LA MEVA ÚLTIMA TRIBUNA

Benvolguts lectors,

Transcorria un calorós agost de 2007 quan sota el títol “BONES VACANCES”, veia la llum la primera Tribuna. De la trucada al Sr. Fàbregas, director d’aquest diari, que em va permetre fer públiques les meves reflexions, tan sols en recordo el nerviosisme previ i la posterior sensació d’alegria i sorpresa per la ràpida acceptació del meu oferiment.

El resultat d’ençà fins ara: 165 col·laboracions. Repassant-les, envaït per una certa melangia, m’adono de la ingenuïtat i abrivament dels incipients intents per canviar el país des de la meva columna a la premsa comarcal. Però poc a poc, servidor va anar trobant el seu estil, i en la disciplinada obligació setmanal d’escriptura, hom es va adonar del gratificant i alliberador que resulta el que no deixa de ser un exercici d’introspecció compartida. I és que aquesta teràpia personal ha donat molt de si mateixa. Hi ha hagut moments d’amargor i ressentiment en la derrota, de record per alguns que ens van deixar, d’anàlisi i reflexió de contextos llunyans, però sobretot vull pensar que ha estat una eina de transmissió d’il·lusió.

Avui, malgrat tot el viscut, hem veig obligat a escriure’ls aquestes quatre línies ràpidament i maldestrament perquè toca posar el punt i final. La vida sovint ens empeny a nous reptes sense avisar, i amb l’equipatge d’aquesta nova etapa que començo no m’hi puc endur la Tribuna.

És per això, que vull donar les gràcies als habituals, aquells qui porteu anys deixant-vos atabalar per les meves divagacions. Ha estat un plaer, de debò. I pels que respiren alleugerits, dir-los només que no es lliuraran de mi tan fàcilment. Doncs ben aviat ens retrobarem en una nova fórmula de col·laboració que estic estudiant amb aquest diari.

Gràcies a tots i fins ben aviat.

Nova Conca, 4 de març de 2011

L’ERRÀTIC I TRIST PAPER

Sense ànim de precipitar-me i volent respectar els 100 dies de cortesia perquè el PSC s’acomodi en la seva nova condició d’oposició, m’atreviré simplement a constatar l’incipient modus operandi que sembla erigir-se com a constant. Una forma de fer sospitosament familiar, i de ser així, irresponsablement perillosa.

No voldria atribuir tots els mèrits de les recents declaracions dels dirigents socialistes a la reaparició del Sr. Zaragoza, però la coincidència temporal entre la seva posada en escena i l’empresa d’aquesta política de terra cremada, no donen gaires motius per l’optimisme. Crítica sistemàtica i l’anacrònica pretensió d’erigir-se com a únics garants de la inversió social; en definitiva; el retorn a una política plena de clixés més pròpia d’un altre segle.

El fet diferencial, en contrast a l’anterior etapa d’oposició socialista, és que en aquesta ocasió existeix un nou component. El seu pas de 7 anys pel govern fa que els efectes del seu discurs no produeixi el pretès desgast en el nou executiu. Més aviat al contrari, les seves declaracions incendiàries es giren en contra seu a través de l’enuig de la ciutadania, que no és capaç d’entendre la irresponsable actitud de l’anterior govern. La complexíssima situació que vivim requeria i requereix una gran rectitud moral, i fondre-ho i cremar-ho tot en veure les eleccions perdudes no s’ho esperava ni el més pessimista.

I com els deia al principi, tan de bo aquesta actitud respongui tan sols a un procés transitori de reubicació. Necessitarem de tots els esforços i des d’aquí apel·lo a un mínim de sentit de la responsabilitat. Però també vull advertir que si el camí que volen emprendre és el de la destrucció a base de desgast, els aconsello que si els queda un mínim de decència i vergonya, almenys tinguin la boca tancada.

SOLITARIS I PERILLOSOS

Tot just fa quatre dies que ha començat la legislatura i ja començo a estar fart de la nova formació que ha irromput al Parlament. La seva supèrbia i prepotència que els fa creure amb el dret de decidir qui és i qui no és català pel simple fet de no compartir el seu irreductible abocament al fracàs m’irrita. Sense anar gaire lluny, a la pàgina de darrera o l’altra hi ha un senyor d’aquesta formació que em va titllar d’espanyolista fa dues setmanes i de col·laboracionista l’anterior. Aquests transformadors de la il·lusió en enuig són uns depredadors voraços del malestar de la gent que és el que creuen que engruixeix les seves files. Sembren la catàstrofe i un panorama apocalíptic en un discurs argumentalment oposat però formalment idèntic al de la caverna espanyolista; buit de continguts, de propostes i solucions que s’alimenta simplement de crispació i confrontació. Però no és d’estranyar si tenim present que la gran solidesa d’aquest projecte polític es sustenta en la creació a cuita corrents d’un partit a pocs mesos de les eleccions davant la negativa d’un 14è i un 5è lloc a les llistes als ex-partits respectius de dos dels seus fundadors. Probablement no varen tenir temps d’elaborar un programa electoral.

El més graciós de tot plegat és que ara es volen presentar a les eleccions municipals. M’imagino la cara del ciutadà que els hi demani tapar el clot del seu carrer o un arranjament del clavegueram i la solució que rebi sigui: “independència”. I és que la pallassada sembla no tenir límits. Fixin-se per exemple l’altre dia al Ple del Parlament quan el senyor López Tena va exigir que se’l tractés protocol·làriament com “sa excel·lència”; supera fins i tot el pronòstic del resultat electoral que van fer durant la campanya de 40, i posteriorment i de forma més continguda, 25 diputats.

