Estem vivint jornades històriques per el nostre país. Amb un horitzó independentista sense possibilitat d’albirar-lo, però si intuir-lo, un dels grans reptes que avui mateix ja se’ns planteja és un nou model de finançament que ha d’acotar dos objectius: acabar amb l’espoli i permetre que el diner que generem pugui ser reinvertit a Catalunya en la seva plenitud. Segurament tots som conscients que ambdós objectius són pretensions de màxims, però en un procés de negociació com el que es presenta hem de partir d’unes premisses clares i sòlides.
Sobre la taula tenim la publicació de les balances fiscals, que no em negaran que és un aperitiu atractiu i suggerent per emprendre amb força el que per sobre de tot és un acte reivindicatiu de justícia històrica i de retorn d’un mínim de dignitat com a poble. Ens podran dir que no són vinculants, però davant l’evidència dels fets, obviar-los només respondria a una voluntat furtiva, fins i tot delictiva si em permeten. El vocal del Poder Judicial López Tena ironitzava aquesta setmana en un article que “solidaritat és el nom curiós que un lladre dóna al seu robatori”referint-se a Espanya. I és que l’excusa de la solidaritat ja no és un pretext per sotmetre la voluntat de creixement d’una nació.
El cap de setmana passat veiem com al congrés del socialistes de Catalunya es feia una posada en escena del nou vodevil de moda; una mascarada, una farsa on en Montilla mig amenaçava en Zapatero pel tema del finançament. Enrere quedaven les declaracions fetes feia uns dies al Parlament on manifestava “que ell no estava per fer caure el govern d’en ZP”. I mentre en Montilla s’omplia la boca amb paraules ben memoritzades per no encallar-se en els pronoms febles i en els àdhucs, es veia la imatge de l’Iceta i en Zaragoza recreant-se amb lo bé que els h havia quedat els discurs que de ben cert havien ideat. Es va demostrar també que encara en queda algun que creu en el PSC com a partit, però també es va demostrar que són 4 gats en fora de joc i que hi són per seguir venent una marca que fa temps va deixar d’existir. Així li va anar a la Tura que va proposar tenir grup propi a Madrid, i de moment ja s’ha vist que aquest perfil de persones amb Montilla passen d’Interior a Justícia, independentment que la seva gestió fos de les poques que es podia salvar del primer Tripartit.
Des de Convergència, conscients de la transcendència d’aquesta negociació, hem tancat files amb el govern. Un govern que necessita la força del grup parlamentari majoritari, i per tant el que té més consens dins Catalunya. Ho vàrem fer amb l’Estatut, el qual contribuir decisivament a desencallar, i ho tornarem a fer ara: perquè quan el país necessita força, hi som. Amb la independència de qui no deu submissió a cap partit mare i amb una força significativa a Madrid farem tot el que estigui al nostre abast, no en tinguin cap dubte, per aconseguir el millor pacte de finançament per Catalunya.
Sobre la taula tenim la publicació de les balances fiscals, que no em negaran que és un aperitiu atractiu i suggerent per emprendre amb força el que per sobre de tot és un acte reivindicatiu de justícia històrica i de retorn d’un mínim de dignitat com a poble. Ens podran dir que no són vinculants, però davant l’evidència dels fets, obviar-los només respondria a una voluntat furtiva, fins i tot delictiva si em permeten. El vocal del Poder Judicial López Tena ironitzava aquesta setmana en un article que “solidaritat és el nom curiós que un lladre dóna al seu robatori”referint-se a Espanya. I és que l’excusa de la solidaritat ja no és un pretext per sotmetre la voluntat de creixement d’una nació.
El cap de setmana passat veiem com al congrés del socialistes de Catalunya es feia una posada en escena del nou vodevil de moda; una mascarada, una farsa on en Montilla mig amenaçava en Zapatero pel tema del finançament. Enrere quedaven les declaracions fetes feia uns dies al Parlament on manifestava “que ell no estava per fer caure el govern d’en ZP”. I mentre en Montilla s’omplia la boca amb paraules ben memoritzades per no encallar-se en els pronoms febles i en els àdhucs, es veia la imatge de l’Iceta i en Zaragoza recreant-se amb lo bé que els h havia quedat els discurs que de ben cert havien ideat. Es va demostrar també que encara en queda algun que creu en el PSC com a partit, però també es va demostrar que són 4 gats en fora de joc i que hi són per seguir venent una marca que fa temps va deixar d’existir. Així li va anar a la Tura que va proposar tenir grup propi a Madrid, i de moment ja s’ha vist que aquest perfil de persones amb Montilla passen d’Interior a Justícia, independentment que la seva gestió fos de les poques que es podia salvar del primer Tripartit.
Des de Convergència, conscients de la transcendència d’aquesta negociació, hem tancat files amb el govern. Un govern que necessita la força del grup parlamentari majoritari, i per tant el que té més consens dins Catalunya. Ho vàrem fer amb l’Estatut, el qual contribuir decisivament a desencallar, i ho tornarem a fer ara: perquè quan el país necessita força, hi som. Amb la independència de qui no deu submissió a cap partit mare i amb una força significativa a Madrid farem tot el que estigui al nostre abast, no en tinguin cap dubte, per aconseguir el millor pacte de finançament per Catalunya.
2 comentaris:
El PSC definitivament aposta fort per les properes eleccions nacionals. El seu discurs ha canviat bastant, la qual cosa no implica que sigui creïble, però aposta per fer creure que ara els importa Catalunya i la seva gent.
Des de sempre han estat un satèl•lit del PSOE, i ara, amb el tema del finançament es pensen que guanyaran quatre vots dient que està en les seves mans poder vetar els pressupostos de l'any vinent si la jugada noi els surt com ells volen.
Quan tinguin un grup parlamentari pròpia Madrid, que no cal recordar que no el tenen perquè diuen que a Catalunya no li fa falta, aleshores que ens donguin lliçons de com es defensen els interessos de Catalunya.
És un discurs massa suat el del PSC, no crec que a hores d'ara tingui crèdt. De fet un dels seus socis de govern, el nostre amic Ridao, ja li va recordar a Montilla l'altre dia que fets i no paraules...
El que em sorprèn és que en Solbes s'ho agafa molt a pit i encara aquí a catalunya no s'han baixat els panatalons... ja veurem a l'hora de la veritat que passarà.
Cuida't Oriol!
Publica un comentari a l'entrada