... des de la meva tribuna

LA MEVA ÚLTIMA TRIBUNA

2011-03-05T09:04:00.000+01:00

Benvolguts lectors,

Transcorria un calorós agost de 2007 quan sota el títol “BONES VACANCES”, veia la llum la primera Tribuna. De la trucada al Sr. Fàbregas, director d’aquest diari, que em va permetre fer públiques les meves reflexions, tan sols en recordo el nerviosisme previ i la posterior sensació d’alegria i sorpresa per la ràpida acceptació del meu oferiment.

El resultat d’ençà fins ara: 165 col·laboracions. Repassant-les, envaït per una certa melangia, m’adono de la ingenuïtat i abrivament dels incipients intents per canviar el país des de la meva columna a la premsa comarcal. Però poc a poc, servidor va anar trobant el seu estil, i en la disciplinada obligació setmanal d’escriptura, hom es va adonar del gratificant i alliberador que resulta el que no deixa de ser un exercici d’introspecció compartida. I és que aquesta teràpia personal ha donat molt de si mateixa. Hi ha hagut moments d’amargor i ressentiment en la derrota, de record per alguns que ens van deixar, d’anàlisi i reflexió de contextos llunyans, però sobretot vull pensar que ha estat una eina de transmissió d’il·lusió.

Avui, malgrat tot el viscut, hem veig obligat a escriure’ls aquestes quatre línies ràpidament i maldestrament perquè toca posar el punt i final. La vida sovint ens empeny a nous reptes sense avisar, i amb l’equipatge d’aquesta nova etapa que començo no m’hi puc endur la Tribuna.

És per això, que vull donar les gràcies als habituals, aquells qui porteu anys deixant-vos atabalar per les meves divagacions. Ha estat un plaer, de debò. I pels que respiren alleugerits, dir-los només que no es lliuraran de mi tan fàcilment. Doncs ben aviat ens retrobarem en una nova fórmula de col·laboració que estic estudiant amb aquest diari.

Gràcies a tots i fins ben aviat.

Nova Conca, 4 de març de 2011

L’ERRÀTIC I TRIST PAPER

2011-02-17T11:21:00.000+01:00

Sense ànim de precipitar-me i volent respectar els 100 dies de cortesia perquè el PSC s’acomodi en la seva nova condició d’oposició, m’atreviré simplement a constatar l’incipient modus operandi que sembla erigir-se com a constant. Una forma de fer sospitosament familiar, i de ser així, irresponsablement perillosa.

No voldria atribuir tots els mèrits de les recents declaracions dels dirigents socialistes a la reaparició del Sr. Zaragoza, però la coincidència temporal entre la seva posada en escena i l’empresa d’aquesta política de terra cremada, no donen gaires motius per l’optimisme. Crítica sistemàtica i l’anacrònica pretensió d’erigir-se com a únics garants de la inversió social; en definitiva; el retorn a una política plena de clixés més pròpia d’un altre segle.

El fet diferencial, en contrast a l’anterior etapa d’oposició socialista, és que en aquesta ocasió existeix un nou component. El seu pas de 7 anys pel govern fa que els efectes del seu discurs no produeixi el pretès desgast en el nou executiu. Més aviat al contrari, les seves declaracions incendiàries es giren en contra seu a través de l’enuig de la ciutadania, que no és capaç d’entendre la irresponsable actitud de l’anterior govern. La complexíssima situació que vivim requeria i requereix una gran rectitud moral, i fondre-ho i cremar-ho tot en veure les eleccions perdudes no s’ho esperava ni el més pessimista.

I com els deia al principi, tan de bo aquesta actitud respongui tan sols a un procés transitori de reubicació. Necessitarem de tots els esforços i des d’aquí apel·lo a un mínim de sentit de la responsabilitat. Però també vull advertir que si el camí que volen emprendre és el de la destrucció a base de desgast, els aconsello que si els queda un mínim de decència i vergonya, almenys tinguin la boca tancada.

SOLITARIS I PERILLOSOS

2011-02-10T11:23:00.001+01:00

Tot just fa quatre dies que ha començat la legislatura i ja començo a estar fart de la nova formació que ha irromput al Parlament. La seva supèrbia i prepotència que els fa creure amb el dret de decidir qui és i qui no és català pel simple fet de no compartir el seu irreductible abocament al fracàs m’irrita. Sense anar gaire lluny, a la pàgina de darrera o l’altra hi ha un senyor d’aquesta formació que em va titllar d’espanyolista fa dues setmanes i de col·laboracionista l’anterior. Aquests transformadors de la il·lusió en enuig són uns depredadors voraços del malestar de la gent que és el que creuen que engruixeix les seves files. Sembren la catàstrofe i un panorama apocalíptic en un discurs argumentalment oposat però formalment idèntic al de la caverna espanyolista; buit de continguts, de propostes i solucions que s’alimenta simplement de crispació i confrontació. Però no és d’estranyar si tenim present que la gran solidesa d’aquest projecte polític es sustenta en la creació a cuita corrents d’un partit a pocs mesos de les eleccions davant la negativa d’un 14è i un 5è lloc a les llistes als ex-partits respectius de dos dels seus fundadors. Probablement no varen tenir temps d’elaborar un programa electoral.

El més graciós de tot plegat és que ara es volen presentar a les eleccions municipals. M’imagino la cara del ciutadà que els hi demani tapar el clot del seu carrer o un arranjament del clavegueram i la solució que rebi sigui: “independència”. I és que la pallassada sembla no tenir límits. Fixin-se per exemple l’altre dia al Ple del Parlament quan el senyor López Tena va exigir que se’l tractés protocol·làriament com “sa excel·lència”; supera fins i tot el pronòstic del resultat electoral que van fer durant la campanya de 40, i posteriorment i de forma més continguda, 25 diputats.

Però malauradament, aquest divertimento no és innocu ni inofensiu. Els independentistes seriosos i responsables, que hi veiem més enllà del nostre nas, que ens importa més el resultat que el temps, estem preocupats. I és que la radicalització no contribueix a generar un consens majoritari ni a evitar una fractura social, ben al contrari. Molts dels que fins ara s’havien apropat a l’ideal independentista en fugen al comprovar la instrumentalització i monopolització que en fa aquesta formació; que no vol ni pretén integrar la majoria de la ciutadania; i aquesta irresponsabilitat té un preu elevadíssim.

DEL LÄNDER ESPANYOL A L’AMBICIÓ CATALANA

2011-02-03T10:12:00.000+01:00

No puc deixar de sorprendre’m cada cop que contemplo la submissió de l’estat espanyol a les directrius polítiques que imposen França i Alemanya. És curiós com la mansa bèstia entoma agraïda la humiliació i denigració de la seva sobirania. I és que si sotmetéssim a teràpia a aquest brau que ens envesteix setmana rere setmana, ens adonaríem que tots els esforços inútilment esmerçats que fan per acabar amb nosaltres, no són res més que producte de la seva baixa autoestima i un profund complex d’inferioritat. Dubten de la seva condició d’europeus, els hi dol no saber fer altra cosa que de carcellers de la gallina dels ous d’or, i són incapaços de fixar-se cap mena de meta col·lectiva. Sentim compassió d’ells.

Fixin-se ara quina diferència amb nosaltres. Mentre alguns esperen que els hi solucionin uns problemes, nosaltres hem pres el timó del vaixell. Un vaixell del que hem endreçat el rumb tot i trobar-nos encara inventariant escletxes i fuites. Alguns podran dir que no genera un clima de confiança i d’il·lusió, però crec que és bo que tots sapiguem des d’on partim. El cas és que el dèficit de la Generalitat no és de 4.000 milions d’euros (2,4%) com va fixar el govern de Montilla en el traspàs de poders sinó d’uns 7.500 milions d’euros (3,6%). Si aquesta omissió va ser voluntària és greu, perquè van mentir a la nació. Si va ser involuntària, encara ho és més, perquè suposaria que estaven governant amb un desconeixement absolut de la situació. Com s’entén sinó que el personal de la Generalitat hagi augmentat en més de 30.000 treballadors (24%) des de 2008?

Però lluny d’embasardir-nos, aquesta situació ens esperona a dedicar-nos més, si hi cap, a una gestió imprescindible per tal de poder donar compliment al nostre programa electoral, que preveient aquest context, era ja realista, auster i eficient. No és cap secret, i així ho havíem manifestat, que el nostre primer i principal repte és sanejar les finances públiques; i això ens estem dedicant. Per molt que s’esforcin els irresponsables sortint en fer veure que les coses no estan funcionant, els asseguro que s’està actuant amb determinació i de manera incansable per recuperar el control de la situació.

En la base del nostre plantejament hi ha el realisme, no creiem en el victimisme i sí en la iniciativa de la gent, la qual intentarem incentivar i estimular des del govern. Perquè nosaltres sí que som conscients que el futur que ens espera és cosa de tots. Tenim reptes col·lectius i ambició de país, i amb un govern que es creu una eina i no una finalitat per si sol; és qüestió d’esforç i dies que la situació millori.

CRÒNICA DELS 2 ADÉUS

2011-01-27T10:54:00.001+01:00

No per esperat i previsible, l’anunci de l’adéu de Zapatero a aquestes alçades, quan encara resta bona part de la legislatura per davant, no deixa de provocar certa estupefacció i afegeix, si hi cap, una aurèola melangiosa a la trista figura dels president de l’estat. Que fa temps que no governa, que es limita a complir les directrius d’Almunia i ha perdut tot protagonisme en pro d’un Rubalcaba que serà l’encarregat d’evitar la majoria absoluta dels populars. En teoria, un encàrrec temporal consistent en intentar aguantar els resultats i propiciar la transició dins el partit. Però sovint s’ha vist que aquestes prerrogatives tendeixen a perllongar-se inexplicablement en el temps. Doncs per què no unes eleccions anticipades, si tot està tan clar? Es preguntaran alguns de vostès. Però el cert és que mai hi ha pressa a l’hora de la segura claudicació, i mentrestant, n’hi ha molts que es segueixen aferrant a l’onírica esperança dels brots verds.

Però sens dubte, més enllà de les ja habituals envestides de socialistes i populars, aquesta setmana el focus periodístic s’ha centrat en l’editorial del President Pujol. El difícil camí de la independència o el fàcil camí de la rendició, deia. Particularment, no em puc mostrar sorprès per les paraules del President; doncs en àmbits d’actes més privats i sense premsa, alguna vegada ja havia manifestat aquestes reflexions. “ Se m’acaben el arguments per rebatre els qui em diuen independència” li havia sentit dir. Tenint en compte que les paraules del President mai passen desapercebudes, alguns podran pensar que són més una advertència per la resta de l’Estat que un propòsit en sí. Però jo vull creure, que essent un dels millors coneixedors del pols i l’ànima del país, les seves paraules no són en va. Com ja els he dit en altres ocasions, l’amenaça centralitzadors i homogeneïtzadora és veraç, de fet l’ofensiva fa dies que va començar. El que és innegables és que les seves paraules contribuiran a atiar les brases d’un debat que és més necessari que mai i permet a alguns sentir-nos més còmodes, allunyats d’aquells que volen monopolitzar l’independentisme a través del populisme barat i l’estirabot, i que creiem que és una qüestió prou important per no supeditar-la simplement a un mal context econòmic. Com propugnava el mateix President Mas, en el seu projecte de transició nacional, l’únic límit al dret a decidir és el que una majoria suficientment àmplia estableixi. Sens dubte les paraules del President Pujol ajuden a que a dia d’avui, aquesta majoria sigui una mica més gran.

PROU!

2011-01-19T17:34:00.001+01:00

S’ha acabat l’època de submissió, d’indignitat i d’assumpció sistemàtica dels insults i retrets fets per qui només pretén ocultar la pròpia incompetència. Amb el nou despertar de Catalunya desperta també l’orgull i dignitat mai perduts, però que romanien letàrgics per culpa d’un govern que va ser capaç d’empassar-s’ho tot fins que va rebentar.

Som senyors del nostre propi destí; i ara en som conscients. No hi haurà nostàlgic ni estranger capaç de tòrcer la nostra voluntat ni de dissoldre la nostra identitat mil·lenària.

Dit això, cal que comprenguem que fa temps que socialistes i populars van iniciar una croada contra Catalunya. La situació és preocupant. El pretext de la sentència del Constitucional ha servit perquè l’espanyolisme assumeixi obertament la seva condició jacobina que abans tan sols manifestava de forma acomplexada i en la intimitat. Han disposat tots els recursos de l’estat de dret per aconseguir l’anhelat objectiu; fins i tot l’execució política per via judicial. Però objectivament, tal i com es planteja, es pot afirmar amb tota rotunditat que aquest debat és estèril. I és que probablement siguin els qui ara volen harmonitzar en sentit restrictiu, els mateixos que llavors van apostar per una harmonització extensiva. Si volen reformar el model d’estat des d’un prisma de major eficiència: endavant. Ara, que no ho facin des de l’amargor del“café para todos”; i que els quedi molt clar que els territoris històrics no es toquen. Hauran de ser conscients que la realitat de l’estat, ja sigui per qüestions demogràfiques o geogràfiques, és asimètrica i per tant el model d’estat que plantegin també ho haurà de ser.

S’imaginen, per un instant, que sigui la mateixa Espanya la que esquinci de tant estirar la corda que ens lliga? Sens dubte seria una situació perplexament curiosa. Amb tot, i malgrat l’exposat, la desorientació de l’estat espanyol és evident i això incrementa la perillositat de la situació pel component d’improvisació que incorpora.

La nostra obligació és estar alerta tant en la nostra condicions de ciutadans i com a país. I adverteixo des d’aquí, que qui vulgui obrir la caixa de pandora, trobarà en nosaltres un interlocutors ferms i immunitzats al verí de la seva saliva. Aquí diem prou!

EPÍLEG AMB RETARD

2011-01-13T11:34:00.001+01:00

Benvolguts lectors,

M’agradaria començar demanant-los disculpes per aquestes darreres setmanes d’inactivitat. Servidor va decidir fer una breu retirada espiritual allunyat del mundanal soroll. De la frenètica activitat del món 2.0 i fins i tot, com hauran comprovat, del compromís amb aquesta secció del diari.

Sovint moguts per la inèrcia del mateix dia a dia, no ens adonem que una pausa és convenient per saber que hem fet , on estem i cap on anem. Prendre certa perspectiva de la pròpia vida per renovar les forces i il·lusions que ens mouen i seguir sent capaços d’assumir noves fites i reptes.

De fet, mirant endarrere, entre el trasbals eufòric de la victòria i la posterior nostàlgia per l’abandó de la comoditat rutinària de l’oposició, segurament no vaig tenir ni la deferència d’agrair-los la confiança feta. I si bé és cert que a Blancafort ens va anar d’un vot i a Barberà d’uns quants més, en la seva globalitat la Conca va clamar ben alt el que volia: Canvi. Però no tan sols als electors els he d’agrair la seva actuació. Com bé sabran, en aquests darrers comicis vaig tenir l’honor de ser el candidat de la Conca, un privilegi que no tan sols em va permetre adquirir una idea més profunda de la meva comarca i la seva gent. Vaig tenir el privilegi de compartit molts moments amb tots els companys de Convergència de la comarca. Alcaldes, alcaldables, regidors i militants que no van dubtar en brindar-me el seu suport, en acompanyar-me als actes i el més important: em van transmetre la dedicació i devoció que senten pels seus municipis. La veritable estima que senten pel que fan, vocacionalment, tot i estar de ben segur freqüentment mal retribuïts. De debò que us agreixo a tots l’impagable lliçó d’experiència que m’heu ofert a canvi tan sols de compartir una mateixa il·lusió.

I ara, malgrat desconèixer el que ens prepara el futur, hem de romandre impertèrrits i ser capaços de transmetre credibilitat i confiança. Si aconseguim això voldrà dir que ho estem fent bé. I si el país ens crida a files, respondrem acceptant amb honor el deure encomanat i donarem compliments a l’obligació de servei que autoimposa la voluntat de ser polític.

Amics, que els dies venidors ens siguin pròspers.

DESPRÉS DE LA BATALLA

2010-12-09T11:27:00.000+01:00

Es repleguen els supervivents entre els cossos dels vençuts. Després de la batalla i amb el general caigut, són molts els que ara alcen la seva veu reclamant a posteriori la rectificació de l’estratègia. I en l’anarquisme de declaracions pòstumes de consellers en funcions que reclamen el grup propi i de ministres guerrilleres advocant per la eradicació absoluta del perfil sobiranista, un es pregunta si el silenci precedent al tempesta, imposat per disciplina o per tacticisme, els fa còmplices de la derrota.

Legítimament, potser es qüestionaran què se m’hi ha perdut casa de l’adversari. No és animadversió ni voluntat de fer llenya de l’arbre caigut. És simplement l’escrutini d’una reflexió aliena que potser, i només potser, obre la porta a nous passatgers al carro de la llibertat. O per el contrari, l’alçament d’un nou atiador a les brases de la constricció i l’opressió.

Però sigui quina sigui la resolució d’aquest procés intern cal que advertim la conjectura de les municipals del maig i la possibilitat de que tot plegat no respongui simplement a més estratègia. Cal ser conscient que voldran recuperar els transvasament de vot al Partit Popular. Cal adonar-se de quin és el perfil majoritari dins el partit actualment, i que davant de dos pols tan oposats o bé hi ha una escissió o continuarà la submissió d’un dels suposats sectors. Però malgrat tot, la reflexió sempre que sigui real i es tradueixi en quelcom a nivell material sempre és positiva.

Els partits de l’oposició tenen ara per davant la primera prova per demostrar quin serà el seu talant durant els pròxims anys, l’oportunitat de demostrar responsabilitat i sentit de país amb la investidura del President Mas. Permetran amb la seva negativa que es perdi un sol dia de govern? Ho veurem ben aviat.

CONFIANÇA

2010-11-25T11:51:00.000+01:00

“La confiança en la bondat aliena és testimoni no petit de la pròpia bondat” va dir Michel de Montaigne. I és que l’aparent simplicitat del concepte “confiança” amaga un entramat de matisos que són resposta quan concorren tots ells i increment de l’adversitat quan se’ls mal interpreta o omet. Sovint els polítics no hem entès que això de la confiança no és concebible sense la reciprocitat. Molts, sinó tots, són els que els han demanat la confiança durant aquests 15 dies. Però molt pocs els que els l’han ofert. I quan l’assumpte es veu des d’aquest prisma, no és d’estranyar la desafecció i l’abstenció.

A CIU, aquest diumenge, volem que ens facin confiança perquè el nostre anhel més gran és poder-los-hi tornar. Necessitem que aquest diumenge la ciutadania de Catalunya enviï un clar missatge de canvi, d’inici d’una nova etapa. Tenim un full de ruta clar i la determinació i el coratge per redreçar la situació, per reactivar l’activitat econòmica i aixecar el país. Dependrà de vostès que el resultat que s’obtingui permeti tenir un govern suficientment fort. Una fortalesa que serà vista per Europa i els mercats com a símptoma de confiança. Una fortalesa, no en va, que sap que requerirà de la societat no només a les urnes, perquè som conscients que vostès són els actors principals d’aquesta recuperació.

Perquè el Canvi que proposem, no és només un canvi de les sigles del govern. Farem un canvi de valors, de maneres de fer i de mentalitat. Un canvi per transformar el país. Perquè creiem en el futur, i això vol dir recuperar l’esperança, la il·lusió, l’orgull i la confiança en nosaltres mateixos. Creiem en les possibilitats de Catalunya perquè creiem en la seva gent. Cal un govern a l’alçada de la gent d’aquest país. Un canvi que teixeixi una nova complicitat entre política i societat.

I posarem tots els instruments, i treballarem cada dia amb il·lusió, entusiasme, rigor i humilitat per aixecar Catalunya i fer possible tot allò que tants volem, que tants desitgem i que entre tots ho farem: una Catalunya millor.

D’ALCANAR FINS A CUNIT, PASSANT PER FORÈS

2010-11-19T01:10:00.000+01:00

“Què és el que us caracteritza? Què és el que us fa diferents?”_ em van preguntar l’altre dia en una entrevista. La resposta meva va ser clara: “La forma d’entendre i abordar els problemes que afecten el país, la sensibilitat territorial”_ li vaig respondre. I és que aquest país complex i heterogeni, on passem de la neu al mar amb un tancar i obrir d’ulls, requereix d’algú que el sàpiga cuidar en totes les seves facetes, algú que comprengui que, malgrat el desigual repartiment de la població, l’ànima del nostre país resideix en cada un dels poblets que han estat testimoni de la nostra història com a poble.

I això no vol dir oblidar-nos de Barcelona, aquest gran múscul que ens situa al món, però en aquest últims temps la balança de la inversió global s’ha disposat en un 70% per Barcelona i només un 30% per la resta de territori. En els governs precedents de CIU, la proporció sempre s’havia mantingut 50% - 50%, i si tenim la possibilitat de governar, treballarem obstinadament perquè això torni a ser així. És per aquesta raó que divendres passat, en Josep Poblet, el nostre cap de llista, ens va fer pujar a tots els candidats al municipi de Forès per donar el tret de sortida a la campanya. Els que es preguntaven el per què d’aquella ubicació, ràpidament en van comprendre la raó. I és que tots recordarem que allí va ser, amb la majestuosa vista de la Conca als nostres peus i envoltats d’aquell silenci, on vàrem comprendre a què es referia Josep Poblet quan ens havia parlat de l’ànima del país en alguna ocasió precedent.

I és que ser sensible al territori vol dir això, entendre que som un país fet de pobles. Entendre quines infraestructures són vitals per la supervivència per una comarca encara que només tingui 20.000 habitants. És per això que no puc comprendre per què ERC es va abstenir l’altre dia al Congrés quan vam presentar una esmena que dotava amb 10M € el túnel de l’Illa de l’A-27, estic segur que ni el propi el Alcalde de Montblanc ho pot entendre i que aviat ens oferirà una explicació sobre això.

Des d’Alcanar fins a Cunit i passant per Forès, una Catalunya millor és possible

SÍ, JA HA ARRIBAT.

2010-11-11T17:53:00.000+01:00

La història de les campanyes electorals és tan antiga com la mateixa democràcia. Lluny dels que esperen el seu inici perquè vol dir que el seu fi és més a prop, seria convenient fer un anàlisi allunyant-nos de tòpics, remetent-nos només a la seva concepció més purista per determinar la idoneïtat de la seva aplicació als nostres dies.

Si deixem al marge el tradicionalisme simbòlic de les campanyes electorals, equiparable a fer el pessebre abans de Nadal, i ho comencem a observar des d’un prisma absolutament teleològic, s’adonaran de la conveniència de conèixer el pensament i propostes de qui pretén fer us de manera representativa de la seva sobirania popular. La qüestió que ens podem plantejar ara és si en plena època de la societat de la informació, on a diari rebem informació de la gestió política per les conseqüències pràctiques que té per a tots, 15 dies poden fer canviar les percepció dels 1445 dies precedents. Malgrat ser part activa en aquesta campanya, i la il·lusió especial amb la que l’estic vivint com a candidat per l’experiència inigualable que em suposa, comprendria que molts ho entenguessin com un sobreesforç estalviable.

Durant la campanya, alguns esperen trobar la fórmula màgica que els catapulti cap a la victòria. Sovint l’únic que obtenen és passar-se de frenada i la suposada originalitat és converteix en un insult a la intel·ligència col·lectiva. Per una societat preparada com la nostra no valen els trucs de funambulista, no crec en estratagemes ni en el tacticisme electoral ni el prometisme buit de contingut. Les meves conviccions estan dipositades en la feina feta en cada un dels 1445 dies que els mencionava anteriorment. En la honradesa ideològica, en la valentia de la responsabilitat i no de la qui la diu més grossa.

I és que les campanyes electoral tradicionalment han estat conformades per dos elements: D’una banda, aconseguir obtenir més suport dels teus electors a través de la difusió del teu discurs i per una altra, evitar que el rival obtingui més vots. Aquesta vegada des de CIU farem una campanya exclusivament positiva. Aprofitarem tots els minuts que se’ns ofereixin per explicar les nostres propostes, perquè començar il·lusiona. I respecte les desqualificacions que ens profereixen els rivals que opten pel missatge negatiu i de la por, en paraules del mateix Mas: “A cada ridiculització hi posarem un projecte, i a cada obstacle, un somriure”.

