Estem immersos en l’època dels estats garantistes, la societat exigeix la garantia de
les llibertats, de la llibertat i la justícia en definitiva. Per garantir tal cosa, ens hem aferrat a textos legals, sovint blindats, vinculats a tòtems interpretatius que no permeten res més enllà de la intransigència literal.
les llibertats, de la llibertat i la justícia en definitiva. Per garantir tal cosa, ens hem aferrat a textos legals, sovint blindats, vinculats a tòtems interpretatius que no permeten res més enllà de la intransigència literal.Aquests textos legals que hem fet eixos vertebradors i reguladors de la nostra societat s’han convertit sense voler-ho en el màxim exponent de la garantia del sobiranisme d’un territori, i la legitimitat popular que els dota de poder s’ha girat en contra de part del poble, convertint-se en un mur infranquejable per qualsevol voluntat d’aspiració nacional dins el territori en el qual el text és sobirà.
L’intervencionisme s’ha convertit en la gran temptació de la modernitat; es va lluitar contra el centralisme per intervencionista, i ara dins l’onada puritana que ens envolta, tornem a caure al parany de la tutel·la estatal amb el perill que les llibertats que es pretenien protegir amb aquests textos es vegin destruïdes en aquest intent de protegir-les.
L’Europa dels 27 és l’Europa del Tractat de Lisboa, un tractat que s’ha aprovat per la via ràpida i que en principi ens hauria de fer a tots més europeus. Però estar clar que amb pedaços no ens sentirem més europeus. La Unió ha arribat a aquesta crisi de supervivència per la negativa dels estats a cedir part de la seva sobirania, una cessió real de competències legislatives i executives; qualsevol altra cosa es posposar per 5, 10 anys... l’agonia d’una Europa que es troba en un atzucac.
Però de fet és ben comprensible la por dels estats a cedir sobirania davant els moviments nacionals interns que s’estan produint per tot Europa. Els nacionalismes desetatalitzats han sabut jugar les seves cartes dins les regles d’Europa i s’han sabut adaptar, als estats no els hi ha quedat altre remei que aferrar-se a la demostració legal de les seves sobiranies: les constitucions.
Quan siguem capaços de fer imperar la raó a anacronismes legislatius que no han volgut adaptar als nous temps, llavors serem capaços de conciliar la voluntat nacional, estatal i europea. Mentre els estats no es disposin a cedir sobirania ni internament ni externament tindrem els engranatges del motor de la potència més gran encallats per constitucions de paper.
Joan Güell i Serra (14/12/07)
4 comentaris:
Endavant, deixa el teu comentari!
El Tractat Europeu és una vergonya que ni de ben lluny ens farà més europeus. L'actual Europa no genera cap tipus d'entusiasme i això els liders ho han notat. Què han fet per evitar aquest desconent? aprovar-ho via parlamèntaria i obviant qualsevol tipus de referèndum.
No sóc euroescèptic, sóc europesimista. Si t'he de ser franc només crec en Europa com un mercat. Per confiar en una Europa com a nació i zona que ens agermani a tots, l'ingrés de Turquia a l'UE no s'hauria ni tan sols de considerar.
D'altra banda Joan, l'altra dia finalment ens vam coneixer, llàstima que fos per l'examen de Civil II jeje. Com va anar? A mi particularment no gaire bé. Fins la pròxima!
CESC hola! doncs sí finalment ens vam conèixer encara que si vols que et sigui franc entre la son de no haver dormit i l'hora estava una mica zombie! Pues ja veurem com huarà anat...
Estaria bé que adquiríssim sentiment patriòtic equiparable als d'uns EUA, a mi em faria il·lusió. L'íngrés de Turquia serà la fi d'aquesta idea d'Europa.
Jo crec de totes maneres, que l'intervencionisme que els mateixos PSOE i PP apliquen dins l'Estat es està començant a passar factura. Veus com Jaume Matas, Ruiz Gallardón o Francisco Camps, presidents del partit més essencialista i centralista que existeix, han anat aixecant la veu per exigir més poder pels seus territoris... poc a poc la taca es va extenent...
Publica un comentari a l'entrada