SUMAR-SE A LA VICTÒRIA

En un món on la derrota abunda a les mirades és fàcil sumar-se a l’eufòria i deixar en un segon terme la raó। L’aparent simplicitat d’una decisió pot transcendir de tal manera que se’ns faci difícil mantenir la integritat de la nostra consciència.

Gaudir d’un espectacle esportiu en si sense prejudicis ni positius ni negatius, en certa manera no deixa de ser una mostra de la capacitat humana d’admiració a l’esforç i la bellesa plàstica en l’execució sistemàtica i intuïtiva alhora d’uns moviments. Malauradament a l’ésser humà li és difícil aïllar-se dels processos emocionals i quan ens remetem als instints més primaris ens tornem més passionals que mai i la nostra escala cromàtica es redueix al blanc i al negre; deixant-nos perdre la infinitat de grisos que permetrien viure desacomplexat a qualsevol sense haver de definir els límits de la transigència.
Segurament més d’un ha tingut aquests dies una crisi de fe nacional seguint els partits de la selecció espanyola, és comprensible però absurd. Tanmateix, en una societat relativament aïllada de la política resulta extremament interessant observar les reaccions de la gent davant de situacions com aquesta. Un país no es fa des de plantejaments teòrics, ni des de l’intel·lectualitat. Un país es fa al carrer, a cada barri i també a la tertúlia d’un bar i davant d’un partit de futbol. Se’ns planteja una dualitat i una pregunta ben senzilla de formular: “ És incompatible ser nacionalista i sentir-se partícip de la victòria d’Espanya?” No seré jo qui la respongui, en general si ens fixem en les reaccions de la gent, podrem obtenir una resposta si més no decebedora i sobretot trista.
Les manifestacions d’exaltació a la pàtria vistes aquests últims dies resulta que no estan tan mal vistes si són els mateixos de Madrid els qui les propicien. Fins i tot he arribat a sentir a dir per part del President del Govern que amb la victòria d’Espanya a l’Europeu es tancava la Transició; per favor! Aquesta etapa potser fa dies que està tancada, però el que no es pot tolerar és que una victòria esportiva suposi un procés d’integració nacional en sentit espanyol. Espanya segueix igual de dividida que sempre més que res perquè encara persisteixen actituds del Règim com el manifest en defensa de la llengua castellana; defensa consistent en un atac a les mostres de plurilingüisme en diferents punts de l’estat.Parlava de tristor, i és que permetin-me dir-los senyors meus, que l’empatia que pot despertar aquesta selecció de futbol no deixa de ser una senyal inequívoc d’assimilació cultural i identitària. El desgast dels anys i les patacades han fet possible que poc a poc hagin engolit parts nostres com a llops depredadors i famèlics desitjosos d’un Estat fictici que no han pogut formar per les armes i que sembla que ara a través de les mentides i vestits de modernitat estiguin a punt “d’harmonitzar”.