CARTA DE DISCULPA AL PRESIDENT MONTILLA

2010-11-03T13:48:00.001+01:00

Molt Honorable President Montilla,

M’he assabentat que ha destinat 20.000.000 d’euros perquè 5000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s’impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s’han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m’agradaria demanar-li disculpes.

Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d’educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l’execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.

Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.

També vull aprofitar l’avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s’aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i ...sí; tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m’alleuja la consciència.

Té tot el meu suport per acabar d’eradicar valors com l’esforç, el sacrifici i l’excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa, són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi’s amb la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d’atur juvenil: quins ignorants!!

Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l’esperança perquè a la nova generació que puja no l’haurà d’ajudar tant; s’estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.

Cordialment,

Joan Güell

P.D. Prego que disculpi el fet d’haver après a escriure sense faltes d’ortografia.

EXECUCIÓ POLÍTICA PER VIA JUDICIAL

2010-10-28T13:30:00.000+02:00

Final de l’acte, cauen les màscares, es desvetlla la trama i aquí encara no som capaços de preveure el final de l’obra. La via autonomista és morta, al federalisme li manquen federalistes i el nacionalisme integrista espanyol està en auge. Els dos grans partits de l’estat espanyol, PP i PSOE, que representen més del 80% dels electors, convergeixen en una idea d’estat purament jacobí i centralista. És cert que encara no són prou valents per afrontar-ho públicament a través del debat polític, però per això ja tenen al seu servei un dels pitjors sistemes judicials del món occidental.

Alguns parlen de la judicialització de la vida política, jo els dic que és execució política per via judicial. Associant constitució amb democràcia, ens hem convertit en esclaus dels positivisme normatiu, incapaços de discernir sobre la moralitat de les normes, sobre la injustícia de la justícia. El sistema democràtic espanyol no parteix d’una revolució, sinó d’una dictadura. La importància de l’imperi de la llei avui és l’equivalent als aixecaments militars d’ahir. La sentència del Tribunal Constitucional va ser el punt d’inflexió, 4 anys d’espera només podien respondre al tacticisme, a l’estratègia preparada. Ara és la Defensora del Poble (espanyol) qui posarà contra les cordes el principal mecanisme de supervivència del català: la immersió lingüística. Al mateix temps que coneixem la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no reconeix el català com a idioma preferent ni la L’ajuntament de Barcelona ni la Diputació de Lleida davant els recursos que es van interposar als seus respectius reglaments.

Tot això ens està passant per haver tingut un govern impassible, que només s’ha preocupat de defensar-se a ell i ha oblidat defensar el país. Un govern que ha estat còmplice d’aquest ultratge i a qui el seu afany per seguir governant els ha impedit adoptar posicionaments que preservessin la nostra dignitat nacional. Ara toca algú que ens faci recuperar el nostre orgull com a poble a través d’un projecte de país. No és l’hora d’exaltats, oportunistes i indignes. Els estirabots quan van maldades de debò no serveixen per a res; llavors només la feina val. Ara és el moment per una gran majoria social que ens tregui de la precària situació econòmica i ens porti cap al Dret a Decidir. Ens cal unitat, fortalesa i cohesió. En aquesta ocasió, per emprenyats que estiguin, no converteixin el seu vot en un estirabot, ells saben que dividits i fraccionats tenen molt temps per seguir conxorxant la seva estratègia anticatalana.

CAL AIXECAR EL PAÍS

2010-10-21T12:59:00.000+02:00

No és una situació irreversible, però cal que amb la major celeritat possible comencem a aplicar des de l’administració una política de despesa practicada des de l’austeritat, la serietat i el sentit comú. El model obsolet que han practicat els socialistes aquests últims anys, consistent en malgastar i augmentar la despesa mentre s’augmenta la càrrega fiscal, només contribueix a perllongar la crítica situació econòmica que estem travessant. L’última prova de manca de sentit comú és que mentre la Generalitat aprova la emissió de bonus per obtenir finançament, Montilla promet ajudes de més de 600 euros mensuals pels joves que ni estudien ni treballen. No acaben d’entendre que una societat incentivada no és una societat subvencionada.

Sortir de la crisi passa per crear ocupació, i l’empresariat és qui té la clau perquè es compleixi aquesta premissa. Cal prendre mesures que afavoreixin l’activitat econòmica: des de revisar els últims increments impositius fins a flexibilitzar el compte corrent tributari per avançar en la compensació de pèrdues fiscals de forma retroactiva. Moltes empreses viables han tancat per la falta de finançament; doncs posem en marxa una sistema d’avals públics per a petites i mitjanes empreses que els asseguri la inversió i el funcionament. Avals públics també per les activitats financeres que prestin diners destinats a l’activitat productiva.

Respecte l’Administració, la Generalitat ha gastat per sobre de les seves possibilitats. Els pressupostos no han deixat d’augmentar i des de 2008, la quantitat d’ingressos ha disminuït. Davant d’aquesta situació, l’estabilització de les finances públiques només es durà terme a mitjà termini; sempre hi quan es practiqui l’estalvi i l’austeritat, primant la inversió per a la recuperació de l’activitat econòmica. L’Administració ha de perdre greix, hem d’eliminar duplicitat i reduir burocràcia administrativa (a l’estat espanyol es tarda de mitjana 47 dies i la visita a 10 oficines diferents per a la creació d’una empresa). S’ha de reduir també l’aparell polític de l’administració i cal que ens replantegem també el cost-benefici d’alguns ens i empreses públiques i a partir d’aquí suprimir-los, fusionar-los o integrar-los en altres.

En definitiva serietat i coherència aplicada des del govern. Si volen, en 37 dies comença el canvi.

DE LA CARA A L’ESQUENA

2010-10-14T14:14:00.001+02:00

El 1960 va tenir lloc el debat entre Nixon i Kennedy, el primer debat de presidenciables televisat de la història. Al 2010, 50 anys més tard, a casa nostra encara estem discutint sobre la idoneïtat d’aquest format i els paràmetres a que s’hauria d’ajustar. Potser és un indicatiu de la verdor de la nostra democràcia; però el cas és que l’oportunitat que es presenta conforma la possibilitat de establir un precedent que pot convertir-se en un pilar bàsic del sistema democràtic. És una imposició d’un punt de vista bipartidista? Des del meu punt de vista no deixa de ser una postura promoguda des del realisme representatiu. Amb la nostra sobreprotecció per aconseguir una societat plural, estem vivint sota la tirania de les minories ideològiques. Això es tradueix en una multiplicitat de grups parlamentaris que amb 3 o 9 diputats es plantegen decidir un govern; prescindint de qui ha guanyat les eleccions i sense qüestionar-se ni tan sols la seva legitimitat democràtica per fer-ho. Tinc l’esperança que un cara a cara faci més difícil d’entendre pels ciutadans que un senyor amb 11 diputats decideixi el govern. Que no es jutgi amb el mateix raser el missatge d’un incendiari il·luminat que el de qui aspira realment a governar. I això és el que permet un cara a cara: la contraposició directa de dos formes de governar i d’entendre el país sense intoxicació de tercers.

Sembla que la controvèrsia es troba ara en la llengua dels dos debats proposats. Els socialistes volen que un sigui en castellà i en una televisió estatal. L’argument de Montilla és que hi ha molta gent a Catalunya que no mira la televisió catalana. Doncs bé, que pensi que aquesta gent que no canviarà de canal per veure’l a ell a TV3, probablement sí que ho facin per deixar-lo de veure a Telecinco, Antena3 o la Primera. A més els he de reconèixer que em dol que els candidats a President de la Generalitat de Catalunya facin un debat en una llengua que no és la pròpia del país. Francament, em preocupa les implicacions que a la llarga pugui tenir.

Si no cregués que en aquests moments és preferent i prioritari la celebració d’aquests debats, el cert és que possiblement m’oposés a que es fessin amb el condicionant que vol imposar Montilla. M’imagino que la feina de negociació deu ser àrdua per part dels equips de campanya: l’últim torn de paraula, els minuts de cadascú, els blocs a tractar, fins i tot el costat del plató per aconseguir el millor perfil del candidat. Però malgrat tot no hi ha estratègia, ni llengua, ni tripijoc que pugui amb la naturalitat, honestedat i sinceritat que transmet algú que creu en les seves propostes. Sinó, preguntin-li a la nena de Rajoy!

TREBALLEM EL CANVI (I)

2010-10-06T11:19:00.000+02:00

Dimarts passat vaig participar a la sessió “ Treballem el Canvi a les nostres comarques”, promoguda des de la candidatura de CIU a la demarcació. Un format que pretén ser una eina que territorialitzi i adapti el programa electoral de CIU a casa nostra. La fructificació d’aquestes sessions rau en l’encert trobat en la fórmula de desenvolupar-se: 3 ponents d’ excepció, experts en les seves respectives matèries implementat amb el debat posterior amb els candidats i altres persones representatives dels sectors que es tracten. En aquesta jornada celebrada a Cal Gassó (Reus) es va tractar comerç, turisme i cultura presentat pels senyors Isaac Sanromà, Lluís Rullán, i Josep M Sans i Travé respectivament.

Pel que fa al comerç, i en concret al petit comerç, es va coincidir en la necessitat de protegir-lo. I garantir-ne la supervivència passa per la potenciació. Això vol dir, d’una banda, apostar pel centre comercial obert entenent els nostres carrers com la millor plataforma perquè aquest es desenvolupi. Per tal de fer-lo competitiu amb les grans superfícies se n’ha de flexibilitzar l’horari, adaptant-lo als estils de vida de la nostra societat i reconsiderar els períodes de rebaixes. La professió de comerciant s’ha de prestigiar i se li ha d’oferir formació. I s’ha de treballar per tal de traçar el mapa de les àrees comercials.

Pel que fa al mal anomenat turisme, hem d’evolucionar fins al concepte d’economia de serveis. Això passa per la innovació en el producte que s’ofereix, qualitativament superior i exclusiu. La nostra identitat passa per l’amalgama de mediterrani i muntanya i un patrimoni cultural veritablement excepcional. Hem de tornar a ser els interlocutors directes en la venta del nostre producte, eliminant intermediaris, perquè la comercialització és una de les premisses bàsiques per tal de poder fer una venta adequada del producte. Una de les apostes més fortes del programa de CIU és la creació de la Universitat Turística Europea de la Mediterrània, una eina que seria bàsica pel desenvolupament d’aquest sector.

Respecte al nostre patrimoni cultural, hem de garantit que els ajuntament petits en puguin fer un correcte manteniment. Perquè en definitiva la cultura és la força de Catalunya i moltes d’aquestes expressions de patrimoni cultural són les arrels del país. Cal que Generalitat, Consells i Ajuntaments redefineixin les seves competències per tal de fer-ne una gestió efectiva. Els 2 patrimonis de la humanitat i les més 380 béns d’interès nacional que té la demarcació requereixen una correcta potenciació i no poden passar desapercebuts si la nostra aposta és una veritable economia de servei

Després d’escoltar totes les intervencions de dimarts només puc dir que tenim un territori excepcional amb gent emprenedora i amb iniciatives innovadores. L’administració s’ha de limitar a un paper proactiu on el protagonista torni a ser el ciutadà. La nostra aposta passa perquè la gent vegi les seves il·lusions traslladades en la política..

EFECTES VAGATIUS

2010-09-30T11:31:00.000+02:00

Jo no en vaig fer. Ni vostè, ni segurament el seu veí. Bé, a no ser que ell fos un alliberat sindical, cosa que estadísticament ja quasi tocaria. La vaga general ha estat un fracàs i la lectura inversemblant que n’han fet els sindicats demostra una connivència que al meu entendre no fa més que afeblir un sistema sindical que actualment només es sustenta per l’imperi constitucional. I amb aquesta reflexió no estic advocant per la desaparició dels sindicats, car són més necessaris de que mai. Ho almenys ho haurien d’haver estat abans d’arribar a superar la xifra de 4.000.000 d’aturats. El que estic criticant és la seva incapacitat per actualitzar el seu rol a les necessitats de la societat del segle XXI. La nostàlgia és tan dolenta per la dreta com per l’esquerra, encara que per aquesta els temps passats fossin portadors de llibertat. La mateixa terminologia polsosa que treuen de les golfes en cada aparició pública que fan, demostra que s’han convertit en un anacronisme residual d’una època on els drets laborals eren la bandera del comunisme.

I és que en la dècada de la desafecció, la gent només es mobilitza per causes veritablement justificables. Donar suport als mateixos sindicats que han permès al govern, per afinitat ideològica, arribar a aquesta situació d’atur, no és precisament una d’aquestes causes. La gent, lícitament, es pregunta: “Per què ara i no fa 1 o 2 anys _ en ple procés de deslocalització industrial i destrucció de llocs de treball_ ?” Els sindicats van preferir fer política a defensar els treballadors, i ara ho paguen.

La recuperació econòmica passa per la generació d’ocupació. Per això cal que siguem sensibles a les necessitats singulars i les diferents realitats de les empreses. La política de fer-ho passar tot pel mateix raser s’ha mostrat ineficient. La negociació col·lectiva ha de ser més flexible. Hem de ser conscients que la creació i manteniment de l’ocupació passa per les mans dels 600.000 autònoms que té el nostre país. Cal que creem un marc favorable que potenciï el desenvolupament de la seva activitat. I sobretot, hem d’acabar amb la devastadora xifra per qualsevol societat del 40% d’atur juvenil. S’ha de crear una relació efectiva entre estudis i món professional. Això passa per nous contractes laborals per joves: contractes d’aprenentatge i contractes formatius. No hi ha futur si els joves d’una societat no poden guanyar-se la vida.

POSANT EL PUNT FINAL

2010-09-23T11:10:00.001+02:00

El blindatge als correbous i l’aprovació del Pla Nacional de Joventut han estat el colofó del curs polític català que ja ha celebrat l’últim ple de la legislatura. Respecte els correbous, seria erroni fer una analogia amb les curses de braus. No tan sols per l’arrelament d’aquest tradició, sinó per un criteri estricte de mortalitat i maltractament físic a l’animal, que en el cas dels correbous no es produeix.

L’altre tema, el Pla Nacional de Joventut, ha comportat més controvèrsia. Primer perquè la forma d’aprovació, en l’últim ple, de pressa i corrents, comporta que aquest Pla deixi de contemplar eixos fonamentals per el posterior desenvolupament de polítiques de joventut. És innegable que suposa un avanç, però omet resoldre els 3 principals problemes de la joventut: formació, ocupació i habitatge. Per tant, què és el Pla Nacional de Joventut? Doncs una simple llei administrativa que parla de distribució de competències de la Generalitat al món local (on per cert queda desvirtuat el paper dels Consells Comarcals en “benefici” dels Ajuntaments), que crea òrgans gestors i reconeix els professionals d’aquesta àrea. En definitiva: un marc legal que defineix els instruments per fer polítiques de joventut. I insisteixo que no és poca cosa, però quan es perd la oportunitat de dotar de principis essencials la llei, es perd també l’oportunitat de desenvolupar polítiques que responguin a les necessitats dels joves i no només de les seves associacions.

I això és el que ha donat de si la legislatura a Catalunya. Ara, queda veure el sainet que Zapatero sembla que té preparat per aprovar els pressupostos. La història repetida i de mai acabar: concessió a les demandes del PNB i pressupostos aprovats. En aquest cas, la factura ascendeix a 472 milions d’euros i comporta la gestió de les bonificacions a les quotes empresarials així com les competències en polítiques d’ocupació. I amb aquest negoci, s’esvaeix la possibilitat de les eleccions anticipades i les il·lusions dels qui es pensaven que no haurien de viure un any més sota l’apocalíptic mandat del president del govern. La sortida de la crisi haurà d’esperar. L’esperança és que pel mig viurem les eleccions al Parlament i les Municipals, que poden començar a marcar un punt d’inflexió en la nefasta gestió d’aquesta crisi.

DEL QUÈ HEM APRÈS

2010-09-15T22:38:00.001+02:00

La particular travessia del desert que ha viscut CIU durant aquests 7 anys, ha suposat una experiència, tot i que cruel, necessària per madurar els postulats ideològics del partit. Allunyats de la frenètica labor de govern que sovint fa confondre els reptes de l’executiu amb l’ambició del país, ens hem retrobat de nou amb la gent. Els hem escoltat i vull pensar que n’hem après. Fins i tot hem compartit la impotència de veure com la mala gestió pot ser la metzina més letal per la voluntat de prosperar d’un país. I amb la saviesa que atorga la humilitat a l’asceta, ara, amb una voluntat renovada de servei a Catalunya ens presentem a les eleccions.

El fruit d’aquesta maduració és el nostre programa electoral; una veritable guia del canvi que Catalunya necessita. Perquè no es tracta només de canviar sigles i cares. Aquesta vegada cal incidir en profunditat per extirpar d’arrel el causant d’una situació que alguns conformistes han qualificat d’endèmica; nosaltres de reversible. Cal una transformació del país, feta des de l’austeritat i la cohesió social, treballant des de la innovació i reajustant les nostres institucions per tal de fer-les sostenibles. I sempre reforçant l’autogovern mentre es treballa pel Dret a Decidir. El límit: la democràcia i el suport majoritari de la societat catalana.

I és que el Dret a Decidir, cal exercir-lo amb la seguretat d’un consens social majoritariàriament ampli. Perquè la independència és un tema prou seriós per no deixar-lo a la mercè d’una situació econòmicament adversa. Per tant, la nostra proposta per aquesta legislatura és el concert econòmic. Que cal poder gestionar i decidir sobre la totalitat dels nostres recursos, és quelcom compartit per gran part de la societat catalana, i això dota d’una força inqüestionable aquesta reivindicació. Per tant, de manera imminent, seria quelcom que estaríem en condicions d’exigir. I seria totalment incoherent que populars i socialistes, no recolzessin aquest proposta i ens titllessin d’insolidaris. Perquè ben mirat, al País Basc, on governen, no hi fan pas massa escarafalls. Per suposat que no és inconstitucional. De fet, requereix simplement una modificació de la LOFCA ( Si bascos i navarresos ho tenen, per què ens ho haurien de negar a nosaltres?). I els que pensin que és complicat, simplement els diré que també ho semblava la supressió del servei militar, la supressió dels governadors civils o fins i tot de la Guàrdia Civil de trànsit, però que altres governs forts de CIU ha van aconseguir. El canvi passa per tenir un govern fort, unitari i que garanteixi la defensa a ultrança dels interessos de Catalunya, i això en aquest moment, només ho pot garantir l’Artur Mas.

A 79 DIES DEL CANVI

2010-09-09T12:32:00.001+02:00

L’enigma s’ha resolt, i amb ell tot el cúmul d’especulacions que feia anar de corcoll polítics, periodistes i ciutadans. I és que ja tenim data: el 28 de novembre. Aquest dia decidirem el govern del nostre país, o si més no, el partit que tindrà més diputats. I és que perfectament pot tornar a passar que es reediti la fórmula d’un govern de perdedors, units tan sols per seguir ostentant el poder. El panorama electoral, si més no, es mostra divers i assegura una campanya entretinguda:

Si per la covardia dels socialistes al desgast electoral, ens hem hagut d’empassar les polítiques d’Interior d’un partit que no representa ni el 9% de la població. Ara, els d’Iniciativa s’han engrescat i han posat de candidat el Sr. Herrera, dogmàtic i radical com pocs. Aviat tindrem tots aquests radars nous que han posat pintats de color verd per no trencar l’harmonia ambiental dels pardals.

El Partit Popular segueix a la seva, i envalentits per l’èxit del seu recurs contra l’Estatut, el seu proper objectiu és la immersió lingüística i l’ensenyament en català. Senten la necessitat de salvar la integritat d’Espanya. De fet, Rajoy ja ha manifestat la conveniència d’un pacte a la basca (PSOE+PP) a Catalunya.

Esquerra té por. I és normal en un partit que proclama independència durant les campanyes electorals i que acaba donant el govern a un partit espanyolista. I és que a la gent l’enganyaràs una vegada (bé, en aquest cas dues), però cap més. Es troben en una conjectura que fins i tot els Srs. Carretero i Laporta, aliens a la crisi econòmica, i sense cap altra proposta que proclamar unilateralment la independència al Parlament el dia 29, suposen una amenaça seriosa als resultats d’ERC.

I a can socialista, les coses van maldades. Si s’hi fixen, no veuran quasi ningú a les llistes del món municipal. I és que en previsió d’una dolorosa derrota, han decidit preservar els seus alcaldables per les municipals del maig. La seva aposta és clara: amb la deserció del sector catalanista avorrit de que a Madrid, els seus 25 diputats catalans no votin mai en contra del PSOE, ni tan sols per defensar Catalunya en les propostes del mateix Tripartit, ara toca apostar des de Catalunya per l’Espanya federal. Ben reforçats, això si: Celestino Corbacho, el Ministre dels 5.000.000 d’aturats i David Vegara, el Secretari d’Estat d’Economia que va veure passar la crisi per davant (perquè altra cosa no va fer). En resum: “Espanya i crisi” per un país que clama “Catalunya i bona gestió”

A partir de la setmana que ve: la il·lusió amb que la gent de CiU prepara el seu projecte de país. Preparats pel canvi?

L’ESPERANÇA ARRIBA AMB COTXE

2010-09-02T18:19:00.002+02:00

Malfiança o confiança? Què n’hem d’esperar del viatge de Montilla a la Xina? S’establirà l’empresa Chery a la Conca de Barbera? D’entrada, començaré amb el consol que ens ha de quedar a tots passi el que passi: les condicions d’idoneïtat perquè a la Conca s’hi estableixi una gran empresa romandran intactes. L’espai d’INCASOL, la connectivitat amb l’AP-2, la connexió ferroviària i la proximitat als ports de Tarragona, Barcelona i als Aeroports de Lleida i Reus, sense comptar amb l’A-27 que sembla que s’acabarà fent dins un termini raonable. Aquest valor afegit, serà ara o més endavant, però algun dia el farem valdre.

Tots recordem l’episodi del Parc de les Aus, i per tant, no és moment de fer volar coloms. Perquè la il·lusió en la població que genera una notícia com aquesta és proporcional al desencís si finalment la cosa no qualla. Anant més enllà, i en el supòsit que aquesta situació hipotètica s’acabés materialitzant, hem de ser molt conscients del canvi que això suposaria per la comarca. Si tenim present els 20.000 habitants de la Conca, hem de preveure que una indústria que genera 10.000 llocs de treball desborda completament tot l’equipament de serveis del que gaudeix la comarca. Augmentar en quasi un 50% la població de la comarca suposa una gran oportunitat però també una gran responsabilitat de gestió perquè caldrà assumir un remodelació dels equipaments públics: des dels centres de salut fins a les escoles. Caldrà assumir també que el model econòmic de la comarca es desenvoluparà fonamentalment en la indústria. El sector turístic i agrari restaran en un 3r terme. Per tant hem de ser conscient que s’està gestant la identitat de la Conca de Barberà del segle XXI.

I és tot aquest esforç, i tot aquest canvi de mentalitat, el que hem d’estar disposats a fer. Perquè imaginin-se per un moment els nostres pobles amb el petit comerç altre cop reactivat, amb gent omplint novament bars i restaurants, amb nouvinguts formant part de les nostres entitats, perquè degut a l’esforç pedagògic que haurem fet, s’estimaran la Conca i les seves tradicions. Que les escoles no tanquin línies d’ensenyament sinó que es vegin obligades a obrir-ne de noves. Imaginin-se per un moment que la Conca té futur. Francament, no sé què acabarà passant. Ja els dic que convé que anem assumint les informacions que ens van donant amb molta cautela. Però el que està clar és que la supervivència de la Conca, com la de qualsevol territori, passa perquè les generacions joves tinguin la capacitat de guanyar-se la vida a la comarca.

QUAN EL LENT SIGUI EL RÀPID

2010-08-25T16:57:00.001+02:00

La paciència i la perseverança són virtuts reservades a aquells a qui el futur se’ls mostra amb clarividència per la fermesa de la seva idea. Virtuts confoses, d’altra banda, amb “incapacitat de fer” per aquells que no veuen més enllà del seu nas i fan cas a impulsos ometent les veritables necessitats de l’avui, però sobretot del demà.

