JA COMENCEM

A la primera de canvi hem demostrat un cop més la debilitada cohesió política de les forces catalanes. Com si la credibilitat del Tripartit no fos suficientment prou ínfima, cada cop resulta més difícil confiar, ja no com a partit sinó com a societat, en una força de govern que navega debatent-se entre la fidelitat al PSOE i el deure de complir amb Catalunya. Si feia una setmana ICV era la que sorprenia a tothom demanant la compareixença extraordinària de Zapatero per donar explicacions sobre l’incompliment sistemàtic del que estipula l’Estatut, aquest passat dimarts, sorprenien encara més anunciant que havien pactat unilateralment, després d’aconseguir que tots els altres grups secundessin la seva moció, que donaven tres llargs i feixucs mesos extra al president del govern perquè continués amb la negociació.
El més enrevessat d’aquesta història de fracàs és que ha estat el màxim responsable del desenvolupament estatutari, el conseller Saura, qui ha cedit davant la vicepresidenta de la Vega, suposem que en condició de líder del partit que presentava la moció a Madrid perquè desconec si gaudeix també de la condició de Diputado del Congreso. Però si això no fos suficient per caure en una profunda decepció, resulta que en Montilla estava al corrent de tota la negociació,que en tenia el seu beneplàcit i qui sap si és el que va propiciar aquesta baixada de pantalons. Els socialistes catalans estan jugant al perillós joc de l’ambigüitat en temes d’una transcendència vital per Catalunya, s’està demostrant que encara perdura el seu conflicte intern, bé; suposant que hi hagi conflicte perquè de fet el cert és que totes les actuacions que s’han fet, paraules a banda, han anat en un sentit de màxima laxitud i permissivitat davant les negociacions que ja s’han dut a terme i que ha suposat una presa de pèl i un burla a la desesperada crida d’una Nació que demana que s’acabi l’espoli, que ens permetin la supervivència almenys econòmica. Perquè el nostre és un clam de justícia: històrica, econòmica... la que sigui però no deixa de ser una simple demanda de justícia.
Mentrestant més decepcions: el dirigent del PSC i Ministre Celestino Corbacho, garantia aquest passat dimecres en declaracions al diari “Avui” que ·els diputats del PSC ni han votat mai ni ho faran en contra del PSOE”. Així està el pati.

FINANÇAMENT I POLÍTICA CATALANA

El dia 29 llegia en un article del President Pujol a la Vanguardia “per al·lusions” el seu posicionament i punt de vista sobre el pacte pel finançament. Del seu argumentari m’agradaria quedar-me amb dos reflexions. La primera ve donada per l’increment en l’agressivitat del to per part de la resta d’Espanya quan es parla de diners degut a l’aposta que durant 25 anys s’ha fet des de Madrid amb la negativa de la publicació de les balances fiscals _tema aparentment resolt_ i la propagació de la idea que a Catalunya s’era insolidari. La segona reflexió anava en direcció al front d’unitat que s’ha creat al voltant del govern per aconseguir el millor model de finançament autonòmic; Pujol recordava que en la seva etapa al govern, mai va tenir suport de la oposició, especialment contrari el del PSC, però també el PP i que per tant la conjuntura actual és històricament única gràcies a CIU, i a Mas especialment que ha tingut la reacció positiva pel bé comú i l’interès general. La reacció positiva, dic jo, de qui està cridat a ser un gran líder.
Curiosament el lema de Montilla aquestes passades eleccions era “fets i no paraules”, bé de moment paraules moltes, la majoria al buit, però fet més aviat escassos i els pocs que hi ha hagut sempre polèmics i més aviat amb menys que més transparència democràtica. Tanmateix amb el tema del finançament el PSC té l’oportunitat de redimir-se, d’expiar els seus pecats, de demostrar que els seus interessos estan a Catalunya i no a l’estat espanyol. Nosaltres volem creure que van de debò i que no estan fent entrar a la societat catalana en un espiral de confusió que seria políticament irresponsable i que contribuiria a fer extensible la desafecció si hi cap. A la mínima que Mas va demanar més actuació per part del govern i que posés els números sobre la taula insinuant-los que a CiU fa dies que els tenim fets, la reprimenda del conseller Castells i dels il·lustres membres del Tripartit va ser immediata i d’una duresa execrable, insinuant sinó afirmant que Mas es volia desmarcar del pacte, que era fer-se gols en pròpia porteria... i al veritat és que el que no volem de cap manera és ser manipul·lats i utilitzats en una operació de canvi de cara del PSC. Però la grandesa de la ciència és que els números no donen marge a la interpretació i al final comprovarem si hem aconseguit un bon pacte o si la existència d’una Catalunya pionera i competitiva s’ha de trobar per altres vies.
El que està clar per sobre de tot és que cap Estat pot regalar quasi el 10% del seu producte interior brut a l’estat veí sense rebre cap prestació, això és el que amagava les balances fiscals. Per incentivar i renovar la nostra economia, per ser competitius en definitiva, necessitem inversió que no és possible perquè hem de pagar el sou del 28’7% dels treballadors d’Extremadura que són tots funcionaris mentre que a Catalunya passem amb menys del 10% de funció pública sobre la població total de treballadors. Apadrina, cria, alimenta, paga els estudis públics i després les pensions d’un nen extremeny! Uns tant i els altres tant poc, perquè després ens diguin insolidaris i fills de...

