JORNADA DE REFLEXIÓ

Els sociòlegs apunten que estem en una situació de desconcert amb la nostra pròpia identitat. El fet és que bona part de raó porten en la seva reflexió i més enllà de la constatació científica, la seva avaluació social no deixa de ser un fet anecdòtic que reflecteix el que tots dia a dia vivim. Hem arribat a data d’avui a una situació d’extrema comoditat que ens fa plantejar si la nostra lluita ideològica es sustenta en quelcom més que un somni o un desig. El nostre pragmatisme malaltís és capaç de fer-nos renunciar a segles de resistència i convertir l’esforç de generacions en alguna cosa similar a un record eteri d’un passat orgullós i un futur que mai vam viure. L’assimilació cultural encoberta a la que hem estat sotmesos ha fet que les diferències entre l’estat espanyol i Catalunya siguin cada cop més banals. Ara mateix fa 5 anys que Convergència no governa i el país està adormit. Hem vist que a la gola del llop no hi fa vent ni hi plou i fins i tot ens hi hem instal·lat amb un confort relatiu; però hem oblidat que si el llop tanca la boca ens pot engolir en qüestió d’instants.

Com deia, els sociòlegs diuen que estem perduts i no n’hi ha per menys. S’ha passat d’una relació de lluita diària per reclamar competències de vegades absurdes a tenir un binomi de “governs amics” que han trastocat la nostra manera d’actuar i de pensar. L’amenaça diària i les batzegades s’han convertit en somriures i promeses; però no hi ha res més cruel que els enganys endolcits amb malevolència i és aquí quan tot es destarota i no sabem com reaccionar. Els espanyols han envaït la Generalitat, i més enllà de la nostra ingenuïtat, encara els hem votat i ens els hem cregut. Se’ls ha cregut fins i tot el partit que aspira a la independència que els hi ha donat el govern; potser enganyats, potser moguts pel ressentiment però el cas és , que sense ànim de justificar-los, han deixat entrar l’enemic a casa. I entre tants somriures i promeses vivim una letargia que ens manté en un deliciós somni opiaci quan en realitat estem vivint un dels pitjors malsons. Any rere anys som menys del que érem i al final no serem res. Ja no es pot cridar contra Madrid, perquè Madrid ja no bramula sinó que somriu però tot i així ens segueix humiliant i menyspreant en el més profund de la seva consciència rància. 

Per això passada la Diada és millor moment que mai per reflexionar, per veure on som i on volem anar. Per tornar a somiar; però somiar en un realitat palpable no gaire lluny de demà. Ens hem de readaptar la nova estratègia de batalla i clamar als vents les nostres ànsies de llibertat. Els junys no s’acaben mai ni s’acabaran mentre no ens creiem que la nostra Catalunya, de manera triomfant tornarà a ser pròspera i plena. Defensem la terra i fem endarrerir l’enemic, fent que tremoli de nou en veure la sang dels caiguts en el fons daurat de la nostra esplendor. Bon cop de falç germans, bon cop de falç.