Jo sóc independentista. És el meu partit, Convergència, independentista? (Doncs sembla que aquesta és la qüestió que turmenta a alguns fins al punt de no deixar-los dormir) La veritat, no ho sé. I no ho sé perquè sembla que el concepte “independentisme” estigui en els darrers temps inexorablement associat a una temporalitat no superior a 2 o 4 anys. Jo sempre l’havia entès com el moviment que propugna la independència política, sense altre termini que el tempo que marqui la feina del dia a dia. Si l’independentisme actual és el que defensen aquests quatre arrauxats que amb vocació profètica i salvapàtrida, oblidant l’esforç de gestió que requeriran els anys venidors, llavors potser jo tampoc sóc independentista. En una visió simplista es redueix tot plegat en un tema de forma i de contingut. Prego que ens disculpin, però aquesta vegada, a Convergència, ens veiem amb l’obligació de treballar el contingut; creiem que la situació així ho requereix. De què ens serveix tenir el nostre propi envàs si està buit? A alguns, tot l’exposat els pot sonar a excusa: juguen novament a “l’ambigüitat” _ tòpic injust que alguns malaltissament ens han atribuït_. Però el cert és que no som impertorbables als temps que vivim, no som aliens a la crida de la gent del 10 de juliol; de la qual em sento molt honrat d’haver-ne pogut formar part. Sabem, i així ho hem manifestat, que l’etapa de relació entre Catalunya i Espanya s’ha acabat. I treballarem, treballarem de manera convençuda i obstinada per aconseguir que se’ns reconegui quelcom que és inherent a la naturalesa de qualsevol poble: el Dret a Decidir el seu futur.

Catalunya no és Kosovo, i malgrat els dirigents d’aquestes noves formacions demostrin actituds, democràticament parlant, pròpies dels dirigents d’allí, aquí un proclamació unilateral, com pretenen, no és altra cosa que un ridícul majúscul dins el món occidental. Tampoc creiem que els ànims estiguin per fer referèndums de manera reiterativa i continuada i anar-los perdent (així porta el Quebec 40 anys). El dret a Decidir, l’entenem com un camí: com una escala en la qual hem d’anar pujant graons fins a aconseguir una victòria socialment majoritària, exempta de fractures socials. I per això d’entrada, aquesta legislatura plantejarem el concert econòmic: un pacte fiscal català. La independència és quelcom més que la resposta a una asfixia fiscal i econòmica i per això no podem permetre que depengui únicament d’una situació econòmica temporalment desfavorable.

La línia està traçada i el riu seguirà el seu curs; això ningú ho pot canviar. Facin-me cas si els dic que el que avui sembla lent serà ràpid demà. No és un camí per impacients i espontanis sinó per perseverants!

LA MARXA DE LA DIGNITAT

2010-08-20T08:17:00.000+02:00

Qui no sabés de què anava, podia pensar que es tractava d’una processó en motiu de l’assumpció de la Mare de Déu. El cas, és que faltaven 20 minuts per les 7 de la tarda, i des de la rotonda de la carretera de Prenafeta, el lloc de concentració per iniciar la marxa, ja s’albirava tot un reguitzell de gent delerosa de manifestar el seu enuig i indignació.
I és que amb la paralització de les obres de l’A-27, ens hem vist sotmesos al pitjor dels ultratges: l’abandó fet a consciència per ser considerats irrellevants. Per això, la gent esperava el diumenge per poder-hi dir la seva; esperava l’oportunitat de dir que no som un lloc de pas, que a la Conca hi viu gent i ja n’estem farts. Un ampli i insòlit desplegament de mitjans de comunicació era la constatació de l’expectativa generada. I la gent va respondre.
Però la imatge idíl·lica del que hauria d’haver estat una acció planificada i eficaç a l’alçada de les pretensions dels convocats, es va veure enfosquida per algun infortuni i una organització per part de l’alcalde, que per no ser malpensat, qualificaré com a mínim d’ingènua. Començant pel malaurat accident que es va anticipar a la voluntat de paralització viària i acabant amb la picaresca de Mossos i Policia Local. Unes forces de l’ordre, a qui aprofito des d’aquí per felicitar per l’efectiu desplegament que van fer, tan efectiu que van desvirtuar la marxa desviant el trànsit per dins Montblanc.
Però no hi ha obstacles que la bona voluntat no pugui superar. La voluntat de reivindicar, va fer aflorar la creativitat. Un vulgar tall de carretera es va convertir, potser perquè l’hora s’hi adia, en una passejada: una marxa per la dignitat. I mentre ens dirigíem espontàniament cap a la rotonda que uneix la carretera nacional amb l’autopista (sí; la de la Rifacli), alguns aprofitaven per buscar la solidaritat dels conductors aturats fent pedagogia dels nostres problemes.
Al final, objectiu complert: embús circulatori, atenció dels mitjans i la sensació que s’havia col·locat la primera pedra d’un moviment que no es conformaria amb un sol acte de protesta. Una lliçó de civisme i de força ciutadana. I el primer indicatiu que si la situació persisteix i no es reprenen les obres amb una celeritat notòria, les protestes es succeiran al mateix ritme que anem perdent la paciència i la bona voluntat.

COMPROMÍS

2010-08-10T21:03:00.000+02:00

“No ensumeu encara res de la putrefacció política? La política ha mort! La política roman morta, i som nosaltres qui l’hem mort!” En aquests mateixos termes, substituint “política” per “Déu” Nietzche en va anunciar la seva defunció. Amb aquest expressió, el pensador es referia a la mort en la creença per augurar el naixement del “superhome”; aquest ésser superior lliure de valors del passat. I avui que ens creiem més lliures que ahir, seria molt fàcil caure en el parany d’aquest paral·lelisme que els exposava al principi si no fos perquè hi ha un error fonamental en la lògica. Per bé que alguns creguin que l’home ha creat Déu, o ben al contrari que Déu ha creat l’home, el que resulta innegable és que l’home és qui ha creat la política. I precisament és la generació que més s’ha aproximat al concepte de “superhome” la qui renuncia i renega de la seva creació més bella i important: la política. Potser per desconeixement, potser perquè tot plegat s’ha complicat fins a extrems quasi absurds. El cas és que hem perdut la consciència que la nostra sobirania no deixa de ser res més que el dret a la creació política.

Quin concepte en tindríem, a dia d’avui, d’aquell qui abandona els seus fills per la seva autocomplaença? Doncs bé, en una societat d’éssers autocomplaents qui abandona la política en moments de dificultat, no deixa d’optar per la via covarda i per manifestar el seu egoisme social. Qui cregui o vulgui creure que la política ha mort està ben equivocat, perquè la mort de la política, genera política. Ja sigui pel debat que suscita aquest anunci o perquè la regulació i organització col·lectiva és una activitat intrínsecament humana.

La política, pots esperar que te la facin o la pots fer tu. I és per aquesta raó, i per les exposades anteriorment, que he decidit prendre el compromís: he decidit agafar la torxa. Posar-me al servei de la continuïtat d’una idea de país. Amb tota la responsabilitat que suposa i alhora amb un gran honor. Sense ànsies de poder ni d’una gran remuneració, sinó delerós de servir, amb total devoció, dedicació i lleialtat a un país del qual un es pugui sentir orgullós. Per tot això he acceptat ser el candidat de CIU a la Conca de Barberà a les properes eleccions al Parlament. I per molts que alguns vegin la meva joventut com un obstacle, jo els he de dir que malgrat ser-ne molt conscient, no puc eludir la necessitat de treballar per l’avui, però sobretot de garantir un demà. Com va dir Kennedy: “tot això ho farem amb una bona consciència com a única recompensa segura, i amb la Història com a jutge final dels nostres actes.”

L’ARMARI

2010-07-21T21:51:00.001+02:00

Reprimits i acomplexats de tota mena sorgeixen de dos en dos per exigir-nos que sortim de l’armari, és el món al revés. Ho deia el Sr. Iceta, representant d’un partit que es fa dir PSC, incapaç de reconèixer que de la lletra “C” de les sigles del seu partit ja no en queden ni les engrunes. Elecció rere elecció gesten l’engany avergonyits, qui sap, de la seva realitat que es diu PSOE. Perquè si el PSC existís, com s’entendria que els seus 25 diputats votessin al Congrés contra si mateixos ni més ni menys que 3 vegades el text impulsat per Montilla a Catalunya en defensa de l’Estatut? Però potser és aquesta mateixa lletra “C”, llépola com poques coses per concórrer al comicis catalans, el que tranquil·litza la consciència dels còmplices de la sodomia del país. Puigcercós és l’oportunista, que s’aferra a les estelades que van sortir al carrer al dia 10, com si per ell haguessin desfilat. La traïdoria d’ERC, que ha propiciat el govern més espanyolista i submís de la història moderna de Catalunya no serà oblidada amb tanta facilitat. La credibilitat es guanya dia a dia amb els fets i no amb proclames i banderes que s’hissen només quan convé.

Que sortim de l’armari exigeixen. Però és que algú dubta de l’amor que professem a diari a Catalunya? Però és que algú es creu que els nostres interessos són a Espanya en comptes de Catalunya? A diferència de tots els que s’han passejat pel govern de la Generalitat durant aquests 7 anys, nosaltres som militants per sobre d’un partit, d’una idea de país. El nostre nacionalisme i el que propugnem, és un nacionalisme personalista: una causa que no cau en sac buit. Una causa que no radica en la simple defensa de l’autogovern perquè sí, la raó fonamental que sustenta la nostra ambició nacional és la prosperitat i un major grau de benestar per tots els individus que formen el país.

I això és el que ens cal: un govern fort i seriós que sigui capaç de liderar la sortida de la crisi econòmica. Un govern, que treballi per aconseguir el que més d’1milió de persones van exigir al carrer: el dret a decidir. I tot això, des d’un gran consens social; la fragmentació i l’exclusió només ens poden portar a la derrota. No ens fan falta profetes ni il·luminats que nodreixen el seu ego amb la paraula independència.

I és que quan les coses van maldades encara n’hi ha que creuen que la gent du orelleres com els ases i que posant-los la pastanaga davant s’oblidaran dels camps cremats que alguns han deixat al seu pas. Menys visionaris contemplatius i més treballadors, això és el que li cal al país. Sobre la independència del país com es sol dir: si hi ha de pensar sempre, parlar-ne poc i treballar-hi cada dia.

HI HA PAÍS!

2010-07-15T20:50:00.001+02:00

Rius de gent enfervorida, guiats tots per l’estel de la seva bandera, varen envair els carrers de Barcelona en un clamor unànime contra la injustícia de la justícia. Contra la negació de la pròpia identitat, contra l’ultratge dels nostres drets i contra la violació de la nostra llengua. Un “prou” clar i rotund. Un “prou” de més d’un milió de persones. Un “prou” per dignitat.

Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya, i és que dissabte passat vam escriure una pàgina de la nostra història. El principi del final? Qui ho sap. El que és evident és que dissabte vam viure la constatació que encara hi ha país. S’esvaeixen dubtes i hom pot reafirmar que les seves il·lusions i somnis més profunds són compartits. No hi ha res que reconforti més que veure’s identificat amb l’altre i saber que com a mínim gaudeixes del doble de força per tirar endavant; la força de la col·lectivitat.

La nostra voluntat sobiranista, des d’ara, ja no es sustenta únicament en l’evocació de batalles idíl·liques i de tràgiques derrotes. El sobiranisme d’avui, renovat i rejovenit, rau fonamentalment en el nostre dret a prosperar: econòmicament i culturalment, però en definitiva a tirar endavant mentre els altres romanen ancorats en un passat maquillat de falsa transigència.

A un se’l pot acusar d’egoista, d’interessat o d’ambiciós quan no ha fet cap esforç vers la majoria imperant. Però quan un ha actuat sempre de bona fe, pagant sistemàticament els plats trencats, esforçant-se per sobreviure dins el marc d’una família fratricida i ha actuat sempre amb honorabilitat i legalitat, i després de tot aquest desgast i esforç l’únic que ha obtingut és més menyspreu i un major maltractament, llavors és legítim començar a pensar en un mateix.

La pregunta que a tots ens queda després de viure un moment d’èxtasi col·lectiu és: “ i demà què?” Doncs demà tot és possible. Tot està per fer. En contra dels pronòstics dels qui ens prenien per mesells impassibles, hi ha un exèrcit incansable i intemporal que cada dia fa més grans les seves files. Falta ara doncs, un general capaç de liderar la causa per la qual el poble clama. Entre els nostres polítics, estic convençut, que hi ha qui sabrà canalitzar tota aquesta força. Qui sabrà dedicar la seva vida a servir un poble delerós de llibertat.

POST UNITARI CONTRA LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

2010-07-10T18:00:00.000+02:00

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.
Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.
En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.
És per això, que em sumo al post unitari per demanar la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.
Visca Catalunya!

SOBIRANIA CONSTITUCIONAL

2010-07-01T10:37:00.000+02:00

Mentre romanem a l’espera de conèixer l’abast interpretatiu de la Sentència, que no pot fer altra cosa que no sigui incrementar el nostre enuig i frustració, cal que tots plegats reflexionem sobre què representa aquest punt d’inflexió en el pacte constituent i com hem d’encarar a partir d’ara el nostre futur. Com ha manifestat Miquel Roca, “la sentència no resol res i ho reobre tot.”

És evident que la situació econòmica que vivim requereix l’aplicació de mesures immediates i ens deixa molt poc temps de marge per la reivindicació i la protesta. Però si no som capaços de defensar el nostre autogovern, mai disposarem de les eines necessàries per fer front a aquesta eventualitat.

Populars i socialistes es vanten mútuament d’haver derrotat l’altre. Els cert és que uns per haver-se erigit com a salvapàtries per satisfer el seu votant cavernós, els altres per la seva impassibilitat voluntària i covarda. Ambdós són els responsables d’una aposta clara per un estat centralista, esgotant així la via autonòmica. La seva actuació és tan menyspreable que fins i tot s’atreveixen a valorar-ne l’èxit en funció del percentatge d’articles de l’Estatut declarats constitucionals. Tan debò tinguessin tan desenvolupat el sentit de la decència com el de l’aritmètica. Són incapaços d’entendre que només és acceptable el text on no s’hi modifica ni una sola coma. Perquè així el va aprovar el Parlament i les Corts, i perquè així el va referendar el poble de Catalunya.

Un Tribunal no es pot convertir mai en el cap visible d’un règim, almenys en un estat democràtic. L’Ayatolà Emilia Casas i el seu Consell de Guardians preservant i aplicant la Constitució com si de l’Alcorà a l’Iran es tractés. La sobirania popular supeditada a un Tribunal, aquesta és la veritable democràcia espanyola.

Aviat, fins i tot abans de la tardor, cal un canvi de govern. Un govern unit, responsable i seriós que encapçali un procés i un projecte que ens porti a aconseguir el Dret a l’autodeterminació. Perquè això no es fa d’avui per demà com alguns volen fer creure. Les coses s’han d’anar treballant: tenir uns horitzons de futur sense oblidar la gestió del dia a dia. Aquesta és la premissa. No esmerçarem més esforços buscant l’encaix de Catalunya dins un estat que ja ha manifestat clarament quina és la seva opció.

I és que a partir d’ara res no serà igual. Per més que alguns ens tractin de mesells _Alfonso Guerra ja ha vaticinat “que estem obligats a fer soroll i que al final no passarà res”_, d’aquesta derrota n’ha de ressorgir el sentiment col·lectiu de reivindicació de la nostra identitat i de defensa de la nostra dignitat com a poble. De manera imminent tenim el nostre primer gran repte com a nació i com a poble: el dia 10 de juliol cal que tots anem a defensar l’autogovern de Catalunya a la manifestació (18:00 Diagonal amb Passeig de Gràcia). De la demostració de la nostra força en dependrà que ens preguin seriosament o que continuïn denigrant-nos fins a aconseguir l’assimilació que tan anhelen. Si no som capaços de dedicar unes quantes hores d’un dissabte a defensar la dignitat del nostre país i la nostra dignitat com a poble, haurem perdut la batalla abans de començar.

EL PODER DE LES ENQUESTES

2010-06-21T19:37:00.002+02:00

La demoscòpia és probablement un dels pocs sectors productius que ha sobreviscut a la crisi. Diaris de totes les tendències, “think tanks”, partits polítics... tots s’apunten a escodrinyar el futur. Des de l’antiguitat, als grans líders de la història, passant per Alexandre el Magne fins a Napoleó, se’ls hi ha atribuït cert interès en alguna de les diverses disciplines de la futurologia. I és que salvant les distàncies, les enquestes d’avui són els oracles d’antany. La diferencia substancial és la incorporació de la metodologia científica, que ens aporta rigor i objectivitat. Però una de les seves finalitats màximes, no ha deixat de ser mai la satisfacció de la necessitat humana de preveure l’esdevenir. Com deia Francis Bacon: “coneixement és poder” i trairíem la nostra essència profundament egocèntrica si no creguéssim que anticipant-nos al futur podem canviar el que vindrà.

Però com s’ha de gestionar tota aquesta informació? Els resultats d’aquest sondejos poden servir perquè certs partits busquin el miracle a la desesperada. Per exemple: ERC pretén en 3 mesos abanderar la causa de l’independentisme després de 6 anys donant el govern de Catalunya al PSOE, jugar a l’equidistància i titllar CiU de regionalista. D’això en política se’n diu fer el Carod. A d’altres com els socialistes, els serà més difícil fer aquest gir: primer, perquè són la cara visible d’aquesta crisi, i per més que s’hi esforcin, no tindria cap sentit que després de 4 anys d’inoperància ara tinguessin la solució a una situació que lluny d’esmenar-la, han contribuït notablement a exacerbar-la. Per tant, cal esperar que novament facin gala de la seva categoria democràtica (com demostra que cap alcalde de Barcelona hagi accedit al seu primer mandat a través de les urnes) i s’empesquin algun vil estratagema. De fet, ja ho han fet creant una Comissió d’Investigació que a part de constatar l’honorabilitat de CiU està posant al descobert molts tripijocs dels socialistes. L’altra cosa que poden fer, i segurament faran, és fer coincidir les eleccions catalanes amb les espanyoles, produint la segona part de l’horrible pel·lícula:“si tu no vas, ellos vuelven”.

Però deixant de banda el que facin els altres, hem de tenir present que aquesta proliferació d’enquestes i sondejos respon a una voluntat generalitzada de canvi. Sabem que cal il·lusionar la ciutadania amb un projecte que superi tots aquest anys de desprestigi de la política. Recuperar la dignitat perduda, reafirmant alhora la nostra essència diferencial amb les accions de cada dia. Malgrat tot, hem de tenir present que la nostra història recent ha demostrat que no n’hi prou amb partir de favorit. De fet, no n’hi ha prou ni tan sols guanyant les eleccions. El favoritisme i el relaxament són cares de la mateixa moneda, i si finalment no dipositem la nostra butlleta a l’urna, pensant-nos que tot està fet, fracassarem de nou.

SEGUIR CAMINANT

2010-06-16T11:33:00.000+02:00

“... demanava que algú, o molts, continuessin deixant petjades. Una llarga rastellera de petjades. Sempre en la bona direcció, la que porta al respecte del seu poble, a la pau de la gent de l'oasi i a la llibertat.” Amb aquestes paraules, recuperant la metàfora del noi del clot, el President Pujol indicava quin era el millor homenatge que se li podia fer en motiu del seu vuitantè aniversari. Hi ha poques coses més humanes que preocupar-se per la continuïtat d’un llegat al que se li ha dedicat la vida, i comprovar amb plenes facultats que hi ha algú disposat a carregar amb la motxilla i continuar el camí, m’imagino que ha de curullar de satisfacció a qualsevol. Bàsicament a això és al que s’ha dedicat la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) durant aquest 30 anys en acte de servei. Ha estat una escola excel·lent de patriotes disposats a seguir caminant, a seguir travessant el desert fins que trobem el mar.

Més d’un miler de persones que en algun moment de la seva vida han tingut alguna vinculació amb la JNC es van reunir el passat cap de setmana a Platja d’Aro per celebrar els 30 anys de l’organització política juvenil més important del país. Superat amb escreix el número de carnet 13.000, les jornades al municipi del Baix Empordà van servir per retrobar-se amb vells rostres coneguts però alhora per fer una profunda reflexió sobre la situació actual.

En un panorama on s’ha tendit a relativitzar les normes, i la cobdícia ha estat el lifemotiv d’una gran part de la població, cal desempolsar els actius que ens han caracteritzat durant tants anys i que ja ens van treure de situacions similars amb molts menys recursos. S’ha acabat l’especulació desfermada, el consumisme i la fatxenderia. Cal retornar a la seriositat; prescindir de l’espectacle que alimenta les portades i ens buida de rigor mentre ens manlleva el temps inavaluable per actuar eficaçment al servei de la comunitat. Prou política de portada i més política de carrer. I per això qui no actuï d’acord amb unes profundes conviccions, sense consciència de sacrifici en pro dels altres, ja no hi té lloc a la política del demà. El ninots de palla que pul·lulen i viuen de la necessitat social que exerceix la política sense cap més ànim que engreixar-se com a sangoneres els adverteixo que val més que pleguin. Davant la liquiditat del valors que s’han propugnat, jo proposo que recuperem el valors més nostrats: els valors sòlids. I amb l’orgull i l’autoestima nacionals més alts que mai, perquè no hi ha res que dignifiqui més un poble que la voluntat col·lectiva de prosperar, arremanguem-nos tots i comencem-nos a embrutar les mans.

REFERÈNDUM AUTOLIMITAT

2010-06-09T12:00:00.001+02:00

La mesa del Parlament de Catalunya ha admès a tràmit una Iniciativa Popular per convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Ha fet falta un informe favorable del departament jurídic del Parlament _ i algun malintencionat afegiria que també un documental a TV3_ perquè la casa on resideix la nostra sobirania hagi decidit abordar una qüestió fonamental per molts catalans. Com era previsible, PSC-PSOE, PP i Ciutadans han fet gala novament de la seva espanyolitat i han votat en contra. Però malgrat la inicial satisfacció que m’ha produït la notícia, i sense ànim de resultar augural, no puc evitar sentir certa compunció en preveure el que acabarà passant.

Era un funest divendres 12 de març quan en aquest mateix diari que estan llegint, vaig publicar l’article “Desapareguts abans del combat”; una dura crítica a la Llei de Consultes que va aprovar el Tripartit. ERC, amb el seu afany de penjar-se medalles en vista de comicis electorals, tornava a aprovar a corre-cuita una nova renúncia vestida de falsa ambició que contribuiria, si hi cap, a fer més indignes aquests 7 anys per l’honorable història d’aquesta formació. Ingenuïtat o traïció? No ho sé. L’únic veraç és que oferint-los, des de CiU, la fórmula per desenvolupar una Llei de Consultes on es desplegués amb total eficàcia la potestat que atorgava l’article 122 de l’Estatut, amb la qual no calia cap autorització prèvia de Madrid, ells van preferir mantenir poltrona, alts càrrecs i cotxes oficials. Van preferir l’amén dels seus socis socialistes, que no tan sols rebutgen taxativament la independència, que fins i tot mantenen la negativa a obrir cap mena de debat. No es van preguntar per què votaven favorablement a una llei que propiciaria que el poble català pogués exercir el seu dret d’autodeterminació que tan odiïen? Novament, i malgrat les advertències fetes, amb Madrid hem topat.

Per tant, en vista de tot l’exposat, seria absolutament lícit i necessari preguntar-nos a què juga Esquerra. El diagnòstic de Felip Puig, que penso que no podria ser més encertat, és que estan patint un brot d’equidistància electoral transitòria. Pretenen novament embolicar-se amb la Senyera que han trepitjat durant aquest temps emulant la idíl·lica escena de Delacroix quan en realitat amb els seus actes han esdevingut l’escamot d’afusellament que va plasmar Goya. Òbviament i com no podia ser d’altra forma, nosaltres hem votat a favor perquè es tramiti aquesta IP, només faltaria. Però és necessari analitzar en quin context van sorgint les coses i cal veure la honorabilitat de les intencions de cadascú. Per la transcendència del tema que ens concerneix, no es pot permetre que es promogui des de l’engany. Que cal fer front a aquesta qüestió és quelcom que no nego, com tampoc nego que el nostre dia a dia és prou convuls per embarcar-nos en una aventura on gràcies al “patrotisme” d’ERC ja en sabem el final abans de començar. La moral col·lectiva del país no pot assumir més frustracions i menys per culpa de l’esquizofrènia d’una formació que ara necessita expiar els seus pecats.

