EL DALTABAIX D’ESQUERRA

D’entrada val a dir que la unió fa la força i que per tant la marxa de Carretero en cap cas contribueix a la millora del partit. Les lectures que apunten que Esquerra hi guanya amb la trencada de carnet de l’antic Conseller de Governació del Primer Tripartit són absolutament interessades, induïdes per els únics interessats d’aquesta fuga: en Carod i en Puigcercós. Units novament en els secrets d’algun acord tràgic per la història d’Esquerra,  Puigcercós llaura la seva pròpia poltrona proferint crits contra “l’enèmic espanyol”, tornant al discurs més dogmàtic però alhora consentint la submissió al PSOE a través de Carod. El líder d’un partit no pot mantenir una doble moral i un doble discurs per satisfer únicament la seva pretensió de presentar-se com a candidat immaculat, aliè al fangueig en que s’ha convertit aquesta política del Tristpartit de desgovern, submissió, indignitat i traïció a la Pàtria, si se’m permet.

Només en aquest sentit s’entenen les actuacions de la direcció d’Esquerra Republicana que omet la crida de la militància i a qui li és igual una fuga massiva de militants decebuts en pro d’un nou partit que ocuparia la mateixa parcel·la electoral que ERC. Sinó, en Carod no tindria la pocavergonya de dir que Esquerra no sortiria de l’Executiu en el supòsit que signin un mal acord de finançament perquè, a parer seu, seria un acte de covardia política. Jo crec que la covardia és personal, i és por d’abandonar el govern. En aquest mateix sentit la voluntat de fer desaparèixer el sector crític d’ERC a base d’obrir-li expedients disciplinaris per haver fet us del seu dret a la llibertat d’expressió, diu molt poc a favor de les aptituds democràtiques dels seus dirigents i diu molt dels seus anhels de conservar el poder peti qui petit, fins i tot si és el mateix partit. Perquè després de tants congressos i moltes bases del partit, al final segueixo veient les mateixes cares que sempre: Carod, Puigcercós i Ridao.

Al 2003 van ser molts els que van votar Esquerra Republicana, els que van dipositar el desig d’augmentar en autogovern, no en sentit d’esquerres, sinó en clau nacional. Havent tingut la oportunitat històrica d’unir el catalanisme, la seva decisió va ser PSOE. Ara tots en paguem les conseqüències. Han decebut molta gent i han donat la raó als teòrics que deien que ERC no podia ser un partit de Govern. Esperem que l’esquerra independentista catalana no acabi com l’esquerra independentista basca, fraccionada i sense quasi representació parlamentària.