer-los fora. Tan senzill com no votar-los més (l'equivalent a no renovar-los). Tot i que als catalans sembla que ens vagi el "sado"...
Per cert. Com és que tendim sempre a posar a tots els polítics al mateix sac ("els polítics són, els polítics han dit.."). Si la gràcia de la política és la diversitat idològica, és curiós que parlem sempre de tot el col·lectiu com un de sol.
Publica un comentari a l'entrada