ELS IL•LUSTRATS DE LA FOSCOR

2010-06-03T10:31:00.001+02:00

Aquesta setmana ocuparé aquestes línies parlant-los d’una de les varietés que tot sovint ens ofereix la diversa fauna espanyolista i que per la necessitat de resoldre problemes de major índole passen desapercebudes o s’obliden en un parell de dies. En aquesta ocasió ha estat la Real Academia Española l’inefable protagonista d’aquest malintencionat episodi. Però què en podem esperar d’una institució, els qualificatius del nom de la qual no són altres que reial i espanyola? El cert és que sempre havia mantingut l’esperança que la intel·lectualitat d’aquest estat que es fa anomenar Espanya atengués, o almenys fos sensible, a les raons històriques, culturals i lingüístiques dels pobles que de moment estem obligats a formar-ne part, però cada dia que passa m’adono que són aquestes mateixes elits, les que instiguen l’odi interterritorial a una població que any rere any va baixant llocs als rànquings internacionals d’educació.

Tot plegat ha ocorregut perquè la RAE, que es troba preparant la 23ena edició del seu diccionari, ha decidit modificar la seva definició de nacionalitat, eliminant l’accepció que deia "condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación" i mantenir l’accepció que ells creuen que s’adiu millor a aquest concepte: "comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural". Aquesta institució ja ha demanat disculpes i ha dit que rectificaria. Malgrat tot, aquest episodi esperpèntic no deixa de ser significatiu i provoca cert malestar si tenim en compte la tessitura actual. Tinguem present que els conceptes de “nació” i “nacionalitat” presents a l’Estatut de 2006 (sense un clar valor jurídic) van ser al seu dia una de les principals motivacions del recursos presentats tant pel PP com el PSOE (via Defensor del Pueblo).

Afortunadament les definicions del diccionari de la RAE no són vinculants en tant que no són definicions legals. Sí que són, malgrat tot, un indicatiu fiable del clima que es respira fora de Catalunya. Primer va ser la reescriptura de la història per part d’autors com Moa o Vidal. Ara el revisionisme s’ha estès al camp de la semàntica. Si no fem valdre la veritat, correm el risc que en uns anys la realitat s’hagi distorsionat de la tal forma que ja no la reconeguem. Però què porta a aquesta gent a un comportament endèmicament anòmal i antidemocràtic? La resposta és ben senzilla: la por. Compadim-nos d’ells i no permetem que converteixin la nostra esperança en odi.

PARAR L’ALTRA GALTA

2010-05-27T03:47:00.000+02:00

Mentre alguns persisteixen en menysprear la intel·ligència col·lectiva emprenent croades acarnissades, alhora que s’aferren al poder com al ferro roent sense cap altra voluntat que el simple fet d’ostentar-lo, uns altres intentem salvar el vaixell des de les quotes de representativitat, malauradament insuficients, que tenim.

Aquest dimarts passat, en el marc de la 4a docsession sobre cohesió (els hi recomano efusivament que les segueixin www.ciu.cat/docsessions) em va colpir una frase de l’Artur Mas que venia a dir quelcom similar a “... en l’estat social del benestar, alguns s’han aplicat el concepte benestar de manera individual...”. Tot plegat em va fer reflexionar sobre l’absurd i l’injust de les retallades que Zapatero vol emprendre i que repercutiran sobre un grup social, gran gruix del qual ja s’apropava perillosament abans de la crisi al llindar del que es denomina com a 4t món: els pensionistes. Molts d’ells ja van patir les conseqüències d’una política totalment incoherent que no respon a cap ordre ni lògica. Era una època on l’estat tenia superàvit, i en preludi d’eleccions, Zapatero, va decidir comprar el vot mitjançant un xec de 400 euros que ja es va encarregar de cobrar l’any següent. No tan sols això sinó que fins i tot alguns pensionistes hi van perdre algun euro amb l’augment de l’IRPF dels següent exercici. Després va venir el “Plan E”: 13.500 milions d’euros ens dos anys que lluny de finalitzar amb l’estrepitós increment de l’atur, tan sols va servir per crear una borsa de treball d’amics i coneguts. Això sí, podem presumir de tenir les millors voreres d’Europa davant l’amenaça de quedar-nos amb l’estómac buit. Diguin-me ara, a risc de ser titllat d’impopulista, si el mestre del seu fill o el seu metge mereix que li baixin el sou.

Probablement és la compassió que em desperta tota aquesta situació (dubto que estigui travessant una fase mística de la meva vida) la que em fa rememorar un parell de cites bíbliques en relació a tota la situació actual. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Mirin, ara iniciaran una comissió d’investigació sobre el finançament de CDC i d’aquí a les eleccions, la difamació i la calúmnia pot arribar a punts inimaginables per part del Tripartit. Jo francament estic content per veure si d’una vegada per totes acaben amb la difusió d’una sospita que a falta de fets i acció de govern és l’únic que tenen. No entrarem en aquest joc, nosaltres hem de dedicar tot el nostre temps a afrontar els reptes que ens venen i reconstruir de nou aquest país. De totes formes conclouré amb la segona cita que els havia promès i que els socialistes en poden prendre bona nota: Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà.

BORDAR I CAVALCAR

2010-05-20T12:12:00.001+02:00

Segueixo creient. Sota aquest lema tan clarificador el PSc-PSOE fa tota un declaració d’intencions per a la propera campanya. Mentre la nació clama pel canvi, ells clarament aposten pel continuisme. Segueixen creient en el “si tu no vas ellos vuelven”, segueixen creient en “la crosta”, segueixen creient en el 20% d’aturats, segueixen creient en Espanya i Zapatero. Ensorrats a totes les enquestes, ben poc han fet durar el joc net que propugnava el seu nou cap de campanya. A Collboni, desacreditat des del primer dia en que va tenir l’ocurrència de dir que la presència de ZP durant la campanya seria perjudicial pels interessos electorals socialistes, els seus propis s’han encarregat de manllevar-li tota la credibilitat en cosa de mes i mig. I és que és molt difícil canviar l’actitud endogàmica dels gossos de presa del PSC.

L’última ocurrència vomitiva que han tingut ha estat ni més ni menys que mobilitzar la premsa afí _ Periódico socialista de Catalunya_ per intentar, maldestrament, vincular CDC amb tota la trama Millet, precisament el dia que es commemoraven 50 anys dels Fets del Palau. No cal ni mencionar que la resta de mitjans seriosos no han volgut sumar-se al carro de la calúmnia promoguda per interessos econòmico-polítics i han optat per no fer-ne ressò; sobretot en vista de la ductilitat dels arguments que exposaven.

Els socialistes han observat que el seu líder Zapatero, per més malament que ho faci, no es despenja de Rajoy a la cursa electoral espanyola i saben que això és gràcies al cas Gürtel. Montilla que comparteix amb ZP la impassibilitat i la incapacitat per fer front a aquesta dies convulsos que ens toca viure, és un President indigne _ a tall d’anècdota, corre el rumor que si no l’avisen prèviament que ha de signar els llibres d’honor dels llocs on visita, els pren cap a Palau i el torna a enviar signats_. Per contrarestar-ho, fent servir la lògica sil·logística, Iceta, Ferran & Cia han decidit fer l’únic que saben fer i que a Espanya els hi funciona: encendre els ventiladors i a escampar merda. Independentment que siguin elucubracions malintencionades, ells creuen que així, ja hauran sembrat la sospita. No saben que els catalans som diferent i aquí això ens enutja. La diferencia entre els socialistes i nosaltres és que ells creuen en miracles i nosaltres creiem en el treball.

TEMPS VITAL

2010-05-12T12:52:00.000+02:00

Qualsevol mandat, per definició, implica un termini d’execució del que se’ns encomana. Les causes d’expiració del mandat poden ser naturals _ ho sap bé el difunt magistrat del Tibunal Constitucional, García Calvo (encara per substituir)_ però normalment solen ser fixades per nosaltres. Fins i tot els 4 anys de confiança que se li dóna a un govern perquè desenvolupi la seva actuació poden ser recuperats per la nació sempre que les majories parlamentàries ho permetin. Els governs socialistes d’Espanya i Catalunya s’han convertit en governs de palla incapaços de reaccionar a la tempesta de cops que estem vivint. De fet, no són ni capaços de mantenir la dignitat a les seves últimes hores i deixar pas a algú que almenys vulgui intentar sortir d’aquest forat. Cal que finalitzin el seu mandat, però ells no ho faran. Seguiran alimentant les esperances que la solució d’aquesta situació és l’espera, la impassibilitat. La realitat és que l’altre dia es va conèixer la remuneració d’un magistrat del TC: 8000euros/mes, xofer i secretària. Quin magistrat amb el mandat expirat de fa anys, per dignitat, dimitiria? Quin govern, tot i ser conscient de la seva incapacitat, però estant al poder dimitiria? Un socialista segur que no. Com s’està veient, no estan fets d’una altra fusta. Sous i privilegis, per aquí és on creuen que ha de venir la humanitat a la política.
A aquestes alçades, pretendre ocultar que el PSOE i Zapatero s’han desentès de manera covarda d’un Estatut que era seu, que el van votar a favor i que fins i tot el van fer retallar prèviament per fer-se’l més seu, és prendre per subnormal tot un país. És per això que Montilla, després dels intents d’alçament del mateix Conseller Castells i el recent estrenat cap de campanya del PSC contra el letàrgic Zapatero, ha sortit al rescat i ha decidit abanderar la causa. El mateix Montilla que com a ministre d’Indústria va presentar 62 esmenes a la retallada prèvia i el mateix Montilla que va votar a Múgica com a “Defensor del Pueblo”_ nomenament que pagar als socialistes interposant un recurs al Constitucionals contra l’Estatut que ells van votar favorablement al Congrés_. Doncs bé, aquest Montilla és el que novament tornarà a defensar els interessos del PSOE abans dels de Catalunya. Ja pot fer reunions amb Rajoy, però a l’hora de la veritat decideix afrontar a través del Senat la reforma del TC impulsava pel Parlament en comptes del Congrés. Els socialistes s’aferren al que entenen com a quota de catalanitat a Madrid amb l’invent de l’Entesa. La qüestió no comprometre Zapatero i sobretot evitar demostrar la fidelitat dels 25 diputats catalans del PSC que van fer que Zapatero fos president.

LA TRAGÈDIA GREGA

2010-05-06T10:17:00.000+02:00

Amb la mirada fixada a Grècia, contemplant amb por el que podria ser el nostre futur, aquesta setmana hem constatat com a realitats el que en altra hora només eren situacions impossibles. Vista la dificultat que ha suposat reunir la quantitat de diners necessaris per rescatar Grècia, res ens fa pensar que l’economia dels membres de la UE sigui capaç de salvar a un altre soci amb problemes. No sé si el fet que el final de la crisi pugui ser extremadament traumàtic magnifica la paupèrrima situació que vivim.

Ens ha de sobtar veure els grecs manifestant-se davant l’anunci de retallades en els sous i augment del impostos? És innegable que els 110.000 milions d’euros del rescat tenen un preu. Els grecs han d’entendre que ja no s’està lluitant per la seva riquesa sinó per la capacitat de generar-la. Si veritablement es vol que les coses canviïn cal revirar abans les nostres actituds; viciades per l’egoisme social imperant. Tenim dret a exigir uns bons líders i a un bon govern, però no esperem d’ells que puguin resoldre sols la situació. Tenen l’obligació de crear mesures per facilitar la nostra reacció, però perquè siguin efectives, cal que recuperem els valors del treball, el sacrifici i l’esforç.

L’altre dia estava en una conferència on es qüestionava la política com a eina vàlida, vista la situació que viu, per liderar una reacció davant una sentència adversa. A més es plantejava, vist l’èxit organitzatiu de les consultes, que fos el teixit associatiu i la societat civil la que liderés la resposta. El conferenciant, encertadament, va respondre que podem desconfiar dels polítics però no de la política com a eina vàlida. I és que al cap i a la fi, política és democràcia. Nosaltres en som els seus protagonistes i de nosaltres depèn dignificar-la de nou.

En la nostra tradició històrica hi ha una figura d’origen medieval que es va popularitzar al voltant del segle XVI. Com al sometent, a nosaltres ara també ens repiquen les campanes. Podem fer el mateix que als últims temps, eludir la nostra responsabilitat ciutadana i defugir la cita, però aquesta vegada no hi haurà ningú que respongui als atacs per nosaltres.

DE LA SANG DEL DRAC

2010-04-22T11:07:00.001+02:00

Ens criden a consulta. Finalment hem arribat al 25 d’abril, la jornada que ha de culminar la tercera gran onada de consultes per a la independència. A la Conca són 3 els municipis que han cridat els seus habitants a les urnes: Vimbodí i Poblet, Sta. Coloma de Queralt i Blancafort. Amb el record fresc de l’àlgid sentiment patriòtic que assolim per Sant Jordi, bé es mereix el diumenge ser recordat com un dia important de la nostra vida. El llibre i la rosa, el coneixement i la passió o per analogia el seny i la rauxa. Les coses van maldades: en el terreny econòmic i en molts altres àmbits. De fet estan tan malament a un nivell global que es dóna la circumstància que l’única sortida que ens garanteix la possibilitat de prosperar és un estat propi. Fa cinc anys, ni l’ independentisme més optimista s’hagués imaginat un context tan favorable com l’actual. El detonant de la situació ha estat haver vist com es desintegrava davant nostre un gegant amb peus de fang com l’estat autonòmic.

Puigcercós plantejava aquesta setmana que diumenge es votés en termes de resposta a la nova cossa que ens ha etzibat el Tribunal Constitucional. Està clar que aquesta nova situació suma a la frustració acumulada, però les consultes d’aquest diumenge van més enllà d’una sentència o fins i tot de l’Estatut. Una resposta adequada aquesta última insolència és el que proposava Mas: la modificació de la llei del Tribunal Constitucional perquè no es puguin pronunciar sobre estatuts refrendats. Diumenge, però, anem a votar la independència.

Alguns diran que malgrat la participació fins ara no ha superat de mitjana el 30% sempre se n’ha fet lectures positives. I el cert és que com els havia indicat en algun article anterior, mai deixarà de ser positiu que al carrer és parli d’independència i d’estat propi.

Aquest diumenge jo també aniré a votar, a Vimbodí ( 9:30 esmorzar popular a la plaça i 11:00 els gegants). Fa cosa d’un mes vaig tenir l’ocasió d’assistir a una reunió de la plataforma cívica. No oblidem que tot s’ha fet des del voluntariat,i això és encomiable. Si ens preguntéssim què mou a conciutadans nostres a dedicar hores i més hores per aconseguir organitzar un referèndum amb les garanties electorals adequades, buscant observadors internacionals, sense poder valer-se ni tan sols del cens; segurament més gent aniria a votar. Està clar que la qualitat democràtica passa per la participació. Tenim la possibilitat com a poble de manifestar amb claredat la nostra opció, sigui quina sigui. El futur és cosa de tots, però un 30% el decideix per la resta, si no vols que això sigui així: VOTA!

CRISI A L’ESTAT DE DRET

2010-04-15T13:08:00.000+02:00

Quan aquest diari surti al carrer, vostès i jo ja sabrem si el Tribunal Constitucional ha emès una sentència als recursos interposats a l’Estatut. Els he de confessar que he esperat fins a última hora abans no m’he posat a escriure a l’espera de la bomba informativa que suposarà tot això, però mentre passaven els minuts, l’únic en perspectiva d’aconseguir era trobar tancada l’edició del diari al moment d’enviar l’article. Lluny d’aventurar-me a fer cap pronòstic sobre el que hagi pogut passar, si que els diré que el meu desig és que s’acabi aquest suplici per tal de poder passar pàgina i oblidar-nos de quelcom, que malgrat el que va costar, ha esdevingut poc il·lusionador davant altres perspectives de creixement i futur que se’ns han obert com el dret a decidir.

Fins ara, el Poder Judicial, havia romàs immune a la responsabilitat del fracàs del model d’estat que sovint s’adjudica al Legislatiu i a l’Executiu. Si fins ara l’únic que ens pertorbava de la Justícia era l’eterna durada dels processos judicials, ara hem descobert que la tercera columna del nostre estat també trontolla. El Tribunal Constitucional amb la seva incapacitat per resoldre ha fet qüestionar la idoneïtat de 12 persones per resoldre sobre les lleis que ens afecten cada dia. A aquesta situació ultratjant s’hi ha de sumar ara la que protagonitza el Tribunal Suprem amb les imputacions del jutge Garzón. Que quedi clar d’entrada que aquest senyor no m’ha despertat mai especial simpatia. Dit això, crec que és inadmissible el risc real existent que aquest senyor quedi apartat de la carrera judicial. Som presoners d’una llei d’amnistia, d’una situació contra natura. Queda demostrat que el procés d’instauració de la democràcia va ser imperfecte, i per tant és lògic que certs mecanismes democràtics s’hagin desenvolupat partint de quelcom amb un error a l’origen. Per exemple, l’absurda rigidesa d’un marc constitucional que ha quedat obsolet en 30 anys. Només explicable si s’entén que l’ambició i progressisme de l’època no era res més que concessions a fons perdut enaltides com a victòries en un clima de tancs i militars, clima que afortunadament ja no respirem. Una Constitució que ha consagrat uns poders emanats que han oblidat que provenen de la sobirania. Nosaltres hem de ser els primers en recordar-los que el poble és sobirà, a tots els poders. Que encara que en aquest país acostumat a dictadorets de pa sucat costi reconèixer la sobirania del poble perquè no ens l’hem guanyat en cap revolució, el fet és que l’ostentem i per tant la podem exercir. Cal recordar als jutges i magistrats que no són la justícia sinó els administradors que ho fan en el nostre nom. Als parlamentaris que legislin per solucionar el problemes de la gent que els vota, i als governs que gestionin correctament els nostres impostos. Ens hem de creure el nostre paper de ciutadans perquè els poders de l’estat tornin a estar al servei del poble i no al revés. D’això es tractava la història.

TEMPUS FUGIT

2010-04-08T10:34:00.000+02:00

L’Estatut i la sentència sobre la seva constitucionalitat han tornat a omplir durant uns dies els editorials dels nostres diaris. Aquest fugaç retorn a l’estrellat no es deu a la falta de temes durant les vacances, com jo creia, sinó a que ja portem quatre anys de viacrucis i crucifixió i ell que no ressuscita. Efectivament, la fractura social és irreconciliable. Però cal que analitzem el sentit en que s’ha produït aquesta fractura. La societat catalana, passi el que passi amb la sentència, ha sortit reforçada i cohesionada d’una situació d’adversitat. El desencant absolut amb les institucions espanyoles ha canviat la perspectiva dels nostres horitzons, i ara l’únic futur possible passa pel Dret a Decidir.

Malauradament, a casa nostra també haurem d’obrir les finestres perquè canviïn els aires. El Tripartit, davant les enquestes desfavorables, ha oblidat l’ètica pel camí i s’afanya a tot drap a aprovar bunyols de projectes com el de les Vegueries, l’Àrea Metropolitana, la Sindicatura de Comptes,... mitjançant el tràmit d’urgència amb el beneplàcit de Benach. Això es tradueix en una legislació que hipotecarà el nostre futur, aprovada amb menys garanties democràtiques i parlamentàries. A cuita-corrents i d’amagatotis. El més lamentable de tot plegat és que estan convençuts que la gent està cansada del Tripartit per un problema de comunicació de l’obra de govern. De fet continuarien una 3a legislatura si per ells fos, tal i com ho reconeixia fa uns dies Puigcercós. Fets i no paraules, deien. I és que val més que no ho expliquin el que fan. De fet, estan tan convençuts que només tenen un problema de comunicació amb la gent que fins i tot han retirat en Zaragoza deixant-lo com a responsable de tots els mals... però segueix sent secretari d’organització i qui sap si aquesta maniobra no la ideada ell.

Els socialistes, mai a favor de res i sempre en contra de tot. A diferència de Maragall, amb Montilla no hem tingut corones d’espines ni excursions a Perpinyà. El seu llegat, més de 600.000 aturats, perdurarà molt més temps.

CONTRA EL MORÓS PÚBLIC

2010-03-25T10:45:00.001+01:00

El Congrés ha aprovat una proposició de llei de CiU de modificació de la llei de morositat que obligarà a les empreses a pagar en un màxim de 60 dies i l’administració en 30. Si bé és cert que tot això s’anirà aplicant progressivament fins al 2013, és una bona forma de recuperar quelcom essencial en la situació que vivim: liquiditat. Quan vaig sentir això aquesta setmana, inevitablement vaig recordar la situació viscuda el passat 24 de febrer. En el marc del Cicle de Conferències de la JNC a Montblanc, i en vista a les consultes del passat dia 28, es va decidir dur com a conferenciant al Sr. Alfons López Tena. Espero que la calor d’aquests últims dies no els hagi esborrat el record del fred de les dates que els parlo. En els preparatius previs a la conferència, em vaig assabentar que la sala de conferències de l’Hospital de Sta. Magdalena tenia el calefactor avariat des de feia un bon temps. Sent previsor, vaig trucar al responsable de l’Ajuntament i fins i tot m’hi vaig personar un dia. Em van assegurar que estaria reparat, i jo il·lús, no sé per què, m’ho vaig creure. El fet és que assistents a la conferència i conferenciants recordaran aquest acte durant bastant temps. Dues hores i escaig de conferència i tots plegats contemplant la condensació del vapor de les nostres exhalacions a causa del fred. El balanç va ser d’alguns dissidents que no van poder suportar les baixes temperatures però de cap persona endormiscada a la sala. Tota aquesta historieta és per portar-nos al punt on jo m’interesso per les raons que fan que aquell calefactor no hagi estat reparat. La resposta amb una pregunta: “voldria cobrar vostè al cap de 8 mesos d’haver treballat?” Doncs els tècnics calefactors de les nostres contrades tampoc.

L’ajuntament, com a administració local, ha de garantir certa solvència. No pot abandonar el manteniment de les seves instal·lacions per falta de liquiditat, ni pot convertir-se en còmplice de la causa de mort més gran de molts autònoms i petites empreses: la morositat. Si haguéssim estat al 2013 el calefactor hagués estat arreglat. No podem oblidar , però, que aquesta llei es convertirà en quelcom totalment inviable d’assumir si no millora el finançament local.

Montilla en acusava dimecres, des del Parlament de contribuir a la governabilitat d’Espanya i enrocar-nos a Catalunya. Aquesta proposició de llei que Madrid han aprovat tots els grups, el Tripartit la va votar en contra al Parlament, el passat 25 de febrer. Sense adonar-se’n, qui està enrocat és Montilla reclamant ajuda, però sense voler-la rebre ni escoltar. Intentant com sempre buscar un culpable i defugir la seva responsabilitat.

DESAPAREGUTS ABANS DEL COMBAT

2010-03-11T10:07:00.001+01:00

El Tripartit es pot vanagloriar d’haver aconseguit reinventar, durant els seus anys de govern, els mecanismes de responsabilitat democràtica d’un executiu. La dada és ben clara: amb quasi tantes tempestes polítiques com dies té l’any, ni una sola dimissió. De fet, fins i tot han evolucionat aquest plantejament, i en la seva particular quadratura del cercle han pretès mostrar l’Oposició com a responsable de tots els mals del món. A Convergència durant aquesta legislatura se’ns ha acusat de deslleials, electoralistes, radicals... i la més recent: sembla que també causem els fenòmens meteorològics.

Montilla va arribar amb la covardia pròpia de la traïdoria conspirada. Executor de la venjança de Zapatero a Maragall pel tràngol de l’Estatut. L’apòstol venia a donar un missatge d’estabilitat amb els governs d’esquerra, però com su presidente, basa la seva existència en la ignorància de la realitat. Ells pensen que a qui no governa no se’l pot acusar de res, però la pròpia impassibilitat ja va en contra de tots els principis d’un bon govern. El bords intents de governar que han fet han acabat amb fracassos estrepitosos o el que és pitjor: com a lloses legislatives indignes i ultratjants pel país que haurem de portar a l’esquena durant anys.