Però malauradament, aquest divertimento no és innocu ni inofensiu. Els independentistes seriosos i responsables, que hi veiem més enllà del nostre nas, que ens importa més el resultat que el temps, estem preocupats. I és que la radicalització no contribueix a generar un consens majoritari ni a evitar una fractura social, ben al contrari. Molts dels que fins ara s’havien apropat a l’ideal independentista en fugen al comprovar la instrumentalització i monopolització que en fa aquesta formació; que no vol ni pretén integrar la majoria de la ciutadania; i aquesta irresponsabilitat té un preu elevadíssim.

DEL LÄNDER ESPANYOL A L’AMBICIÓ CATALANA

No puc deixar de sorprendre’m cada cop que contemplo la submissió de l’estat espanyol a les directrius polítiques que imposen França i Alemanya. És curiós com la mansa bèstia entoma agraïda la humiliació i denigració de la seva sobirania. I és que si sotmetéssim a teràpia a aquest brau que ens envesteix setmana rere setmana, ens adonaríem que tots els esforços inútilment esmerçats que fan per acabar amb nosaltres, no són res més que producte de la seva baixa autoestima i un profund complex d’inferioritat. Dubten de la seva condició d’europeus, els hi dol no saber fer altra cosa que de carcellers de la gallina dels ous d’or, i són incapaços de fixar-se cap mena de meta col·lectiva. Sentim compassió d’ells.

Fixin-se ara quina diferència amb nosaltres. Mentre alguns esperen que els hi solucionin uns problemes, nosaltres hem pres el timó del vaixell. Un vaixell del que hem endreçat el rumb tot i trobar-nos encara inventariant escletxes i fuites. Alguns podran dir que no genera un clima de confiança i d’il·lusió, però crec que és bo que tots sapiguem des d’on partim. El cas és que el dèficit de la Generalitat no és de 4.000 milions d’euros (2,4%) com va fixar el govern de Montilla en el traspàs de poders sinó d’uns 7.500 milions d’euros (3,6%). Si aquesta omissió va ser voluntària és greu, perquè van mentir a la nació. Si va ser involuntària, encara ho és més, perquè suposaria que estaven governant amb un desconeixement absolut de la situació. Com s’entén sinó que el personal de la Generalitat hagi augmentat en més de 30.000 treballadors (24%) des de 2008?

Però lluny d’embasardir-nos, aquesta situació ens esperona a dedicar-nos més, si hi cap, a una gestió imprescindible per tal de poder donar compliment al nostre programa electoral, que preveient aquest context, era ja realista, auster i eficient. No és cap secret, i així ho havíem manifestat, que el nostre primer i principal repte és sanejar les finances públiques; i això ens estem dedicant. Per molt que s’esforcin els irresponsables sortint en fer veure que les coses no estan funcionant, els asseguro que s’està actuant amb determinació i de manera incansable per recuperar el control de la situació.

En la base del nostre plantejament hi ha el realisme, no creiem en el victimisme i sí en la iniciativa de la gent, la qual intentarem incentivar i estimular des del govern. Perquè nosaltres sí que som conscients que el futur que ens espera és cosa de tots. Tenim reptes col·lectius i ambició de país, i amb un govern que es creu una eina i no una finalitat per si sol; és qüestió d’esforç i dies que la situació millori.

CRÒNICA DELS 2 ADÉUS

No per esperat i previsible, l’anunci de l’adéu de Zapatero a aquestes alçades, quan encara resta bona part de la legislatura per davant, no deixa de provocar certa estupefacció i afegeix, si hi cap, una aurèola melangiosa a la trista figura dels president de l’estat. Que fa temps que no governa, que es limita a complir les directrius d’Almunia i ha perdut tot protagonisme en pro d’un Rubalcaba que serà l’encarregat d’evitar la majoria absoluta dels populars. En teoria, un encàrrec temporal consistent en intentar aguantar els resultats i propiciar la transició dins el partit. Però sovint s’ha vist que aquestes prerrogatives tendeixen a perllongar-se inexplicablement en el temps. Doncs per què no unes eleccions anticipades, si tot està tan clar? Es preguntaran alguns de vostès. Però el cert és que mai hi ha pressa a l’hora de la segura claudicació, i mentrestant, n’hi ha molts que es segueixen aferrant a l’onírica esperança dels brots verds.

Però sens dubte, més enllà de les ja habituals envestides de socialistes i populars, aquesta setmana el focus periodístic s’ha centrat en l’editorial del President Pujol. El difícil camí de la independència o el fàcil camí de la rendició, deia. Particularment, no em puc mostrar sorprès per les paraules del President; doncs en àmbits d’actes més privats i sense premsa, alguna vegada ja havia manifestat aquestes reflexions. “ Se m’acaben el arguments per rebatre els qui em diuen independència” li havia sentit dir. Tenint en compte que les paraules del President mai passen desapercebudes, alguns podran pensar que són més una advertència per la resta de l’Estat que un propòsit en sí. Però jo vull creure, que essent un dels millors coneixedors del pols i l’ànima del país, les seves paraules no són en va. Com ja els he dit en altres ocasions, l’amenaça centralitzadors i homogeneïtzadora és veraç, de fet l’ofensiva fa dies que va començar. El que és innegables és que les seves paraules contribuiran a atiar les brases d’un debat que és més necessari que mai i permet a alguns sentir-nos més còmodes, allunyats d’aquells que volen monopolitzar l’independentisme a través del populisme barat i l’estirabot, i que creiem que és una qüestió prou important per no supeditar-la simplement a un mal context econòmic. Com propugnava el mateix President Mas, en el seu projecte de transició nacional, l’únic límit al dret a decidir és el que una majoria suficientment àmplia estableixi. Sens dubte les paraules del President Pujol ajuden a que a dia d’avui, aquesta majoria sigui una mica més gran.