POLÍTICAMENT INCORRECTE

No fa pas massa dies mentre exercitava el dit polze en l’exercici del zàping _terme que gratament he comprovat està acceptat pel DIEC_ vaig coincidir amb una entrevista feta al MH Heribert Barrera. Mentre em delectava amb les seves sempre sàvies reflexions, l’expresident del Parlament es va declarar políticament incorrecte, aclaridor per si algú en tenia algun dubte. Barrera argumentava que sovint el políticament correcte podia provocar un efecte que em permetré qualificar com el de les “majories tapades”. Sovint, per considerar el nostre pensament minoritari, la tendència que tenim com a éssers antropològicament socials és modular-lo o fins i tot ocultar-lo per adaptar-lo al que considerem majoritari, amb el risc inherent que sigui una multiplicitat d’actors els que probablement coincidirien. Com podria això canviar el transcurs dels esdeveniments? Doncs aquesta qüestió no para corrourem. Sovint s’argumenta que encara no és el moment de portar a la pràctica la independència per la hipotètica falta d’un consens social suficientment ampli, però i si aquest consens sí que és suficientment ampli? Abans de viure amb el dubte etern val la pena ser políticament incorrecte.

Més incorreccions polítiques: els SMS_ acrònim de Short Messaging Service per si no ho sabien_ de Saura i Sirera. No és realment lamentable que només puguem conèixer la veritable opinió dels nostres dirigents polítics a través de dues fotografies capturades furtivament dels seus terminals mòbils? Que decadent que aquells a qui la legislació atorga un règim d’inviolabilitat perquè puguin fer us de la seva llibertat d’expressió sense la por de rebre coaccions policials o judicials, s’hagin convertit en esclaus d’un formalisme repressor. Quan va ser que els partits van deixar de ser plataformes per nodrir-se de la conjuminació de molts pensaments per convertir-se en difusors de pensament unitari? Això és el que produeix la desafecció i la falta de credibilitat de la política. S’estranyen que llavors tinguem abstencions del 50%?

Som previsibles i avorrits, podem predir amb exactitud els moviments d’uns i altres. Quan es va deixar de sorprendre la gent? La política hauria de ser passió, entregar-se a una causa, assumir riscos. S’ha de ser valent i transgressor si convé, s’ha d’innovar i no s’ha de desistir mai. Només les demostració d’aquesta valentia ens permetrà discernir el veritable lideratge; subscriure’s al populisme o a la teoria del més fàcil si menys riscos és d’una covardia repugnant: és estar governat per la mediocritat. Avui m’he llevat amb el propòsit de ser políticament incorrecte, estic convençut que els disgustos que em pugui portar es veuran compensats amb escreix pel fet de tenir la consciència tranquil·la.