L’últim d’aquests despropòsits és la Llei de Consultes (no es deixin enlluernar pel nom). Aprovada pel Tripartit (PSOE-ERC-ICV) amb el rebuig de la resta d’oposició. Pretén desenvolupar l’article 122 de l’Estatut, que atorga a la Generalitat la potestat de convocar consultes. El problema de tot plegat és que amb el desenvolupament legislatiu que n’ha fet el Tripartit es necessitarà sempre l’autorització Madrid per poder convocar res. Aquest nyap que ens l’han venut com a projecte estrella d’ERC (igual que les Vegueries), no oblidem que gaudeix dels vistiplau de Montilla i per tant del PSOE que s’han pronunciat absolutament en contra de les consultes independentistes. Els socialistes no votarien a favor de quelcom que ens pogués portar al nostre dret a decidir algun dia.

Tot plegat, més renuncies vestides de falsa ambició per intentar maquillar al final de la legislatura una acció de govern que ha estat inexistent.

CONSULTATS

2010-03-04T10:41:00.001+01:00

Ja hem passat el nostre 28 de febrer. Vint-i-escaig per cent de participació i victòria clamorosa del sí. Dit així d’una tirada, la transcendència històrica que havia d’assumir aquesta jornada és ben ridícula. Les mirades ja estan fixades en el proper 25 d’abril i la sensació col·lectiva després de tot el desplegament es podria resumir amb un: “i ara què?”.

Si tots plegats tornem a tocar de peus a terra, en un exercici d’autoreflexió cal que assumim que els resultats a nivell participatiu eren molt previsibles. Sabent això d’entrada; és lícit qüestionar-se la necessitat d’un esforç d’aquestes característiques, però seria totalment injust tenint en compte que la naturalesa de la victòria del diumenge no rau en la participació. Cal emmarcar el 28F com una actuació més d’un procés global d’independència.

D’entrada, la celebració de les consultes ha ubicat en el panorama polític internacional la voluntat d’autodeterminació del poble català. El fet que quelcom tangible s’estigui duent a terme permet que se’ns pugui tenir presents com a futurs actors en la societat internacional.

El fet en sí d’haver celebrat les consultes és un èxit, tinguem present que no és que se’ns negui la independència, se’ns nega un dret encara més bàsic que és la possibilitat de preguntar si es vol la independència. Fins i tot en el supòsit que es pogués celebrar un referèndum oficial i vinculant i sortís el no, seria també una victòria. Perquè almenys se’ns hagués reconegut el dret a decidir, el següent que hem, de reclamar.

I no oblidem que aquest tema ha aconseguit que associacions, institucions i partits de casa, hagin estat capaços de treballar en una mateixa direcció. Al cap i a la fi, aquest diumenge es va fer un gran exercici de normalització. Parlar d’independència al carrer, sense complexes ni recances. Això ja és una victòria.

Abans els parlava de la sensació col·lectiva que en ha quedat després de tot el rebombori: “i ara què’”. L’altra dia parlant amb algú, em va comparar aquesta sensació amb una síndrome d’abstinència col·lectiva. I és ben cert que havent pogut votar sobre el nostre futur com a estat independent a partir d’ara ens semblarà poca cosa votar per aconseguir les competències en pesca fluvial. La independència ja està al carrer.

ELL ÉS LA CRISI

2010-02-19T15:41:00.001+01:00

En les dues últimes setmanes sembla que l’inefable crisi hagi adquirit una nova dimensió. El cert és que la situació no ha variat gens ni mica, però cada cop més, un clima de desconfiança i pessimisme va calant més profundament en la societat. La presidència europea que tant anhelava Zapatero l’ha posat, paradoxalment, a l’ull de l’huracà de la premsa internacional. Els europeus contemplen esgarrifats la impassibilitat del president espanyol i es qüestionen, legítimament, si aquest individu és l’idoni per liderar Europa en aquests moments. I mentre a fora s’alarmen amb la nostra situació, aquí parlen de “brotes verdes” o les famoses “es probable que lo peor de la crisis haya pasado” que hem sentit massa vegades. A la societat tan sols se li pot retreure la falta de reacció. La nostra responsabilitat com a ciutadans no s’acaba amb les urnes. Hem de garantir que el vigilant que s’ha escollit faci bé la seva feina. Però segurament ha estat més fàcil creure’s les mentides del govern, tan sols sigui per satisfer la nostra necessitat de seguretat i estabilitat. I és que al cap i a la fi és molt més fàcil pensar que la crisi la resoldrà el temps, que haver d’assumir totes les mentides i la covardia d’un govern que ha mentit i que ha mantingut una actitud fastigosament impassible, sent coneixedors _ perquè ells tenen les dades_ de les nefastes conseqüències que podia tenir aquesta actitud de veure-les venir. La crua realitat diu que l’any 2009, 7 de cada 10 llocs de treball que es van destruir a Europa van ser a l’estat espanyol.

La pressió internacional sembla que hagi fet despertar Zapatero de la seva letargia. De que això, no només sigui un altre numeret de circ, en depèn en part la voluntat de la resta de partits. No es pot viure sense una perspectiva de prosperitat, ja sigui individual o col·lectiva i per sentit de la responsabilitat, malgrat després ens pugui compungir, ara cal donar-li mastegat a Zapatero. Cal acabar amb la desorientació i la desconfiança que ha sembrat; prendre decisions sense por i saber fer els sacrificis necessaris. Per tot plegat fa falta que Zapatero vulgui escoltar i estigui disposat a assumir les seves responsabilitats; però es veu que encara no hem passat l’escena on mor la mare de Bambi. ZP segueix ignorant la realitat i veient el món de color rosa.

LA FATIGA

2010-02-11T11:22:00.001+01:00

Ja sigui per conducta apresa o genètica, el fet és que Ernest Maragall ha fet honor a aquells estirabots que sovint protagonitzava el seu germà, el president Maragall. Sortides de to que superaven el políticament incorrecte batejades com a Maragallades, per alguns fins i tot entranyables dins la irrealitat de desgovern en què vivíem amb el dragon khan. Tot plegat, venia perquè el Conseller no ha fet més que constatar una realitat sobre el govern del que forma part. En referència al tripartit, el conseller ha dit que “ara com ara Catalunya no accepta aquesta possibilitat o realitat, n’està fatigada”.

S’agraeix el to de la reflexió. Probablement amb la consellera Tura i el conseller Castells siguin dels pocs supervivents d’allò que algun dia alguns van considerar PSC, però que avui no és més que unes sigles que tranquil·litzen la consciència dels qui aposten perquè el PSOE estigui governant la Generalitat de Catalunya. Ja sigui votant ERC o ICV perquè la reedició de la fórmula estava cantada. El problema en si del Tripartit ja és estructural. Per molt que Maragall vulgui fer aparentar els socialistes com a víctimes d’uns socis de govern eixelebrats, la realitat és ben diferent. No és comprensible que un partit que va obtenir tan sols el 9’5% de vots, uns 280.000, ostenti la titularitat d’una conselleria com Interior. Els socialistes han estat els executors d’una jugada menyspreable, covarda i irresponsable. S’han assegurat des del principi recuperar el 3% de vot que ICV els va robar des dels comicis de 2003 i alhora evitar el desgast d’un conselleria, inherentment subjecta a polèmica. És intolerable que el partit més gran eludeixi aquesta responsabilitat, sobretot coneixent l’ideal polític d’ICV. Com es pot comprendre que l’ ex-líder polític defenestrat pel seu propi partit, es mantingui com a Vicepresident de l’Executiu i es passi les hores viatjant pel món o perfeccionant discursos amb aranès perquè políticament ja no compta. Convé ser malpensat, hi ha indicis que ho constaten. L’únic que els uneix és la voluntat de perpetrar-se al poder fins l’últim dia i aferrar-se a la butaca tan com puguin.

Mentrestant hi ha gent preparada per estirar el carro i canviar la situació. Gent seriosa que sap com fer les coses, a qui no li fan por els reptes i no volen eludir les responsabilitats. Ben al contrari, les volen totes. Tal i com ens trobem només podem tornar a començar les coses. Començar il·lusiona, i ens hem de servir d’aquesta energia per agafar embranzida per tirar endavant. Recordin, començar il·lusiona.

ARA VEGUERIES ?

2010-02-04T10:12:00.000+01:00

La història està plena d’exemples de divisions geopolítiques que han estat motiu de conflicte fins als nostres dies. Són casos on s’han obviat els factors socials, culturals i naturals i s’ha delimitat artificialment el territori amb escaire i cartabó. El repartiment colonial de l’Àfrica, la creació de l’Estat d’Israel,,, i ara les Vegueries a Catalunya.

Per si no en teníem prou lluitant per deixar de ser el monstre de la destrucció d’ocupació amb més de 634.000 aturats, el Tripartit ha decidit ocupar-se ara de la divisió territorial del país. Tenien des de 2006, any que entra en vigor l’Estatut, per promoure el tema. Però han esperat a un any electoral, sense consens amb la principal força parlamentària i sense consens amb el territori. Han tret un nyap de projecte que ha suscitat simplement un cabreig general perquè ningú veu satisfetes les seves demandes. Vall d’Aran, a qui no se li ha considerat el seu règim jurídic especial, se l’ha integrat amb l’Alt Pirineu i ja demana la independència. Sort i la Seu es diputen la capitalitat de la Vegueria, igual que Manresa i Vic. Lleida dissol la seva identitat territorial. El Penedès no veu reconeguda la demanda de la 8a Vegueria, per no parlar dels nostres veïns de Tarragona i Reus... En fi, que hom es pregunta què ha fet el govern durant aquests tres anys abans de treure aquest model. Tot plegat és la conseqüència de tenir un govern format per la necessitat d’impedir a un altre governar i que mai ha actuat en sentit unitari. Que ara ERC necessita justificar amb les eleccions davant el seu pas pel govern? Doncs a desenterrar de Governació un dels múltiple projectes que han fet malbé (llei del Consell de Governs Locals, llei de la Funció Pública, llei de Vegueries, llei de l’Àrea Metropolitana o la llei Electoral…). I Montilla ho consent, perquè també està lligat de mans i peus.

D’una nova divisió territorial se’n desprèn una voluntat de millora en l’eficiència administrativa, una descentralització de la Generalitat. A més a més a nosaltres particularment ens oferirà un model organitzatiu diferencial a la resta de l’Estat. Però el que no es pot fer en temes d’aquesta importància és actuar a cuita-corrents, actuant contra el mateix territori, sense diàleg ni voluntat de recollir les diferents necessitats per tal de satisfer-les.

Aquests senyors del Tripartit, d’aquí a les eleccions tenen dues opcions: seguir fent el gamarús legislant de forma barroera i perjudicial per justificar la seva acció de govern o poden intentar pal·liar la greu situació econòmica que travessem i que de ben segur ells han contribuït a incrementar amb el seu mal fer.

EL GEN CONVERGENT

2010-01-21T11:54:00.000+01:00

Durant la meva breu vida de militant, comptant la d’aquest dissabte, ja són 3 les ocasions que he pogut veure un Artur Mas excepcional, pletòric. Primer va ser a la Conferència Nacional de la Casa Gran, un 20 de novembre al Palau de Congressos. Posteriorment al mateix recinte en motiu de la clausura de l’últim Congrés de CDC. L’última, va ser aquest dissabte, en el marc del consell nacional de Convergència celebrat al Món Sant Benet on Mas va ser proclamat candidat. Un discurs amb les paraules impregnades per l’emotivitat del moment, carregades de força i de transcendència. Mas confessava que per primera vegada sentia el pes de la responsabilitat, ineludible i necessària, de reconstruir Catalunya. Una reconstrucció emanada de la voluntat de recuperar el rumb d’un país perdut pel desgovern. Amb tots els reptes per complir no cal esmerçar esforços desacreditant un govern que ho fa per si sol, el temps ja reduirà a una anomalia anecdòtica la fórmula de poder peculiar que en dues legislatures va deixar els vencedors del comicis fora del govern i condemna a la ciutadania a acceptar la voluntat política d’una senyor que es diu Saura i no ha obtingut més del 9’5% de vots.

Lluny dels que proclamaven la dissolució de Convergència quan el president Pujol es va retirar, dels que creien que no es podria passar quatre anys a l’oposició i molt menys vuit anys. No tan sols els hem passat sinó que hem fet una oposició constructiva desencallant els dos principals projectes de les dues legislatures: l’Estatut i la Llei d’Ensenyament. L’experiència fora del govern ha desvetllat un moviment social que convergeix en la forma de concebre el país. Hereus d’un llegat que és més que una forma de fer. És un moviment que creu en l’avanç de la nació per sobre de qualsevol debat, però que alhora és l’únic que pot garantir un pas ferm i constant cap a la plena sobirania. Artur Mas feia al·lusió al gen convergent, un gen intrínsec també dels catalans. Aquell que ens fa inflar el pit i alçar el cap quan les coses van maldades.

La realitat diu que el marc legislatiu s’està demostrant insuficientment ampli, l’animadversió cap a Catalunya és creixent, l’experiència amb l’esquerra espanyola, malgrat predicar l’estat plurinacional, ha estat bastant pitjor que amb la dreta espanyola tot i el seu discurs anticatalà. Més que mai cal l’experiència de govern, recuperar el sentit d’estat i un missatge renovat adaptat a les necessitats dels temps que corren. Els candidats dels principals partits ja han estat designats, queden les sorpreses de les noves opcions polítiques que encara ens faran esperar.

AMB LES ALES TALLADES

2010-01-14T11:00:00.000+01:00

Ho han tornat a fer. Si fa una setmana els parlava de la incapacitat del govern per fer efectius els traspassos de competències que marca l’Estatut, aquesta setmana hem pogut veure novament com el Tripartit ha tornat a fer gala de la seva submissió que denigra la nostra dignitat com a poble. Mentre el ministre Blanco deixava entreveure la xacra de model aeroportuari que ens volen endossar, la Generalitat, en comptes de protagonitzar un rebuig enèrgic a la proposta, es limitava a dir que era “un punt de partida insuficient”. I és que no ens enganyem, el govern de Madrid coneix l’avidesa de resultats del Tripartit, i en vista del que han considerat victòries, ara sap que es subscriuran a qualsevol proposta de mínims. I això ho aprofiten. Quan la societat catalana va sortir al carrer per reclamar la gestió del Prat des de Catalunya, no esperaven del govern una actitud contemplativa a l’espera de veure-les venir.

La proposta de Foment no aposta per una gestió individualitzada del Prat, la societat de gestió tindrà el 100% del capital en mans d’Aena, el que suposa la majoria de l’Estat en el consell d’administració. Què representa que hi guanya Catalunya? Doncs bé, el que per ells és la gran concessió: minoria de bloqueig. És a dir que tindrem certa capacitat per vetar algunes decisions. Però un país que aspira a governar-se per si sol no en té prou en dir que no, necessita portar la iniciativa, decidir en funció dels seus propis interessos sense la necessitat d’afavorir el trànsit aeri de Madrid. Si volem recuperar el lideratge en matèria econòmica, les infraestructures de transport són imprescindibles. No només el Prat, també necessitem el tren de mercaderies europeu, sense oblidar-nos dels aeroports de Reus, Girona i Sabadell. La proposta del govern central és insuficient i clarament inacceptable.

L’any 2007, CIU, PSC-PSOE, ERC i ICV van donar suport a una resolució del Parlament que reclamava que les institucions catalanes tinguessin una majoria determinant en l’òrgan rector de l’aeroport. A finals de gener en el proper plenari, CIU presentarà una moció on es rebutja qualsevol model que no contempli aquest requisit: majoria determinant catalana. El Tripartit tindrà l’ocasió per demostrar ser coherent i conseqüent amb el que al seu dia va propugnar. Catalunya no mereix un govern indigne i incapaç de defensar-la.

PRELUDI

2010-01-07T11:15:00.000+01:00

Llàstima que les locomotores de tren ja no vagin amb carbó. El Tripartit, d’aquesta manera, la nit de reis, hagués resolt el greu problema del traspàs de rodalies: finançament per la millora del servei. Com sempre serem els catalans els que ens tocarà rascar-nos la butxaca per compensar la dèficit d’inversió de l’estat durant aquests últims anys. Imaginin per un moment l’Estatut com un nadó, el poble català com a progenitor i el govern com una espècie de babysitter amb contracte de 4 anys prorrogable. Que els semblaria que la cuidadora o institutriu del seu fill li mutilés les mans i els braços de per vida abans de caminar? Doncs això mateix és el que està fent el Tripartit amb l’Estatut. Podem recordar si volen una altra “gran victòria”(perquè a més són prou barruts per anunciar-ho així) del nostre govern: l’acord de finançament. Un sainet inacabable per acabar acceptant 3500M euros.

Saben quants dels 40 traspassos que Saura es marcava l’any 2007 dels 235 pendents s’han dut a terme? Tan sols 4 i ja hem vist de quina forma. Per tan, que molts catalans considerin mort l’Estatut després de 3 anys de la seva aplicació no es deu tan sols al Tribunal Constitucional, sinó que el nostre propi govern, com ha quedat demostrat, n’és també en gran part responsable. Un altre exemple sortit del forn, també a l’estil Jack l’esbudellador, és l’ajornament de la llei de vegueries per la falta de consens dins el propi govern.

Malgrat tot, es torna a palpar en l’ambient aquest clima de preludi de sentència que ja hem viscut infructuosament amb anterioritat, i que podria per fi acabar amb els dos grans responsables de la mort prematura de l’Estatut: El Tribunal Constitucional i el Tripartit. Cert és que hi ha indicis: el missatge del rei per Nadal demanant consens als partits en grans temes d’estat, el to electoralista i partidista del missatge de cap d’any de Montilla, filtracions a la premsa... Un aiguabarreig d’obertura de campanya electoral i de sentència que queda per veure quines conseqüències pot tenir. Veurem què passa.

SERÀ EL 2010?

2009-12-29T22:15:00.000+01:00

Probablement la millor notícia que ens deixa el 2009 és que ja s’acaba. El pas del temps és l’esperança de canvi, però també la constatació de la nostra persistència. És encoratjador saber que els nostres millors desitjos pel nou any són possibles sempre hi quan prenguem consciència que només nosaltres podem esdevenir materialitzadors dels nostres propis somnis. Tendim a menystenir la nostra força com a individus i com a col·lectiu, esperant estèrilment que per art de màgia tot canviï. El cert és que l’actual fanguer en que vivim requereix gestes equiparables a les grans revolucions de la història. Cal la contribució de tots; un concepte de contribució que dista enormement del que entén el govern. Contribució no són taxes ni tributs en època de penúria, sinó iniciativa, voluntat de prosperar i ambició nacional. Això és el que cal fomentar. Fins ara ningú s’ha qüestionat mai del compromís social de la pròpia societat, potser per considerar-lo inherentment obvi. El més lamentable és que independentment de la seva actual existència, ningú s’hagi ni tan sols plantejat canalitzar-lo ni per la pròpia millora d’aquesta societat. Les institucions de govern s’han allunyat tant de la seva funcionalitat original que la pròpia societat no és que desconegui ja el propi funcionament d’aquestes, sinó que la majoria en desconeix completament els propis mecanismes electorals. El desgovern socialista que ens regeix és el reflex més fidel a la repugnant impassibilitat amb la que poc a poc ens hem vist condemnats a assumir les tragèdies. Cal que recuperem la propietat de les nostres passes. Des d’una òptica excessivament liberal podríem afirmar per resumir la nostra situació que som els únics éssers vius que amb el mecanisme de la subvenció hem superat la selecció natural, i l’autocomplaença a la que ens han induït durant tant de temps, i ens ha cegat i acomodat, es rebel·la ara com una malaltia profunda de la nostra societat.

És per això que és necessari apostar per un model de govern i de país que recuperi valors com l’excel·lència, l’esforç, la capacitat de sacrifici, l’ambició... I és que si mai ens hem diferenciat en alguna cosa dels espanyols és per mostrar-nos insaciables de millora, sense parar a recrear-nos mai en la falsa idea d’un estatus diferencial per la “grandesa” d’un passat imperial. Ara ja no només compten els arguments històrics, també la viabilitat econòmica, la supervivència. Que al 2010 és compleixi el desig de prosperar, passa necessàriament per les nostres mans.

Feliç any nou.

QUÈ ENS QUEDA?

2009-12-17T13:44:00.002+01:00

La tempesta passà, però abans que ens trobéssim amb un temps amainat, remors de trons i borrasca assotaven novament tot el panorama. Aquest podria ser el primer vers de la cançó de l’enfadós que explicaria la nostra realitat des d’uns anys ençà. La sensació d’immobilitat, d’etern deteniment, en una situació prou incòmoda per nosaltres està començant a afectar la nostra capacitat de resposta en moments d’hostilitat. I és comprensible tenint en compte la freqüència amb que es produeixen.

El cap de setmana passat vam viure un altre dels enèsims moments ens pocs anys que són anunciats com a punts d’inflexió a la història. El cert és que la victòria de més del 94% pel SÍ s’ha vist ofuscada per la baixa participació que ronda el 30% de participació, i realment no ha estat a l’alçada de les expectatives generades. Cal incidir en aquesta qüestió, la de les expectatives. Enduts per l’eufòria d’Arenys, ningú es va alçar a marcar la línia d’èxit de participació. Només calia fixar-se en els últims comicis electorals i fixar l’eufòria a aquests nivells, a més de tenir en compte la campanya que s’havia pogut fer. Un 30% podia ser previsible i la lectura no hauria d’haver estat que el 70% restant del país no és independentista. El missatge que les consultes han estat un bon toc d’atenció, no ens hauria de complaure ni de bon tros. És important que la moral del país, malalta d’abstencionisme, es desgasti adequadament. Segur que no hi ha cap projecte que no sigui lloable i que en la seva mesura contribueixi a la causa, però no podem malbaratar esforços de mica en mica, perquè al final s’esgotaran. Cal treballar tots plegats sota el lideratge d’algú que pugui aplegar el consens nacionalista suficientment ampli. Algú que pugui evolucionar el seu discurs, tenint clar cap on camina, a mesura que aquests consens s’amplia fins tenir la força suficient que et posa en la privilegiada situació d’exigir.

Arran de tot aquest batibull, personatges variats, tots ells amb ínfules de poder, han decidit sortir a la llum. Aprofitant el desconcert actual han aparegut a escena el que potser podríem definir com la nostra primera gran onada de presumptes candidats populistes. Veurem si l’eclosió d’aquest partits independentistes no suposa ser al final una lluita fratricida que impedeixi a més que cap tingui representació, l’enfortiment electoral de qui hauria de ser el principal perjudicat: ERC.

LA LLIBERTAT ENCOTILLADA

2009-12-10T09:31:00.005+01:00

Particularment curiosa ha estat la setmana viscuda. El debat polític s’ha centrat en dos punts antagònics, incompatibles i contradictoris. Mentre a l’estat espanyol es congratulen del natalici constitucional _ marcat enguany per la mort de Solé Tura_, a Catalunya tenim la mirada posada en la primera gran onada de consultes per la independència que es celebraran el 13 de desembre. Si bé és cert que la nostra ànsia de llibertat tradicionalment ens ha fet visionaris o pioners en la gestació de moviments socials per produir el canvi, en aquesta ocasió hi ha una multiplicitat de factors que han propiciat que aquest esforç, a diferència d’altres vegades, hagi quallat. La política no ens ha portat aquesta crisi, però la incapacitat manifesta de la Generalitat i govern central per treure’ns-hi suscita com a mínim el dubte sobre si realment el que falla és el plantejament de base del sistema. Crec que no m’equivoco si dic que són molt pocs, els que comparteixen amb ZP que aquesta situació es superarà simplement amb el pas del temps. Però és que a més de la crisi econòmica, ens trobem immersos en una crisi institucional gravíssima amb el Tribunal Constitucional al punt de mira. L’estat autonòmic és una via morta, i la Constitució com a garant i propugnadora d’aquest model d’estat ha deixat de complir la tasca que li era prevista. Obsoleta, inflexible, o fins i tot repressiva són molts del qualificatius que actualment li farien justícia. L’hem de recordar com un anacronisme entranyable d’un temps en que va ser el primer gran sospir de llibertat. La por, per alguns: profund sentit de la responsabilitat, va ser el 8è pare de la Constitució; i per això no és just que esdevinguem esclaus de la nostra pròpia sobirania. L’època de la llibertat encotillada la deixem pels nostàlgics de la Transició, ara volem la plena.

