Tot just fa quatre dies que ha començat la legislatura i ja començo a estar fart de la nova formació que ha irromput al Parlament. La seva supèrbia i prepotència que els fa creure amb el dret de decidir qui és i qui no és català pel simple fet de no compartir el seu irreductible abocament al fracàs m’irrita. Sense anar gaire lluny, a la pàgina de darrera o l’altra hi ha un senyor d’aquesta formació que em va titllar d’espanyolista fa dues setmanes i de col·laboracionista l’anterior. Aquests transformadors de la il·lusió en enuig són uns depredadors voraços del malestar de la gent que és el que creuen que engruixeix les seves files. Sembren la catàstrofe i un panorama apocalíptic en un discurs argumentalment oposat però formalment idèntic al de la caverna espanyolista; buit de continguts, de propostes i solucions que s’alimenta simplement de crispació i confrontació. Però no és d’estranyar si tenim present que la gran solidesa d’aquest projecte polític es sustenta en la creació a cuita corrents d’un partit a pocs mesos de les eleccions davant la negativa d’un 14è i un 5è lloc a les llistes als ex-partits respectius de dos dels seus fundadors. Probablement no varen tenir temps d’elaborar un programa electoral.
El més graciós de tot plegat és que ara es volen presentar a les eleccions municipals. M’imagino la cara del ciutadà que els hi demani tapar el clot del seu carrer o un arranjament del clavegueram i la solució que rebi sigui: “independència”. I és que la pallassada sembla no tenir límits. Fixin-se per exemple l’altre dia al Ple del Parlament quan el senyor López Tena va exigir que se’l tractés protocol·làriament com “sa excel·lència”; supera fins i tot el pronòstic del resultat electoral que van fer durant la campanya de 40, i posteriorment i de forma més continguda, 25 diputats.
Però malauradament, aquest divertimento no és innocu ni inofensiu. Els independentistes seriosos i responsables, que hi veiem més enllà del nostre nas, que ens importa més el resultat que el temps, estem preocupats. I és que la radicalització no contribueix a generar un consens majoritari ni a evitar una fractura social, ben al contrari. Molts dels que fins ara s’havien apropat a l’ideal independentista en fugen al comprovar la instrumentalització i monopolització que en fa aquesta formació; que no vol ni pretén integrar la majoria de la ciutadania; i aquesta irresponsabilitat té un preu elevadíssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada