LA MENTIDA DOGMÀTICA

Si la setmana passada advocava per reduir distàncies entre ERC i Convergència, aquesta setmana comprovaran com un servidor es pot retractar en menys de 168 hores; i és que la il·lusió de veure el país lluny de les urpes socialistes ens pot arribar a encegar.
Tot va començar el passat dissabte 26, quan la JNC va respondre a la convocatòria d’Acció Cultural del País Valencià amb el suport de la Federació Llull (Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear) que, sota el lema ‘Alacant sí! Volem TV3!’, reclamava la reobertura del repetidor de la Carrasqueta, la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i la llibertat d’expressió i la pluralitat informativa. En la nostra particular epopeia ferroviària vam patir una avaria que ens va retardar 4 hores, però finalment després de molta estona especulant amb les possibilitats de boicot i de enrecordar-nos freqüentment dels progenitors de la nostra ministra preferida, Magdie la doblá, el tren va poder arrencar i vam arribar al nostre destí.

Però tal i com els hi indicava al principi, es va produir una situació que va desfermar la meva estupefacció i perquè no dir-ho: una profunda sensació de tristesa. Si els hi dic que fórem increpats, el primer que els hi vindrà a la ment són grups pro-extremadreta de València i voltants, però van ser membres de les joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, els que van arremetre contra la JNC i Convergència. De manera lamentable vaig poder contemplar amb tota la seva esplendor la poca elegància, la inoportunitat i les males arts d’un partit que en aquell moment em va despertar la virulenta sensació de vergonya aliena, pel simple fet de provenir del meu mateix país. Sense poder sortir de la sorpresa, polítics mateixos del Bloc van venir expressament, en veure el deplorable espectacle d’aquells joves, a agrair-nos la nostra presència i ens van presentar el grup de Joves del Bloc. Però la impresentabilitat d’ERC va continuar amb la fulgurant aparició de Puigcercós i Ridao, que en el que va ser una falta de respecte intolerable es feien fotografies darrera una pancarta mentre es duia a terme la lectura del manifest.
L’independentisme dogmàtic revestit d’hipocresia infinita, aquesta seria una bona visió del plantejament ideològic d’Esquerra. Les seves incongruències en el govern, els seus canvis de posicionament constants, predicar per les bases i actuar a les seves esquenes... aquest és el tarannà que té actualment un partit que s’enfronta a la renovació en el Congrés dels seus dirigents. La paradoxa és que des que Esquerra està al govern; Catalunya no havia tingut mai tanta dependència de Madrid, ni havia tingut cap President de la Generalitat espanyol.
Mentre el sedàs que imposen els republicans a l’hora de pactar sigui de diferent mesura per socialistes i convergents, amb nosaltres ni aigua. Mentre primin els interessos partidistes als interessos nacionals, mentre no s’adonin que si vas a Alacant a fer Països Catalans no pots actuar com un gamarús impertinent, fins llavors és lícit dubtar d’ ERC com a partit seriós o com a exaltat que només sap cridar; i és que els nostres veïns de passat l’Ebre ja diuen que “perro ladrador, poco mordedor”.