Fa unes setmanes el president Pujol parlava sobre el desgast que havia ocasionat la creació del nou Estatut. Es plantejava si realment compensava per la relativa quantitat d’autogovern que es guanyava. Mas, preguntat sobre aquestes declaracions, responia quelcom similar a que alguna cosa havíem de fer. Ambdós dirigents tenen raó. Crec que molts podem afirmar que ja no volem Estatut, o almenys no només això, volem dignitat. El desgast no compensa, i més vista la reacció per part d’Espanya: de la caverna i dels que no són caverna. Aquest Estatut va ser l’últim acte de lleialtat institucional. Era la única opció vàlida dins l’actual marc legal per guanyar autogovern. I no ha funcionat.

Per això ja no perdrem el temps, ni esmerçarem esforços embarcant-nos en un procés de revisió constitucional. Deixarem de ser l’ase dels cops de dues Espanyes fratricides que l’únic que comparteixen és el seu delit per culpar-nos dels mals del món. Ens hem de començar a plantejar ser propietaris del nostre propi destí.

EDITORIALS PER LA DIGNITAT

2009-11-26T13:24:00.003+01:00

Són dies en què la història s’escriu. Recordo de les classes d’història aquella fixació malaltissa per recordar dates concretes d’efemèrides que canvien el curs de les coses. Sempre m’ha semblat fascinant explicar tot un canvi social a través de quatre fets concrets, però la realitat és que els fets concrets no deixen de ser detonants de llargues situacions de tensió i sofriment. La premsa catalana ha alçat la seva veu de forma unificada en defensa de l’Estatut, però també perquè s’acabi una situació quasi irracional que denigra la nostra dignitat com a poble.

Podríem plantejar molts debats qüestionant la rigidesa la marc constitucional actual. Debatent sobre la necessitat de crear una nova carta magna. Podríem qüestionar la legitimitat de 12 individus (1 de mort, 1 revocat, 4 amb el mandat vençut de fa quatre mesos i els altres 4 que de moment no els passa res) per retallar una llei aprovada al Parlament, corts espanyoles i per referèndum al poble de Catalunya. Podríem, fins i tot, qüestionar la constitucionalitat de l’Estatut. El problema, tanmateix, és molt més greu. No depèn ja de cambres legislatives, ni de sentències de tribunals inquisidors. Som víctimes de la crisi d’identitat de l’estat espanyol que d’una banda vol creure’s un estat modern i democràtic però en realitat porta dins l’homenet enfadat d’ulleres fosques i braç alçat acomplexat per un passat imperial. L’esperit de la transició; la perestroika espanyola o la mentida d’aquells que van permetre morir al llit el dictador i van amnistiar tots els càrrecs franquistes. La meva generació ha nascut en llibertat, i no comprenem per què el vot de la majoria de persones no serveix. Potser és perquè no patim la síndrome d’Estocolm, sigui com sigui hem tornat a veure les orelles al llop i ja no ens conformarem amb engrunes de falsa llibertat.

Fa dies que hi ha símptomes que quelcom important s’està gestant a les entranyes del nostre país. Més gent que mai a més de pensar-hi, hi treballa i en parla. Inspirem-nos amb iniciatives com la de la premsa catalana, que ens serveixi de conhort. Ja som una nació sense estat, no acceptem mai ser una nació sense dignitat.

HIENES I VOLTORS

2009-11-19T13:37:00.003+01:00

El drama polític que viuen els nacionalistes al País Basc ens hauria de servir, si més no, d’alerta pels comicis futurs a casa nostra. Si bé és cert que és remotament impossible que socialistes i populars sumin suficients escons al Parlament català, també ho és que l’únic que ha estat capaç d’unir els dos grans partits espanyols és la animadversió que comparteixen vers els nacionalismes. Conceben la mateixa idea d’una Espanya centralitzada, la de les 17 comunitats autònomes, la del cafè per a tots. Uns ho camuflen amb “talante” i els altres van de cara però els uneix la mateixa concepció unitària de l’estat espanyol; perquè són partits espanyolistes.

El mateix Rajoy, aprofitant el congrés que els populars van celebrar a Barcelona, ja va deixar entreveure un possible oferiment d’un pacte a la basca a Catalunya. La preocupació va en augment si tenim presents els darrers moviments dels socialistes catalans que han flirtejat amb una freqüència excessiva el partit popular. Recordem el sopar de Sánchez-Camacho amb Montilla el mes de febrer, les converses de Montilla i Rajoy el dia de Sant Jordi o l’acord que va possibilitar una majoria espanyolista al Consell de Garanties Estatutàries.

Personalment sóc de l’opinió que l’únic capaç d’unir hienes i voltors és la seva naturalesa carronyaire. Els socialistes s’afanyen a negar-ho (també ho feien a Euskadi fins que es van celebrar les eleccions) i a esbombar que CiU és qui realment pactarà amb el PP. Semblar ser que la impulsivitat amb la que menteixen, ja de forma recurrent i sistemàtica, els ha jugat en aquest cas una mala passada. Resulta que avui som regionalistes àvids de pactar amb el PP i fa just una setmana uns revolucionaris independentistes. Als srs. Iceta, Zaragoza i Montilla ja no se’ls creu ningú. La seva integritat moral ha quedat massa vegades compromesa perquè tinguin cap mena de credibilitat. La realitat és que si la fórmula tripartit no suma, els socialistes necessiten una escapatòria. La fórmula PSOE-PP s’ha demostrat exitosa al País Basc i efectiva per combatre el nacionalisme. L’única garantia per evitar-ho aquí és que Convergència tingui una majoria prou àmplia per poder governar en solitari. Perquè ja és hora que superem la crisi i aixequem el país, ubicar de nou el país a l’excel·lència, tornar a oferir esperança i il·lusió.

RESISTIM

2009-11-12T14:00:00.002+01:00

El cap de setmana passat vaig assistir amb goig a la inauguració del col·lectiu de la JNC de la Catalunya Nord. La data, a més a més, era senyalada doncs es complien 350 anys del Tractat dels Pirineus. L’entranyable idea dels Països Catalans s’ha vist difosa en els últims temps per la tendència pragmàtica que sembla que s’hagi instaurat. Focalitzem, comprensiblement, els nostres esforços en la causa catalana, la del principat. Creiem erròniament que Catalunya mereix tots els esforços, doncs la situació d’hostilitat permanent requereix de la nostra atenció a temps complert i deixem sense empara els nostres germans_que s’aclareixin amb els seus problemes que nosaltres ja tenim els nostres_. Al meu entendre, i és el que els intentaré exposar, hi ha un error de base en aquest plantejament. L’únic que diferencia als nacionalistes de Catalunya, dels de la Catalunya Nord, dels de Balears i dels de València, és que ells es troben en una situació de minoria. Això ens hauria de dur inequívocament a plantejar-nos que en no gaire temps, aquí a Catalunya, aquesta situació ens podria passar a nosaltres mateixos. L’altre argument fonamental per no desistir en aquesta idea de conjunt, és l’immens potencial econòmic de la unió d’aquest territori. Està clar que no hem de començar la casa per la teulada, però si més no és interessant que de tant en tant dediquem algun moment de reflexió a la lluita d’aquests altres patriotes. Podrem comprendre amb més profunditat el concepte de resistència i persistència.

Aquesta digressió que m’he permès fer-los, anava encaminada a suggerir que el desànim no és solució de res i que n’hi ha alguns que estan molt pitjor, l’actitud dels quals millora amb escreix la nostra. El Tripartit ha aprovat amb les seus grups parlamentaris del Congrés la LOFCA, que com els exposava la setmana anterior, suposa desistir a un model de finançament propi i representa la mort de l’Estatut en tant que s’ha vulnerat de manera ultratjosa una de les part més importants i una de les raons principals per les que es va fer l’Estatut. El propi govern renuncia a l’autogovern de Catalunya. També s’ha sabut que ERC i PSC ja s’han posat d’acord per rebaixar mínimament l’impost de successions. Mentre hi hagi comunitats autònomes a l’estat on aquest impost estigui suprimit, nosaltres no en hem de conformar amb menys. Aquesta retalladeta rídicula cara la galeria, no serveix per res. L’impost de la mort segueix sent una vergonya i una apropiació indeguda de l’Estat de la propietat privada.

Hi ha molt camí per fer, però el desànim i la desafecció només poden incrementar els problemes. Fa temps, el President Pujol, va iniciar un projecte de país. Ara és feina nostra, amb els postulats renovats i adaptats als temps que corren, de continuar amb aquesta feina. Està a les nostres mans. És molt lloable ser un “anti-tot”, però amb arguments i un model alternatiu, subscriure’s a aquesta tesi per comoditat és d’una covardia menyspreable.

LA CONFIRMACIÓ DEL VATICINI

2009-11-05T12:47:00.001+01:00

Sembla que haguem entrat en una època de desconfiança, alguns parlen fins i tot de crisi de país. El fet inqüestionable és que la política, agradi o no ens agradi, ha d’existir. Podem parlar que és injust posar a tothom al mateix sac, que a tot arreu hi ha alguna poma podrida, fins i tot qüestionar si això va més o menys amb nosaltres i si té tota la pinta d’anar eminentment per un partit en concret. Tot això, al capdavall és irrellevant quan les hostilitats no cessen. No podem permetre que la nostra voluntat de reivindicar el que és just és vegi diluïda; engolida per cortines de fum, que malgrat estar revestides de legalitat, no deixen d’estar orquestrades per un poder que consent que es denigri la nostra dignitat com a poble fins i tot a l’hora de tractar els nostres detinguts. Dictant la pena de l’escarni públic per contribuir a abaixar la moral d’un poble en creixement.

Reconec que és fàcil perdre’s en el desencant, però convé seguir alerta i adonar-nos que a la nostra cara s’està esmicolant l’Estatut amb el consentiment d’ERC, ICV i PSC-PSOE. Al juliol d’aquests any, després de 3 anys de negociació, amb una quantitat ignominiosa d’incompliments de terminis, el govern presentava l’acord pel model de finançament. ERC es penjava la medalla mentre es feia la foto amb Zapatero, un esforç que posteriorment no es veuria recompensat pel suport dels republicans als pressupostos de Zapatero, com amargament recordava la ministra Salgado. Finalment res de model de finançament propi per Catalunya. Aquesta era una de les premisses importants que defensava l’Estatut. Era imprescindible revertir la situació de sagnia fiscal i d’espoli com quedava demostrat amb publicació de les balances fiscals. Era important aconseguir un model propi de finançament . Està clar que era molt fàcil augmentar l’actual dotació econòmica, però no volíem un nou “cafè per tothom”. Sinó un model propi que ens permetés mantenir una relació bilateral amb l’estat. Poder negociar de tu a tu i no en el marc d’una negociació amb la resta de Comunitats Autònomes. Amb la inclusió del finançament de Catalunya a la LOFCA amb el suport de PSC, ERC i ICV es confirma el que tots ens temíem: s’incomplirà l’Estatut a mans del nostre propi govern i renunciarem a disposar del nostre model propi de finançament. Des del Congrés CiU ha presentat esmenes a la totalitat a la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) però el tripartit ha votat en contra d’aquestes esmenes.

Ja els deia fa just unes línies que amb l’actual clima de desafecció és molt fàcil renunciar. Ho és especialment més quan constatem que el nostre propi govern renuncia a les poques quotes d’autogovern de més que ens ofereix aquest polèmic Estatut. Però precisament per això és molt important que els que estimem aquest país i volem que canviïn les coses, no abaixem en cap moment la guàrdia ni ens deixem endur pel desànim que ens provoquen. Persistim i reclamem el que és just.

L’OMBRA DE LA SOSPITA

2009-10-29T10:57:00.001+01:00

Sembrada ja l’ombra de la sospita és sovint difícil sinó estèril desmentir. Dimarts ens despertàvem commocionats i enfadats a conseqüència d ‘aquesta nova garzonada. Commocionats perquè crèiem que a Catalunya era impossible que s’estengués la plaga de corrupció que assota la política espanyola. Enfadats perquè després de l’afer Millet, aquest nou clatellot costava molt assimilar-lo.

Feia escassament dues setmanes que els socialistes intoxicaven el panorama informatiu llençant falsedats amb mala fe sobre els convenis entre la Trias Fargas i l’Orfeó Català amb la única finalitat de desprestigiar Convergència. Primer que aquests convenis són totalment legals i es van subscriure en virtut de la promoció de la cultura i la música. 7 convenis, 630.000€ en 10 anys. Ni el 4% del seu pressupost. I aquests diners, rebuts a través de mecanismes bancaris i no en diner negre com s’ha especulat, van servir per entre d’altres coses: homenatges a Jacint Verdaguer, Salvador Espriu, Pau Casals, recitals de poesia, concerts de Nadal i de primavera, sessions de Jazz i un llarg etcètera d’activitats dutes a terme gràcies a aquests diners. De totes formes, sensibles amb la situació de l’Orfeó, ajudarem amb el que puguem i si convé tornar-los, ens estrenyerem el cinturó i molt possiblement també ho fem.

El PSC qüestionava la moralitat de subscriure aquests convenis. Un PSC a qui la Caixa, l’any que entra al govern li condona un deute de 7,15 milions d’euros! O que dels 950.000 euros d’ingressos de la fundació Rafael Campalans (PSC) l’any 2008, 750.000 provinguessin de subvencions oficials! O el conveni amb la Caixa Catalunya de Narcís Serra en virtut del qual aquest li donava 50.000€ la mateixa fundació Campalans. O que no és immoral que del 10% del informes totals que s’han auditat fins ara s’hagi conclós que s’han malgastat 729.000 euros amb informes inútils?

El PSC està electoralment mort i generar un clima de desafecció és la millor estratègia que tenen. Esquitxen a tothom i posen a tots els polítics al mateix sac. Evitant així que la gent que tenia ganes d’anar a votar per treure aquesta lacra del govern es plantegi ni tan sols sentir a parlar de política. Senyors, respectem els mecanismes de l’Estat de Dret, la presumpció d’innocència. El Sr. Zaragoza s’ha afanyat a tallar els caps dels implicats abans fins i tot que se’ls imputés formalment. Segurament sap més coses. El que jo sé és que hi ha terrenys dins el marc de l’operació Pretòria que es van vendre sota l’alcaldia de la Sra. Manuela de Madre, predecessora de Bartomeu Muñoz. Que el seu marit Antoni Fogué, actual alcalde accidental de Sta. Coloma és el president de la Diputació de Barcelona, que el Sr. Muñoz n’és el vicepresident i que la presidenta de l’àrea d’urbanisme de la Diputació és la Sra. Anna Hernàndez , esposa del MH Montilla. Ah, i per cert, el Sr. Muñoz fins l’any passat va pertànyer a la comissió de control financer del PSOE. Respecte els Srs. Prenafeta i Alavedra. El primer fa 20 anys que va deixar la política i el segon vora 13 anys. Si han fet alguna cosa, ho han fet títol personal: sense càrrec ni responsabilitats públiques. Pels anys de servei al país es mereixen poder explicar-se. Exigim que el procés judicial arribi al fons de la qüestió i fins llavors respectem la presumpció d’innocència.

GEOMETRIA VARIABLE

2009-10-22T01:25:00.002+02:00

El macabre concepte de moda d’aquesta IX legislatura; consisteix en pactar si cal amb el diable amb l’únic fi de mantenir un executiu en minoria que des del primer dia va vertebrar la seva política en el “qui dia passa, any empeny”. S’és plenament conscient d’un bon principi que iniciar cap mena de projecte ambiciós que evolucioni la societat és completament impossible por dues raons: una, la falta de consens. La segona, la voluntat de no desgastar-se electoralment. Això d’entrada ja demostra una covardia inusitada i menyspreable del PSOE. Per tant el rescabalament de suport parlamentari és cerca exclusivament en els tràmits d’obligat compliment com el que avui ens ocupa (Pressupostos Generals de l’Estat). Així és que per dur a terme aquesta estratègia de pura ostentació de poder pel simple fet d’ostentar-lo sense ànim de fer-lo servir requereix sine qua non l’anul·lació per complet de l’altre gran partit de l’oposició. Per aconseguir-ho: utilitzar tots els mecanismes que ofereix ser el titular de l’executiu, eminentment la fiscalia per abocar cubells i més cubells de merda sembrant la sospita prescindint de l’evidència i del principi de presumpció d’innocència. És necessari també perquè la recepta funcioni tenir mitjans de comunicació que no tinguin remordiments en difondre la línia més dogmàtica de pensament del partit i que alhora siguin molt receptius quan rebin filtracions “anònimes” de sumaris.

Parlem de geometria. La distància més curta entre dos punts és una línia recta. En el cas dels pressupostos, el segon punt, està conformat pel PNB. En aquesta ocasió els hi ha tocat a ells abaixar-se els pantalons. Hi ha dos factors clau que han impulsat de manera determinant la “lliure” decisió dels nacionalistes bascos a donar el suport parlamentari necessari als socialistes per aprovar els pressupostos a la cambra baixa. D’una banda, si es pensaven que socialistes i populars ja no podien fer res més per eradicar els nacionalistes de la política basca, anaven equivocats. Resulta que PP i PSOE sumen suficients vots per usurpar, quan ho considerin oportú, la Diputació d’Àlaba, actualment en mans del PNB. És a dir, que els tenen lligats per tota la legislatura sinó volen perdre la institució més gran que avui en dia governen. No obstant, aquests han de poder justificar davant els seus electors el seu posicionament, i han aprofitat l’avinentesa per fer aprovar el que han anomenat “blindatge de les normes forals econòmiques”_ garanteixen el concert econòmic dotant de rang de llei la normes de les diputacions forals, fent el Tribunal Constitucional el controlador legislatiu i no la justícia ordinària_.

Per tant, els pressupostos quedaran aprovats. Sense buscar més consens que el resultat de la suma, prescindint de l’opinió de la Comissió Europea, agents socials i la pròpia ciutadania. Molts es preguntaran si la resta d’oposició vota que no pel simple fet de pertorbar l’incompetent més gran de l’estat, Zapatero. La resposta: pujada d’impostos equivalents a l’1% del PIB, eliminació de la deducció dels 400€ (en cas que els cobressin perquè jo...), en una any pèrdua d’1’7M de treballadors i cap mesura per corregir-ho (de fet la formació d’aturats es contempla en 94M d’euros menys que el 2009) i sobretot perquè els pressupostos són absolutament denigrants per la dignitat de Catalunya. Disminució de la inversió en un 5’4%, (635M€ menys). Total que des de l’any 2007 i en virtut del que estableix la Disposició Addicional 3a de l’Estatut aquests lladres ja ens deuen més 2500 milions d’euros.

Nou bloc!! CDC Reus

2009-10-15T10:55:00.002+02:00

Els companys de Convergència Democràtica de Reus inauguren bloc!!!

Us recomano que el visiteu:

http://reuscdc.blogspot.com/

Comencen forts; i no n'hi ha per menys: El Conseller Llena prefereix l'avellana turca, i amb l'avellana no s'hi juga!!!

POLÍTICAMENT INCORRECTE

2009-10-07T13:37:00.004+02:00

No fa pas massa dies mentre exercitava el dit polze en l’exercici del zàping _terme que gratament he comprovat està acceptat pel DIEC_ vaig coincidir amb una entrevista feta al MH Heribert Barrera. Mentre em delectava amb les seves sempre sàvies reflexions, l’expresident del Parlament es va declarar políticament incorrecte, aclaridor per si algú en tenia algun dubte. Barrera argumentava que sovint el políticament correcte podia provocar un efecte que em permetré qualificar com el de les “majories tapades”. Sovint, per considerar el nostre pensament minoritari, la tendència que tenim com a éssers antropològicament socials és modular-lo o fins i tot ocultar-lo per adaptar-lo al que considerem majoritari, amb el risc inherent que sigui una multiplicitat d’actors els que probablement coincidirien. Com podria això canviar el transcurs dels esdeveniments? Doncs aquesta qüestió no para corrourem. Sovint s’argumenta que encara no és el moment de portar a la pràctica la independència per la hipotètica falta d’un consens social suficientment ampli, però i si aquest consens sí que és suficientment ampli? Abans de viure amb el dubte etern val la pena ser políticament incorrecte.

Més incorreccions polítiques: els SMS_ acrònim de Short Messaging Service per si no ho sabien_ de Saura i Sirera. No és realment lamentable que només puguem conèixer la veritable opinió dels nostres dirigents polítics a través de dues fotografies capturades furtivament dels seus terminals mòbils? Que decadent que aquells a qui la legislació atorga un règim d’inviolabilitat perquè puguin fer us de la seva llibertat d’expressió sense la por de rebre coaccions policials o judicials, s’hagin convertit en esclaus d’un formalisme repressor. Quan va ser que els partits van deixar de ser plataformes per nodrir-se de la conjuminació de molts pensaments per convertir-se en difusors de pensament unitari? Això és el que produeix la desafecció i la falta de credibilitat de la política. S’estranyen que llavors tinguem abstencions del 50%?

Som previsibles i avorrits, podem predir amb exactitud els moviments d’uns i altres. Quan es va deixar de sorprendre la gent? La política hauria de ser passió, entregar-se a una causa, assumir riscos. S’ha de ser valent i transgressor si convé, s’ha d’innovar i no s’ha de desistir mai. Només les demostració d’aquesta valentia ens permetrà discernir el veritable lideratge; subscriure’s al populisme o a la teoria del més fàcil si menys riscos és d’una covardia repugnant: és estar governat per la mediocritat. Avui m’he llevat amb el propòsit de ser políticament incorrecte, estic convençut que els disgustos que em pugui portar es veuran compensats amb escreix pel fet de tenir la consciència tranquil·la.

CAUEN LES MÀSCARES

2009-10-01T12:34:00.001+02:00

No, no he seguit el debat de política general. I no sóc l’únic, fins i tot dins la cambra, Saura preferia enviar missatgets pel mòbil qualificant el discurs de Montilla de “tostón” a escoltar a aquell a qui ha fet president. El que em satisfà particularment, tanmateix, és estar d’acord per primera vegada a la vida amb una opinió del líder comunista a punt de retirar-se. Bé, ben mirat no sé si em satisfà o em preocupa. De totes formes del transcorregut aquesta setmana caldria destacar dues idees. La primera és que el govern es demostra novament inoperant i incapaç d’incentivar l’economia del país i es subscriu a la política de ZP d’augmentar la pressió fiscal. La segona, la constatació que el PSC és més espanyolista que mai.

Parlem d’impostos. Els socialistes ens volen fer pagar a tots les conseqüències del seu mal govern. Sota la fal·làcia de la protecció social, aquests il·luminats, que van dilapidar el superàvit de l’estat, que han augmentat el deute públic fins al 12% del PIB i que ens han portat a un 18% d’atur, ara volen que siguem els ciutadans els que ens haguem d’acabar d’ofegar per tapar aquest forat quasi delictiu que han fet. Només cal veure les mesures que han pres els països que comencen a aixecar el cap, les que s’han demostrat efectives, han estat precisament en un sentit contrari. Com és lògic han promogut mesures perquè l’economia flueixi, i això vol dir incentivar el consum, l’estalvi i la inversió. Castells ja ve fer un intent de desmarcar-se públicament de la política econòmica de l’executiu estatal; ràpidament va haver de rectificar davant d’un PSOE intransigent i dogmàtic que no admet veus discrepants.

El més preocupant, però, que he detectat aquesta setmana, és el caire del discurs de Montilla. Quan les coses van maldades, i als socialistes el hi van, ja no es pot jugar al doble discurs tan repugnant com menyspreable. Zapatero té problemes, i com ha fet en anteriors ocasions, el d’Iznájar, tanca files amb el seu president i anteposa novament els interessos electorals a Madrid que els interessos de país. El PSC que fa molt temps que va oblidar què volia dir l’última lletra de les seves sigles. No tan sols es nega a recolzar la promoció de consultes per la independència, sinó que Montilla des de la Generalitat es dedica a vilipendiar-les qualificant-les com a “aventures” i atribuint-les a radicals, quan és públic i notori que som molts i molts els catalans que com a mínim d’entrada tenim ganes de poder (potser simbòlicament) expressar el que pensem i sentim.

