EL MELIC DE MONTILLA

Últimament s’ha posat de moda la introspecció nacional i d’arreu surten veus disposades a analitzar què ens passa i si els nostres mals són inherents a la nostra condició de catalans. En certa manera el que es pretén és rebaixar les nostres expectatives de creixement. Una forma subtil de fer-nos veure que segueix sent indiferent que les nostres demandes corresponguin a una causa de justícia històrica o moral demostrada algunes vegades amb documents com les balances fiscals. La negació concurrent d’una posició singular perseguint una diferenciació no només quantitativa sinó eminentment qualitativa.
El senyor Montilla l’altre dia al Parlament va pecar de superb. Va pretendre emular els discursos de Pujol i l’únic que va aconseguir fou menystenir novament la dignitat de la nació rebaixant les nostres demandes a vulgars queixes diàries d’un poble planyívol. Que el President ens digui que “Els països no avancen mirant-se el melic i llepant-se les ferides” és una falta de respecte terrible. I en definitiva el President no deixa de dir que si no fóssim com som, si no ens queixéssim i deixéssim de reclamar el que volem ser, les coses ens anirien millor. Però el que passa President és que el poder que vostè té li ha donat un poble que segueix volent ser un poble sobirà i que exigeix que s’aturi l’espoli i se li retorni n més ni menys del que és seu. Per més crisi que hi hagi, ara més que mai ens farà falta aquesta injecció de recursos. El que no volem ser President és una regió més de l’Espanya centralista com la dels seus amics Ibarra, Chaves i companyia; això no ho volem ser.
El que si perseguim, però, és un sistema de finançament just i que respongui als reptes que Catalunya té com a país els pròxims anys। I és en aquest camí on s’ha de treballar amb la unitat que al seu dia es va anunciar tant, sense que el Partit Socialista se’n vagi per la tangent i faci un favor a la gestió ineficaç de Zapatero, superant la crisi a Espanya a esquenes de Catalunya. Per tant President, treballi en aquest camí, escolti les demandes del seu poble i no les menystingui, defensi-les amb la ambició que correspon a una nació sobirana que s’ha de mirar el melic pel que ha estat, és i serà i no contribueixi a fer més grans unes ferides que a la força ens hem de curar.