MOBILITZAR LA SOCIETAT

Feia temps, molt temps que la política catalana no anava agafada de la mà en defensa unànime dels interessos de Catalunya. El PSC sembla ser que ha perdut els miraments a l’hora de posar el PSOE en situació d’escac; i bé és cert que nosaltres estem en l’obligació de creure’ls i de confiar-hi. Sembla bastant inversemblant que els socialistes catalans estiguin farolejant, i de ser així la factura política podria ser estrepitosa.
S’ha vist en aquests dies que el govern central no té cap intenció de complir l’Estatut, recordem que de moment és una norma jurídica amb rang de llei orgànica que gaudeix de plena efectivitat, de fet ja s’han filtrat informes amb el mecanismes que l’estat pensa utilitzar per vulnerar l’Estatut de Catalunya. En aquest mateix sentit l’Institut d’Estudis Autonòmics advertia dels 7 mecanismes que es pretenen utilitzar, que passen des de les lleis de base invasives, directives europees, deslleialtat institucional... és a dir tot el que la sacra constitució espanyola quadricula que és competència exclusiva de l’estat espanyol. Per tant a nivell competencial tornem una mica a la famosa política de peix al cove. És significatiu que només s’hagin fet efectius 5 traspassos competencials dels centenars previstos des del desplegament de l’estatut tot i haver-hi el govern “amic a Madrid”.
En vista de l’esdevenir obscur i complex que ens espera, hem d’assumir com a repte propi que la pressió social serà cabdal en un procés que s’augura llarg i dur on les cartes s’han vist destapades ben aviat. Queda per veure els números de cadascú, cosa que cara l’opinió pública seria un detall que es desvetllés ben aviat de quin mal hem de morir en el pitjor dels casos. De moment, però, si parlem de dates tenim de manera immediata el desafiament xulesc d’en Solbes que diu que deixa l’acord per la tardor, quan a l’Estatut s’estipul·lava coma data màxima el 9 d’agost. Per què fins tan tard? Necessita el govern de talante de Zapatero que el Tribunal Constitucional li faci la feina bruta? Els únics que podem rebaixar les nostres pretensions som nosaltres mateixos; perquè d’altra manera ens veuríem immersos en una situació molt incòmoda amb una varietat de sortides d’allò més heterodoxes almenys en comparació amb el que hem vist en aquest país.
Si els polítics fan pinya en front comú i donen la talla, nosaltres no tindrem cap pretext per no posar tota la carn a la graella i començar a sortir al carrer, demostrant així que la veritable força d’aquest país rau en la seva societat civil. Estiguem preparats.

ELS PSC I EL FINANÇAMENT

Estem vivint jornades històriques per el nostre país. Amb un horitzó independentista sense possibilitat d’albirar-lo, però si intuir-lo, un dels grans reptes que avui mateix ja se’ns planteja és un nou model de finançament que ha d’acotar dos objectius: acabar amb l’espoli i permetre que el diner que generem pugui ser reinvertit a Catalunya en la seva plenitud. Segurament tots som conscients que ambdós objectius són pretensions de màxims, però en un procés de negociació com el que es presenta hem de partir d’unes premisses clares i sòlides.
Sobre la taula tenim la publicació de les balances fiscals, que no em negaran que és un aperitiu atractiu i suggerent per emprendre amb força el que per sobre de tot és un acte reivindicatiu de justícia històrica i de retorn d’un mínim de dignitat com a poble. Ens podran dir que no són vinculants, però davant l’evidència dels fets, obviar-los només respondria a una voluntat furtiva, fins i tot delictiva si em permeten. El vocal del Poder Judicial López Tena ironitzava aquesta setmana en un article que “solidaritat és el nom curiós que un lladre dóna al seu robatori”referint-se a Espanya. I és que l’excusa de la solidaritat ja no és un pretext per sotmetre la voluntat de creixement d’una nació.
El cap de setmana passat veiem com al congrés del socialistes de Catalunya es feia una posada en escena del nou vodevil de moda; una mascarada, una farsa on en Montilla mig amenaçava en Zapatero pel tema del finançament. Enrere quedaven les declaracions fetes feia uns dies al Parlament on manifestava “que ell no estava per fer caure el govern d’en ZP”. I mentre en Montilla s’omplia la boca amb paraules ben memoritzades per no encallar-se en els pronoms febles i en els àdhucs, es veia la imatge de l’Iceta i en Zaragoza recreant-se amb lo bé que els h havia quedat els discurs que de ben cert havien ideat. Es va demostrar també que encara en queda algun que creu en el PSC com a partit, però també es va demostrar que són 4 gats en fora de joc i que hi són per seguir venent una marca que fa temps va deixar d’existir. Així li va anar a la Tura que va proposar tenir grup propi a Madrid, i de moment ja s’ha vist que aquest perfil de persones amb Montilla passen d’Interior a Justícia, independentment que la seva gestió fos de les poques que es podia salvar del primer Tripartit.
Des de Convergència, conscients de la transcendència d’aquesta negociació, hem tancat files amb el govern. Un govern que necessita la força del grup parlamentari majoritari, i per tant el que té més consens dins Catalunya. Ho vàrem fer amb l’Estatut, el qual contribuir decisivament a desencallar, i ho tornarem a fer ara: perquè quan el país necessita força, hi som. Amb la independència de qui no deu submissió a cap partit mare i amb una força significativa a Madrid farem tot el que estigui al nostre abast, no en tinguin cap dubte, per aconseguir el millor pacte de finançament per Catalunya.