PRESSENTIMENTS

2009-09-24T14:04:00.005+02:00

Són moltes les veus, fins i tot dins el propi socialisme, que demanen que el govern de Zapatero comenci a prendre mesures efectives davant la incapacitat manifesta d’aquest per fer front a la qüestió. Mentre Europa i Estats Units ja estan iniciant un període de recuperació, aquí sembla que el pitjor estar per arribar. Zapatero està sol, ho demostren les fugides d’exministres com Solbes o Sevilla, i malgrat el partit tanqui files amb el seu líder, cada cop són més els crítics amb la política de l’executiu. La qüestió és si Zapatero serà capaç de fondre’s l’avantatge electoral que li oferia la crisi global del Partit Popular. El que està clar és que els populars així ho creuen: el seu canvi d’estratègia, demanar eleccions anticipades... I és que per fi han pogut respirar aire fresc amb el cas del trànsfuga de Benidorm que per art de màgia ha allunyat els escàndols de corrupció i espionatge.

Per tant, potser és convenient tornar-se a preocupar per l’alternativa a Zapatero. A Catalunya, per exemple, Rajoy hi va estar fa ben poc amb tota la plana major del partit per nomenar candidata a la presidència de la Generalitat a Alícia Sánchez -Camacho. Sánchez-Camacho, és aquesta senyora que ha aconseguit unificar el PPC acontentant a Madrid i marcant el punt suficient de perfil propi a Catalunya. Això sí, a diferència dels seus predecessors en el càrrec ha sabut jugar a dues bandes i triat molt bé el discurs en funció del mitjà.. De fet cal recordar que ha aconseguit relegar a Nebrera a una presència mediàtica quasi inexistent. Es deu adonar que la seva aventura “freelance” no tenia cap futur en un partit com el PP. El que tampoc té cap futur és la candidatura de Sácnhez-Camacho, segurament per això no assumeix més rellevància el fet que sigui la primera candidata dona d’un partit seriós. El recurs que el Partit Popular va interposar contra l’Estatut fa tres anys segueix més viu que mai, per molt que canviïn l’estratègia amb Catalunya, això no canvia.

Sempre hi haurà qui interessadament pronostiqui la reedició del pacte del Majestic, suport al Congrés per un eventual suport al Parlament. El cert és que ha plogut molt des de llavors. L’aflorament de l’auge independentista a esperonat els partits nacionalistes. En qüestió de pactes, servidor es tem que PSC i PPC tanquin files com a Euskadi per preservar la “integridad de la nación”.

CONSULTES

2009-09-17T09:41:00.001+02:00

No és la Grip A però ja s’ha cobrat la primera víctima amb l’oclusió intestinal de la vicepresidenta de la Vega. A una velocitat trepidant la pandèmia de les consultes ha contagiat a un país que té ganes d’entrar en l’estat febril de la independència. La consulta d’Arenys ha despertat de la seva letargia a tot un poble acostumat a que els seus projectes i ambicions fossin sistemàticament rebutjats. Malgrat que el rebuig segueix en peu, ara hem vist més a prop que mai la possibilitat tangible i propera d’aconseguir almenys que se’ns escolti. I no serà promogut per l’estat, ni tan sol per el nostre propi parlament. Seran els nostres municipis, els nostres ajuntaments els qui per un dia ens obriran les portes de la veritable democràcia. I si bé és cert que aquestes consultes no són vinculants, què passaria si la majoria dels 946 municipis de Catalunya realitzessin una consulta idèntica? Ningú podria qüestionar ni discutir la legitimitat del resultat, fos el que fos.

Cert és que hi ha un risc existent de malmenar el nostre esforç en consultes promogudes per polítics en hores baixes que s’han adonat del populisme inherent a l’acte, però tot i així la finalitat mereix sempre la nostra afecció, independentment de l’obscuritat dels esforços que l’impulsin. També és provable que la popularitat que ha suscitat la consulta, ens faci entrar en un joc de veure qui la diu més grossa i hi hagi consistoris disposats, fins i tot, a proclamar unilateralment la independència des dels seus propis balcons. Però som humans, i no per minuts de glòria d’alguns, hem d’estar disposats a quedar relegats a eternitats de captivitat. El que es tracta en definitiva és de l’oportunitat històrica que ha sorgit. A l’independentisme ideològic, l’acompanya ara un independentisme pragmàtic, s’és plenament conscient de la millora que suposaria no haver de carregar amb un estat que no ens representa. Poder fer la nostra política exterior, decidir les nostres carregues fiscals amb l’absoluta certesa que els impostos recaptats s’invertirien en nosaltres,...

És per això que insto a tots els ajuntaments de la comarca a seguir l’exemple d’Arenys de Munt. La passada Diada vaig sentir dir a l’alcalde de Montblanc que a la localitat també hi farien una consulta. Tant de bo siguin més els municipis de la nostra comarca que vulguin acollir aquesta iniciativa. “L’home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany”.

MARGE DE MANIOBRA

2009-09-03T12:53:00.005+02:00

Al contrari del que aparentment pot semblar, els catalans podem fer gala d’una tolerància encomiable i una paciència infinita. Certament, només es pot qualificar com a optimisme desbordant el fet de no desistir en la permanent persecució d’una causa que traspassa la nostra realitat temporal. Quantes generacions s’han succeït en quasi 300 anys, que en algun moment de la seva vida han somiat en viure a una Catalunya plena? Algunes ho han somiat en moment de lluita i quasi ho han albirat, d’altres amb molta por en èpoques de repressió, però tot i així han traspassat als seus fill la determinació inherent a la identitat de perseguir el somni. Serà la nostra, la generació que ha crescut en llibertat en una època on fins i tot la terra sap que és lliure i que no pertany a cap estat ni és cap botí de conquesta, la que negarà la possibilitat de viure el somni en un moment on les decisions no costen carrers tenyits de sang sinó la simple suma de totes les veus?

Ningú ens pot negar la possibilitat que la gent d’un territori decidim com volem viure perquè és un dret inherent a qualsevol col·lectiu amb una identitat comuna i que ocupa un territori; arreu conegut com a país, en alguns llocs ens conformem amb nació. I és que una ànima sense un cos no deixa de ser quelcom físicament intangible.

El que està clar és que ningú ens pot retreure que no haguem provat d’aconseguir unes quotes d’autogovern suficients, justes i sobretot dignes dins d’aquesta espècie de normes del joc que vam acceptar en una situació d’inestabilitat política i sota l’amenaça d’uns canons disconformes amb l’esdevenir de la història. Unes normes del joc que si veritablement ens trobem en una època de democràcia i llibertat és de justícia que es revisin i es legitimin si s’escau per la veu d’un poble que no temi el retorn de cap vell règim i se li ofereixin possibilitats que la conjectura política per lliure que fos no permetia llavors.

Es presenta una nova Diada on l’Estatut continua en entredit per un Tribunal Constitucional que eternitza la seva sentència a l’espera de no sabem què. Hem rebut un finançament insuficient i tèrbol després de molt temps. La crisi continua i el govern es mostra inoperant i incapaç d’aplicar mesures efectives. De fet del seu famós “Plan E” l’únic que n’ha transcendit és la xifra del cost de tots els cartell enormes que publiciten el govern: 46 milions d’euros. Fins que no ens adonem que les normes del joc no ens deixen més marge de maniobra i decidim fer la partida per compte propi, no hi tenim res a fer.

XORIÇO I BOTIFARRA

2009-08-19T19:39:00.001+02:00

La ideologia obsoleta, caduca i rància del socialisme ens està portant a un camí de repressió, de restricció de llibertats col·lectives i individuals. S’aferra a un populisme obscè i insultant que segueix recorrent al tòpic del proletariat amb una peculiar adaptació als nostres temps, intentant aglutinar a les seves files la mentida de la classe mitjana. És la política de la subvenció, però també la dels impostos abusius. Propugna la igualtat amb una fal·làcia de ministeri amb pressupost de 30M d’euros, però és el primer en promoure la discriminació, positiva si volen, però discriminació en estat pur que dinamita el dret a la mateixa oportunitat i es carrega els valors de l’excel·lència, l’esforç i la perseverança tan necessaris en qualsevol societat que es vulgui valdre per ella mateixa.

El socialisme és un dels mals del món i a l’Europa Occidental, amb una cultura democràtica més madura que la nostra, ja se n’han adonat i els partits socialistes varis del vell continent estan sent desmembrats elecció rere elecció farts de la cantarella paternalista que propugnen i que es basa tot sovint en promoure absurditats mentre els temes importants són incapaços d’abordar-los. Cert és que a l’estat juguem amb el handicap que la dreta espanyola és quasi repulsiva i que no ha sabut posar-se a l’alçada dels moviments liberals europeus, centrant el seu discurs en una unitat pàtria d’una Espanya que fa aigües per tot arreu.

L’estat de dret interpretat pels socialistes està prenent un caire d’estat policial en el sentit administratiu, no limitant-se a intervenir en casos d’excepcional anormalitat sinó pretenent regular el nostre dia a dia fins a extrems deplorables. El socialisme i les seves mesures (tan cares com inútils) vol entrar a les nostres cases, el temple de la nostra llibertat. Plantegem-nos si els controls de velocitat a les nostres carreteres tenen una finalitat de preventiva o purament recaptatòria. Passa el mateix amb el tabac: l’estat recapta més de 1222 milions d’euros, que es diu de pressa, amb impostos sobre el tabac. Servidor és fumador, i mentre escriu aquestes 4 línies li agrada fumar-se 2 o fins i tot 3 cigarretes. A partir de l’octubre pretenen que tots els fumadors haguem de fumar al carrer o en l’intimitat de la nostra llar. Si els hi agrada la xoriço i la botifarra preparin-se perquè falta poc perquè també la prohibeixin, no fos cas que la sanitat pública fes fallida econòmica per culpa de l’estratosfèrica taxa de gent amb colesterol. 15’88% d’atur a Catalunya i ells preocupant-se d’on es pot i no es pot fumar. Quin país!

AGOST CONVULS

2009-08-06T11:47:00.002+02:00

Tot i que els nostres polítics aprofitin el mes d’agost per anar de vacances, cada cop resulta més freqüent que durant aquest mes sorgeixin un reguitzell de notícies, a voltes certament conflictives i que ben segur que serien susceptibles d’un debat més profund en qualsevol altra època de l’any. De les últimes aberracions aparegudes en forma part la renúncia de Montilla de recórrer davant el Tribunal Constitucional el Fons d’Ordenació i Reestructuració Bancària (FROB). Com el mateix Consell Consultiu ha dictaminat, aquest decret del govern espanyol atempta contra l’Estatut de Catalunya, però Montilla, en una decisió insòlita i preocupant, aposta per dialogar amb el govern espanyol durant un període màxim de 6 mesos. Montilla deixa ben clar que no pensa dinamitar una de les últimes grans apostes del govern Zapatero, el president de la Generalitat sotmès novament a la voluntat del PSOE, renuncia a defensar les competències ja assumides en aquesta matèria, i llima encara més el nostre autogovern. Si l’executiu del nostre país no és capaç de defensar-nos amb la raó que la llei li atorga en aquest cas d’aquest atac del centralisme espanyol, que serà capaç de fer quan previsiblement alterin el nostre text estatutari? El que està clar és que la concessió de Montilla va encaminada a permetre més tripijocs sospitosos en les caixes espanyoles, a diferència de Catalunya, totes polititzades per PP o PSOE als seus Consells d’Administració, que com s’ha vist no han estat capaces ni d’assimilar una mínima fluctuació de l’economia.

L’altra notícia preocupant d’aquesta setmana és la política de subvencions que el conseller de Governació Jordi Ausàs (ERC) ha començat a aplicar afavorint de manera descarada a una gran majoria d’Ajuntaments d’Esguerra. A part d’escandalós suposa una falta de responsabilitat i sentit de país per generar malestar entre municipis i assignar diners seguint el criteri de carnet de partit. Un argument més pels que pensem que ERC mai hauria d’haver governat i que hauria de tornar a ser aquell contrapunt dogmàtic amb una representació simbòlica al Parlament i allunyada de qualsevol institució o entitat que es pugui governar.

L’esperança tanmateix que aquests anys foscos de Tripartit, que seran recordats amb vergonya, acabin ben aviat i poder reprendre el rumb després d’una època d’assimilació espanyola consentida pel govern català. Potser no seran anys perduts si l’experiència guanyada evita que mai més ens creguem la mentida de les esquerres i que mirem per damunt de tot l’aposta nacional i sobiranista. Cap espanyol voldrà mai més bé per Catalunya que nosaltres mateixos.

COVARDIA INSTITUCIONAL

2009-07-30T12:17:00.003+02:00

Previsiblement, per la falta de reacció del govern, seguim immersos en un procés de recessió de l’economia brutal tal i com indica la nova caiguda de l’índex de preus al consum harmonitzat (IPCA) situant-se la seva taxa interanual al -1’4% sense comptabilitzar la xifra monstruosa de 4.137.500 parats que oculta matisacions esperpèntiques com el 30% d’atur juvenil. El govern segueix negant la deflació (també negava la crisi) i el futur que s’espera no és gens esperançador. Mentrestant l’acció de govern del PSOE s’està caracteritzant per un covardia inusitada i menyspreable per la seva irresponsabilitat, consistent únicament en procurar mantenir l’electorat content a través de promeses i afirmacions habitualment falses revestides de la solemnitat que la premsa alineada els atorga. No els hi tremola el pols a l’hora de criminalitzar el món empresarial oferint una imatge diabòlica de l’empresari calumniant i injuriant el president de la Patronal amb lemes marxistes marcits i que tufegen. No s’adonen que l’únic que ens pot treure d’aquest forat és l’iniciativa empresarial; i aquesta s’ha de fomentar, no vilipendiar per aconseguir l’empatia dels 4 milions de parats que ells han col·locat allí.

El mateix passa amb el govern català, és un govern dèbil i submís que es manté per la necessitat dels seus dirigents de perpetuar una fórmula amb la única i exclusiva pretensió d’evitar un veritable govern nacionalista. La pròpia abominació democràtica del Tristpartit ha devorat els seus progenitors. Saura renuncia a la reelecció i a Carod, l’han fet renunciar. Cap dels dos veu ara mateix revestida la seva suposada autoritat dins els seus propis partits, la qual cosa no s’entén i fa sospitar sobre la motivació que els impulsa a continuar al govern. Quedi constància que ambdós no han descartat que si Montilla els crida per formar part del següent govern, encara que no encapçalin la llista, no rebutjaran el privilegi de ser novament Honorables.

I Puigcercós i Herrera esperen el seu torn en vista de lo lucratiu que suposa estar a l’executiu. Però el problema senyors no rau tant en el nom visible sinó en el camí que les dues formacions han decidit emprendre. Hagi qui hi hagi a Iniciativa seguirà sent el partit que prohibeix circular els tractors al cap de setmana, que fa encintar les esquelles de les vaques al Pirineu, que prohibeix la sega al migdia sense saber que el gra per desprendre’s de l’espiga, amb l’actual maquinària de recol·lecció, necessita unes hores de sol per desfer-se de la humitat de la nit. Ecompamplinisme pijoprogre que està posant en perill el modus vivendi tradicional d’aquest país. Sobre ERC, sobren les paraules, mentre segueixin donant suport a un president de Catalunya que aquesta mateixa setmana s’ha plantat a Madrid i ha etzibat sense complexes que “Catalunya vol estar i seguir a Espanya”no hi ha res a parlar.

PAÍS HIPOTECAT; FUTUR INCERT

2009-07-23T01:12:00.001+02:00

Desfer el camí fet, sobretot quan ens hem endinsat per viaranys estrets amb un atzucac per destí. Aquesta és la situació a la que ens haurem d’enfrontar després d’haver perdut més de sis anys amb el govern Tripartit. L’altre dia vaig veure l’entrevista al narcolèptic president de la Generalitat, i a part d’enyorar l’èmfasi i el vigor d’un discurs institucional potent que engrescava el país, no vaig poder evitar entristir-me al veure en Montilla un home submís, apàtic, sense il·lusió per cap projecte i preocupat únicament en no caure de la corda fluixa subjectada d’un extrem per Esquerra i per l’altre del PSOE. Aquest joc d’equilibris condemna al govern a no poder fer altra cosa que carregar sistemàticament contra l’oposició per paradoxal i estrany que sembli. Quantes vegades el d’Iznájar va pronunciar “el principal partit de l’oposició” durant l’entrevista? Doncs moltes, segurament hi va dedicar més temps que ha explicar “l’històric” acord pel finançament. I és que Montilla creu que per legitimar aquest insult a la democràcia que suposa el Tripartit ha de deslegitimar el principial partit de l’oposició. És l’estratègia dels socialistes: difondre la por i la destrucció. Recordar-li només al president que efectivament som el principal partit de l’oposició però també la primera força del Parlament i la primera força municipalista del nostre país. Que no se n’oblidi mai.

Com els anticipava la setmana passada, poc a poc es van descobrint nous detalls d’aquest inefable acord. I ho dic així, perquè ens han venut un reguitzell de submissions com si fossin victòries. Se’n recorden d’aquella proposta nefasta de Solbes que va provocar la teatralització d’una reacció airada per part de Castells i ERC? Doncs bé, resulta que l’actual acord segueix mantenint 9 de les 11 insuficiències detectades pel Tripartit llavors. La mateixa ministra Salgado ha assegurat que l’acord pràcticament no ha variat, El que al gener era esperpèntic resulta que ara és excepcional. Aquesta gent ha venut el país per seguir governant i s’està descobrint. Totes les xifres del Tripartit es basen en una evolució dels ingressos tributaris de l’estat del 3% anual. Davant l’actual situació de crisi, sense ànim de ser pessimista, això és impossible. Només cal veure que l’IRPF entre gener i maig d’aquest any és del -37%.

Les dues legislatures de Tripartit, de totes formes, ens ensenyaran que els partits espanyolistes com el PSC i els que decideixen fer-se’n satèl·lits per arribar simplement al poder com ERC han d’ abaixar-se els pantalons cada cop que a Madrid ho diuen. Després faran una representació de teatre excel·lent avalada per crítics a sou, però fixin-se sempre que durant l’actuació els veuran caminant eixarrancats.

FINANÇAMENT: LA MENTIDA OFICIAL

2009-07-16T07:52:00.002+02:00

La maquinària del ministeri encobert de propaganda dels socialistes treu fum. Han fet valdre les subvencions i la premsa alineada ha respost amb un firmes igual que els agents socials i les seves direccions polititzades i com no el mitjans de comunicació públics que perden pistonada al nostre país a un ritme trepidant fruit del poc crèdit que mereixen per part d’una ciutadania que tard o d’hora sempre s’acaba adonant de la mentida.

Després de marejar la perdiu durant tres anys, Castells es reuneix amb Salgado i tanca l’acord. Esquerra tenia dues opcions: rebel·lar-se o claudicar. Finalment segueix amb la dinàmica de submissió que comporta d’una banda continuar amb el Tripartit i de l’altra la definició d’una estratègia necessària pensant en els comicis parlamentaris de 2010. A partir d’aquí s’aixeca el teló, Puigcercós es penja les medalles d’haver aconseguit uns 500 milions d’euros addicionals sense adonar-se que el que veritablement ha fet és renunciar a uns 2000 milions més. D’altra banda val a dir que cap xifra ha estat confirmada per Salgado; fet òbviament preocupant tenint en compte el prometisme buit de Zapatero i la seva tropa d’embaucadors.

Però anem als números i podrem valorar objectivament “l’èxit” d’aquest acord. Una de les raons cabdals per les que es va fer el nou Estatut era en bona part per resoldre la qüestió del finançament i intentar pal·liar els efectes del dèficit fiscal contemplat en quasi 17.000 milions l’any 2005. Per tant, la finalitat màxima era acabar amb l’espoli al que estem sotmesos sota el nom de la solidaritat interterritorial.

5630M euros, aquesta es la xifra que es desprenia del que preveia l’Estatut: el 50% de l’IRPF, el 50% de l’IVA més el 58% dels impostos especials. Òbviament que s’augmenta la xifra respecte l’anterior model. M’imagino que ningú es pensava que s’anava a negociar una xifra inferior a la que percebíem. Val a dir, tanmateix, que del 2001 al 2009, amb l’anterior acord els recursos de la Generalitat es van doblar; de 10.000M a 21.0000M euros. Tot plegat s’ha aprovat amb un farciment i revestiment de solemnes tonteries equiparables al ja cèlebre “PIB masculino”. L’altra bona és el tema d’estar per sobre la mitjana. Resulta que totes les Comunitats Autònomes hi quedaran. Servidor és de lletres, però em fa l’efecte que perquè algú quedi per sobre de la mitjana hi ha d’haver algú altre que hi quedi per sota. De totes maneres veritables eminències en el camp de l’economia com el Sr. Sala Martín ja han començat a destapar l’enganyifa i desmuntar els viaranys dels “fons de suficiència” i altres tripijocs més propis de trileros que de governs seriosos demostrant que per sobre la mitjana res de res. I per acabar aquesta feixuga reflexió, més diners per a tothom. Bé, això ras i curt vol dir més impostos. Sé que es complex, però els encoratjo a analitzar aquest acord amb profunditat. No tardaran massa a veure que la falsa eufòria que exulten els membres del Tripartit no és res més que una menyspreable maniobra publicitària.

PUNT D’INFLEXIÓ

2009-07-02T00:47:00.003+02:00

Fa setmanes que aboco la frustració i l’enuig reprimits en paraules ja gastades que han perdut vehemència fruit d’un desgast constant i agònic. Que ningú confongui mai la vergonyosa i immoral immobilitat del nostre govern en passotisme i deixadesa. Que quedi ben clar la complicitat tàcita d’aquells que fa temps que s’han sotmès permetent aquest maltractament a un poble indefens i desarmat que l’únic que pot fer valdre és la seva veu. Un veu que clama justícia amb una llengua que té més de mil dos-cents anys, aspra i gentil segurament l’últim reducte que demostra la genuïnitat de la nostra identitat.

La dicotomia entre persistir i existir; la comoditat del covard, el patiment del valent. Demostrar respecte pel llegat històric dels nostres avantpassats, convertir l’efímer en quelcom transcendent. Ningú es pot amagar de la seva pròpia consciència, i trair-la és vil. Quan ens neguen el dret a prosperar, quan la veu de tot un poble la poden ofuscar dotze togues escollides per la serp de dos caps, quan pretenen, en definitiva, rebatre’ns la nostra essència com a éssers humans que no és altra que la llibertat; només hi ha una resposta possible. La por a les conseqüència no ha de ser mai tan gran com el desig del somni. Veure’ns lluny dels voltors, foragitats els complexes i amb la pau i tranquil·litat d’aquell qui espera el descans etern amb la satisfacció d’haver fet els deures i poder morir tal com naixem: lliures.

SAQUEJADORS

2009-06-23T19:23:00.000+02:00

Per enèsima vegada s’acosta la data límit marcada per resoldre l’acord de finançament. Serà la definitiva? És impossible de saber, tot i que el modus operandi socialista per resoldre qüestions cabdals es correspon bastant a les dates que ens trobem. Preludi de vacances i sense eleccions a la vista, la particular nocturnitat i traïdoria d’aquell qui sap les conseqüències funestes de les seves accions i per això pretén ocultar-les o fer-les si més no menys públiques. Conscient de la injustícia que comet i preocupat únicament del desgast electoral que pot suposar la seva decisió. És per això que el conseller Castells es queixa quan un Mas valent recorda i reitera la xifra dels 5000 milions. Exactament la mateixa xifra que d’un bon començament es va anunciar solemnement al Parlament a l’inici d’aquesta negociació ara ja fa moltíssim temps.
Castells es queixa que les arques de la Generalitat estan buides i es planteja una retallada del 3% del funcionariat o la congelació de complements i pagues. Per què no recorda el conseller d’economia que des de que el Tristpartit està a la Generalitat s’han engruixit les files de treballadors de l’administració un 38%, o que en menys de 5 anys han nomenat 249 càrrecs de confiança per els 149 que tenia CiU al 2003 després de 23 anys de govern. Tot això després de limitar-se ells mateixos al 2007 un topall de no més 218 càrrecs de confiança. Propi del nostre govern “vull i no puc”. Per no mencionar el repulsiu Decret 138/2008 que deroga l’anterior de 1988 amb la finalitat d’ocultar el que perceben alts càrrecs i alts directius en concepte d’indemnitzacions per raó de serveis. Només sabem que el pressupost per 2009 consignava més de 90 milions d’euros per aquesta finalitat. I mentre es contenen de contractar més assessors, curiosament incrementa de manera desmesurada les persones contractades a empreses públiques, organismes paral·lels o entitats públiques. El Tripartit lluita contra l’atur; els dels seus militants.
Xifres d’escàndol per una gestió d’escàndol. Si aquests eren els “fets”, efectivament sobren les “paraules”.

LA PESTA ROJA

2009-06-18T10:52:00.001+02:00

Aquest és el nom de la plaga socialista que està precipitant Catalunya a una misèria i mediocritat antològiques. Menteixen amb impunitat, espolien i malbaraten la riquesa de la nostra nació per donar-la altres regions mandroses a canvi del seu vot fidel. S’autoproclamen progressistes però l’únic que progressa són les seves butxaques i les dels gossos submisos que han venut la seva moral per poder o per una concessió o una subvenció. Són terroristes; utilitzen el terror basat en la paraula ( també en la violència en èpoques passades, però van acabar a la presó) per exercir pressió. Amenacen que torna la dreta espanyola i en això es basen i d’això viuen. Es guanyen el seu jornal a través de la nostra por. Fins quan?

L’últim despropòsit l’ha protagonitzat la barruda de la ministra Salgado, la dels brots verds que es marceixen després de les eleccions, deixant entreveure que no és imperatiu que Catalunya subscrigui l’acord de finançament per tirar-lo endavant. Aquesta senyora encara es pensa que les nostres demandes són un caprici. No comprèn que la necessitat vital del nostre país d’un finançament millor no és per fer la guitza a l’estat espanyol, sinó no diria burrades d’aquest calibre. A més totes aquestes declaracions han vingut propiciades per la queixa del President d’Andalusia després d’escoltar Zapatero dient que Catalunya tindria el millor finançament de la història; fet que li va semblar paradoxal en prometre-li el mateix a ell. Però el més greu ho tenim a casa, perquè ara que ja podem veure la paret contra la qual en hi deixarem el morros ben ajupits, el president “ai-que-m’entrabanco.amb-els-pronoms-febles” o “sense-telepromter-ni-xuleta-no-sé-parlar-català” Montilla, davant l’oportunitat que li oferia Mas de fer front comú en matèria de finançament contra el PSOE ha dit literalment: "Prefereixo comptar amb els meus amics tot i que de vegades em barallo amb ells, segurament més vegades de les que m'agradaria". Més clar que l’aigua, el president del nostre país prefereix comptar amb l’estima del seus amics del PSOE que procurar per els interessos de tots nosaltres.

D’aquest cau de guilles només hi ha una sortida, la independència. Anem-nos conscienciant i mentalitzant que aquí l’únic que hi fem és nosa, sobretot ara que ens han exprimit bé i que exigim que ens tornin el que és nostre. Preparem el terreny a nivell internacional, estudiem la viabilitat econòmica del nostre país i deixem-nos de romanços. No en cal cap de referèndum, ni llei; ells porten un any incomplint-la amb l’acord pel finançament. Esmolem ben bé les eines que l’’altre juny no tan sol ha arribat sinó que estem a punt d’entrar al juliol.

CREIENTS NO PRACTICANTS

2009-06-11T12:28:00.001+02:00

Sembla que l’abstenció s’ha instaurat com a pràctica democràtica majoritària. Les diferents causes que apunten els mitjans i els partits en les lectures post-electorals s’han convertit en un tòpic recurrent mancat d’eficàcia; doncs la participació no augmenta. Arribats a aquest punt de participacions inferiors al 27% potser és moment de focalitzar la responsabilitat d’aquest fracàs a la societat en general. La qüestió que ens hauríem de plantejar no és què n’esperem de la classe política, sinó què n’esperem de nosaltres. A hores d’ara l’explicació que contempla l’abstenció com un càstig a la classe dirigent no és vàlida. L’abstencionisme recurrent entès com a càstig reiteratiu perd qualsevol mena d’efectivitat i l’únic que comporta és una adaptació a la nova situació. Si realment ens trobem en un punt de no retorn, potser és hora que els polítics comencin a plantejar campanyes exclusives dirigides al 30 o 40 per cent que encara li interessa decidir sobre els aspectes que regularan la seva vida diària. Una simple optimització dels recursos: fer arribar el missatge a qui en farà ús.

El que és inacceptable és que l’egocentrisme social imperant mostra de la deixadesa i decadència que ens envolta sigui el vencedors de tots els comicis. On és el nostre compromís amb la societat? En certa forma amb la política ha passat com amb la religió catòlica. Una mescla dissoluta de creients no practicants amb tendències agnòstiques que per comoditat és subscriuen al carro que impulsen els ateus. I mentrestant els que ens interessa canviar les coses, fer política en definitiva, ens hem vist reduïts de creients a elements sectaris. Justificar el passotisme polític de la societat, l’única i veritable raó de l’abstenció, emparant-se amb tots els mals que tenen els polítics, que no són pocs, no deixa de ser un punt de vista reduccionista del tu cec i jo borni.

El sistema democràtic no pot deixar de ser vàlid en època de bonança. Igual que els grans lideratges que sorgeixen de moments complexos, la democràcia inexorablement només reviurà quan es trobi en perill. Els mecanismes que la impulsen i que la dinamitzen són l’activisme i la necessitat d’un canvi social. Si no responem a la seva crida, o bé no ens fa falta o bé ja és massa tard.

LA GROUPIE

2009-06-04T12:30:00.002+02:00

Atenció a la cita de Leire Pajín, secretària d’Organització del PSOE, que ha assegurat que la coincidència del mandat d’Obama i la presidència de torn de la Unió Europea que ostentarà Zapatero serà “un esdeveniment històric” per el “planeta” i suposarà “una esperança per molts éssers humans”. Confesso que al més pur estil Johan del Crackòvia he estat a punt d’escriure un “jajaja” de 30 línies i enviar-ho tal qual a impremta sense afegir-hi res més.

No puc ni arribar a albirar què passa per la ment d’aquesta gent. És patològic? Segurament; però independentment d’això, el que els puc assegurar és que és preocupant. Tot aquest macabre episodi em recorda a principis del mes de maig, quan la presidenta del Partit Demòcrata a l’estat espanyol es mostrava indignadíssima per l’abús indiscriminat que els socialistes feien de la imatge d’Obama arran d’un vídeo on ells mateixos s’autoproclamaven una espècia de representants del president americà als comicis europeus. “Obama no és socialista!” recordava Alana Moceri. Aquest intent desesperat del PSOE per associar la imatge de ZP a la d’un líder mundial de veritat es deu al profund complex d’inferioritat que arrastren davant l’evidència que l’únic que tenen és un menys que mediocre president del govern. Un dia candidat prometedor, avui ja el major bluf de la història de la nostra democràcia. Zapatero, la groupie europea d’Obama. Algú els hi hauria de dir als presidents del govern espanyol que quan un s’instal·la a la Casa Blanca ja porta la mascota de casa. Barney, crec que es deia l’scottish terrier de Bush i Bo el gos d’aigües portuguès d’Obama per si els hi interessa saber-ho.

I els hi explico tot això perquè s’adonin que el nivell d’aquesta campanya, eminentment per part de PP i PSOE, ha estat insultant. Entenen el Parlament Europeu com un cementiri d’elefants. La jubilació daurada de Mayor Oreja, Magadalena Álvarez, Vidal Quadras, Maria Badia. L’abstenció no soluciona aquest problema perquè els escons no quedaran vacants. Diumenge podem frenar l’engany de PSC-PSOE i Zapatero.

CONSUMIDORS DE DEMOCRÀCIA

2009-05-28T11:47:00.000+02:00

Sovint no som capaços d’adonar-nos del que suposa tenir la possibilitat de votar. No passaria el mateix si ens ho impedissin, si obstaculitzessin aquest dret que considerem inherent a la persona però que amb facilitat oblidem la sang que ha costat i que està costant encara en alguns indrets del món. I és que l’autocomplaença democràtica en la que hem caigut en temps de pau, descobrint tots i cadascun dels sentits de la paraula llibertat, ens ha fet perdre els valors i principis que en un temps de veritable foscors ens van fer tirar endavant. I així en aquest buit de valors i de desarrelament moral, la democràcia paradoxalment pot morir per desafecció. La campanya electoral escenifica la lluita pel poder en essència i inevitablement és imprescindible que t’acompanyi una causa per la que valgui la pena lluitar. Si no és així, novament l’autocomplaença de mantenir el poder pel simple fet de mantenir-lo, comporta desafecció i mort democràtica.

El cas de la candidatura socialista és un exemple perfecte de menyspreu intel·lectual a la ciutadania. Començant per la pròpia candidata, que s’hauria d’avergonyir de voler representar Catalunya i permetre alhora que la inefable i indesitjada Magdalena Álvarez, la dels esvorancs, ocupi un lloc preeminent a la llista per sobre de la candidata del PSC. I si no se’n parla més és perquè ja s’han assegurat que amb l’actual normativa electoral espanyola puguin elaborar paperetes diferents amb diferents logotips i candidats a cada territori. Però no oblidem que la circumscripció electoral és única estatal, i per tant, qui el 7 de juny voti PSC estarà assegurant per damunt de tot que la “Maleni” entri al Parlament Europeu. Però és que la campanya socialista, a més a més, és un cúmul de despropòsits. La seva candidata ven la seva pròpia candidatura i la redueix a un condicional: “Si tu no hi vas, ells tornen”. On són les propostes?, Què pretén fer?. La seva resposta, vídeos de l’Aznar i en Bush responsabilitzant-los de la crisi. Curiós tenint en compte que fa uns mesos quan tot el món ja actuava aquí teníem un govern que negava la crisi. També han tingut temps per fer fulletons amb enllaços de la informació que mostra la viquipèdia de Vidal –Quadras i criticar al tort i al dret a polítics com Silvio Berlusconi. Després se’l troba Zapatero a la Final i en diu mil meravelles públicament. Els socialistes són un llop amb pell de corder. S’esbatussen amb els Populars però després hi pacten quan es tracta de desactivar País Basc i Catalunya. Aquesta setmana han caçat Montilla reunint-se amb Sánchez-Camacho d’amagatotis preparant el pròxim atac: un pacte PSC-PP a la Generalitat.

LAMENTABLEMENT PENÓS

2009-05-14T11:42:00.001+02:00

Ni el Barça, convertit en ansiolític nacional, pot ocultar el desgavell polític de Zapatero. Envoltat d’una inquietant solitud, el president del govern espanyol ha rebut aquesta setmana una dura reprovació a la seva política inoperant i a les mesures inefectives anunciades a bombo i plateret. En definitiva, una reprovació a una manera de fer basada en l’engany sistemàtic i en un prometisme erm que han buidat les arques de l’estat i ens han fet la riota d’Europa. Els “brots verds” de la ministra Salgado han provocat commoció entre la classe dirigent espanyola i europea. Ha hagut de ser el governador del Banc d’Espanya, Fernández Ordóñez, qui ha retornat al cru hivern a la vicepresidenta d’un govern malalt que es creu les pròpies mentides, anul·lant així qualsevol possibilitat de resposta: no hi ha més cec que el que no hi vol veure. La morositat segueix repuntant i la quantitat de parats és ignominiosa. Sembla, per desgràcia de tots, que ni la “fortalesa” del sistema financer de la que tant es vanava en Zapatero, sucumbirà a la crisi mal gestionada del pitjor president del govern en l’història de la democràcia de l’estat espanyol.

Però és que a falta de bon capità, l’alternativa en un motí tampoc seria gaire esperançadora. El Partit Popular ha tornat al vell estil i no dubta en fer campanyes publicitàries on apareixen menors emmanillats degut a la nova LEC aprovada pel Parlament. La immersió lingüística i l’ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament no són temes discutibles en cap sentit, i fer-ne demagògia només contribueix a exacerbar la tensió de per si ja notòria.

I és que el Partit Popular si persisteix en la seva actitud es convertirà a Catalunya en una altra anomalia parlamentària com Ciutadans, gent obstinada a destruir la nació catalana que no es plantegen ni la remota possibilitat de contribuir a la construcció del nostre país i només ens contemplen aniquilats o assimilats a la “madre patria”. Per molt que el Sr. Iceta i tot el PSC junt o militant per militant els diguin, en aquesta darrera obsessió que sembla que els trastorni, que CiU ja té preparat el pacte amb el PP, no se’l creguin. Els que han passat de pactar amb ETA a pactar amb els Populars han estat ells, i farien el mateix a Catalunya si sumessin prous vots. De governs deslegitmats i pactes anti-natura, senyors Iceta i Zaragoza, vostès en són els reis.

TREMOSA: CAMÍ D’EUROPA

2009-05-07T11:23:00.002+02:00

En el marc d’una trobada amb joves universitaris a la URV, aquest passat dimecres vaig poder coincidir amb en Ramon Tremosa. El candidat de CiU encapçala la Coalició per Europa, una candidatura integrada per Convergència i Unió, Bloc Nacionalista Valencià, Unió Mallorquina, Unió Menorquina, Partit Nacionalista Basc, Coalició Canària i Partit Andalusista. Aquesta candidatura pretén acollir els partidaris d’un altre model d’estat: menys centralista, més receptiu amb les necessitat territorials. Una lectura diferent a la imposició de PP i PSOE, on la política no ha de passar exclusivament per Madrid.

Tremosa va voler transmetre’ns la importància de tenir pes a Europa. Si bé és cert que la sensació d’alienació amb les institucions europees és notable, també ho és el fet que projectes decisius i determinants per la prosperitat econòmica d’un futur immediat passen ara mateix per l’Eurocambra. Un exemple és el nou tren de mercaderies trans europeu que ha de sortir d’Hamburg i arribar a Gibraltar. La intenció del PSC representat per l’inefable ex-ministra Magdalena Álvarez com a premi a l’obra pública amb més esvorancs, és fer-lo passar a través dels Pirineus fins Saragossa. Tremosa defensa que uneixi Catalunya i València amb Europa i convertir així el nostre país “amb la millor entrada amb valor afegit”. I és que si una cosa es pot percebre ràpidament només escoltant breument el candidat de CiU és que creu en les possibilitat reals d’aquest País. Així ho demostra en el seu últim llibre “Catalunya, país emergent”.

L’aparició d’en Ramon Tremosa a l’escena política no podia ser en un moment més oportú. El seu perfil d’independent i la seva trajectòria personal en l’estudi de l’àmbit econòmic el fan l’idoni per fer aplicar les mesures oportunes per pal·liar la crisi a casa nostra. Tremosa suposa aire fresc en un ambient molt reclòs. Aglutina la dosis necessària de realisme, pragmatisme i optimisme. Catalunya més que mai necessita algú que per sobre de tot cregui en Ella i en les possibilitats de la seva gent per convertir la nostra nació en una de les economies més productives d’Europa.

EL DALTABAIX D’ESQUERRA

2009-04-28T11:52:00.003+02:00

D’entrada val a dir que la unió fa la força i que per tant la marxa de Carretero en cap cas contribueix a la millora del partit. Les lectures que apunten que Esquerra hi guanya amb la trencada de carnet de l’antic Conseller de Governació del Primer Tripartit són absolutament interessades, induïdes per els únics interessats d’aquesta fuga: en Carod i en Puigcercós. Units novament en els secrets d’algun acord tràgic per la història d’Esquerra, Puigcercós llaura la seva pròpia poltrona proferint crits contra “l’enèmic espanyol”, tornant al discurs més dogmàtic però alhora consentint la submissió al PSOE a través de Carod. El líder d’un partit no pot mantenir una doble moral i un doble discurs per satisfer únicament la seva pretensió de presentar-se com a candidat immaculat, aliè al fangueig en que s’ha convertit aquesta política del Tristpartit de desgovern, submissió, indignitat i traïció a la Pàtria, si se’m permet.

Només en aquest sentit s’entenen les actuacions de la direcció d’Esquerra Republicana que omet la crida de la militància i a qui li és igual una fuga massiva de militants decebuts en pro d’un nou partit que ocuparia la mateixa parcel·la electoral que ERC. Sinó, en Carod no tindria la pocavergonya de dir que Esquerra no sortiria de l’Executiu en el supòsit que signin un mal acord de finançament perquè, a parer seu, seria un acte de covardia política. Jo crec que la covardia és personal, i és por d’abandonar el govern. En aquest mateix sentit la voluntat de fer desaparèixer el sector crític d’ERC a base d’obrir-li expedients disciplinaris per haver fet us del seu dret a la llibertat d’expressió, diu molt poc a favor de les aptituds democràtiques dels seus dirigents i diu molt dels seus anhels de conservar el poder peti qui petit, fins i tot si és el mateix partit. Perquè després de tants congressos i moltes bases del partit, al final segueixo veient les mateixes cares que sempre: Carod, Puigcercós i Ridao.

Al 2003 van ser molts els que van votar Esquerra Republicana, els que van dipositar el desig d’augmentar en autogovern, no en sentit d’esquerres, sinó en clau nacional. Havent tingut la oportunitat històrica d’unir el catalanisme, la seva decisió va ser PSOE. Ara tots en paguem les conseqüències. Han decebut molta gent i han donat la raó als teòrics que deien que ERC no podia ser un partit de Govern. Esperem que l’esquerra independentista catalana no acabi com l’esquerra independentista basca, fraccionada i sense quasi representació parlamentària.

VERMELL DE SANG

2009-04-23T12:06:00.004+02:00

Aquesta setmana s’ha produït un dels capítols més macabres de l’espectacle del finançament. El recent desvirgat ministre Chaves es feia la foto amb Montilla, prescindint de Castells i de Salgado. Poc s’imaginava l’expresident andalús que es compliria tan aviat un dels seus somnis onírics més recòndits i satisfactoris. Als seus ulls es convertia en el Sant Jordi del 2009, el salvador de la crisi del finançament a Catalunya i fixava així aquest maig com a mes per arribar a un acord. Però no sabia, o sí, que era l’esperpèntic executor dels 400euros d’aquestes eleccions, del xec insuficient dels comicis europeus. Ara entenem més bé per què el partit socialista ha demorat més de 8 mesos el compliment de la llei. Els recursos no abunden i qualsevol concessió econòmica a l’incomprès català s’ha de cobrar com a mínim a les urnes. I és que Zapatero sap que les eleccions europees preveuen un duríssim vot de càstig al partit socialista i recorre novament a l’immoral compra del vot.

Mentrestant la crosta socialista ja ha començat a fer efecte i Catalunya Ràdio per primera vegada cedeix el lideratge a RAC1. Esperem que el diputat socialista Joan Ferran estigui satisfet dels seus atacs a la ràdio pública d’aquest país. De professionals amb criteri a col·laboradors feixucs i narcolèptics incapaços de discernir entre la bona i mala gestió de govern que deuen el seu sou al color vermell; i vermell veuen i del vermell parlen.

Alguns veritablement creuen que han dissolt la identitat de la nació catalana, però és ara que és més forta que mai. No permetrem que un estat espanyol que se sent fort acabi amb l’autogovern del nostre país. Mentrestant, Convergència aconsegueix reunir més d’11.000 persones a Vic. Concloc amb paraules del mateix Artur Mas: “Ens podem enfrontar a totes les crisis si mai oblidem que Catalunya és un país ple d’oportunitats”

DEL CARRER FERRAZ A LA MONCLOA

2009-04-16T10:20:00.001+02:00

Finalment, conscient de que el rumb era erroni, el capità de la nau Hispania ha decidit canviar de pirates per d’altres amb la pota de fusta menys corcada, igual de miops i amb més pedaços als ulls si hi cap la possibilitat. I no encara conscients que el problema no rau en la tripulació, el govern s’ha tenyit d’un color roig socialista que pretén donar una imatge d’energia renovada, de solvència resolutiva. En realitat una il·lusió, un miratge que pretén maquillar la insostenible situació a la que internament s’havia arribat, on els pesos pesats de l’anterior govern havien esmorteït l’atroç crítica, que de no ser per ells, hauria rebut el cap de l’executiu.

Catalunya és una damnificada d’aquesta remodelació, d’una banda queda demostrat de manera fefaent que el PSC, passades les eleccions, és un destorb. Va passar durant la primera legislatura i està passant durant aquesta segona. El prometisme buit de Zapatero que ens fustiga és a casa nostra on obté major rendiment electoral. Malgrat tot, les nostres demandes són ignorades i en un gest de cinisme nomenen Chaves ministre responsable de les relacions amb les autonomies. Un dels màxims detractors de la política catalana, un dels més crítics amb l’Estatut és ara el responsable de fer-lo prosperar. Però si amb Chaves no n’hi hagués prou sortim de Solbes per posar-nos amb Salgado. En certa manera ZP no podia suportar la dissidència silenciosa de Solbes per les seves polítiques dilapidadores i amb minsos efectes sobre la població, com els 400 euros, que malgrat les reticències de Solbes, es van carregar el 25% del superàvit tan necessari ara. La ministra Salgado, l’autora de l’inefable Llei del Tabac, que va intentar també posar cullerada al sector vitivinícola però li van tocar el crostó. De la mà de Rubalcaba i Prisa, li garanteix fidelitat a ZP i gens de transparència, i això a ZP li encanta. Destaca també l’assumpció del ministeri de Foment per part de Jose Blanco de mans de la Maleni, la dels esvorancs. Es diu que Blanco pretén arribar al govern de la Xunta amb AVE. Dels altres ministres, segurament, ja en parlarem. Esperem que trobin temps per governar entre tants esmorzars i tantes fotos per fer veure que s’hi esforcen.

L’executiva del PSOE ha envaït la Moncloa, ara som més víctimes que mai de l’obediència dogmàtica, de la falta de transparència i del sectarisme. Tinguin por, hi ha arguments amb escreix. La política andalusa de més atur igual a més victòria socialista està a punt d’aplicar-se a nivell estatal. El nou equip de demolicions ZP està a punt de començar.

MAS DIXIT

2009-04-02T11:47:00.002+02:00

Nostàlgics de nits al dia , dimecres podíem veure a TV3 l’entrevista al cap de l’oposició, Artur Mas, feta per Mònica Terribas. La periodista convertida a directora no ha perdut mordacitat a l’hora de plantejar les seves preguntes, l’oportunisme i la profunditat adequada, amb el resultat evident d’una entrevista franca i oberta.

Repassant el periple polític recent, Mas abordava el tema del finançament. Quanta espera innecessària plena d’angoixa per una nació. Els que es demana, 5000 milions, no arriba ni a la quantitat dilapidada pels 400€ d’en Zapatero, o als 9000 milions d’aval que en 24 hores s’han tramitat per Caja Castilla la Mancha; nosaltres portem esperant des de l’agost de 2008.

Mas ha posat, durant l’entrevista, al partit socialista contra les cordes. Montilla, el President de la Generalitat i Primer Secretari del PSC, es converteix en còmplice de l’atroç i llarg hivern a l’espera del que ens deuen, necessitats com mai per lluitar contra una crisis irresoluble des de Madrid. A Montilla se l’espera pel mateix tipus d’entrevista d’aquí a unes setmanes. Veurem si és capaç de justificar als ulls de la nació la paupèrrima gestió de govern com a mandatari i la impassibilitat de la seva formació política al Congrés de Madrid. També ha estat important, aquesta setmana, la compareixença de Saura al Parlament per explicar la desafortunada actuació dels mossos en les famoses càrregues contra els anti-bolonia. Cessament al director de la Policia, destitució d’un cap de turc que demostra la covardia i el cadirisme dels partits de govern: uns incapaços de cessar un soci funest, i l’altre culpable de no adonar-se que és incapaç de gestionar un Departament d’importància transcendental, i no tan sols això, sinó que amb la seva pèssima gestió està contribuint a desprestigiar-lo als ulls del ciutadà, que cada dia el sent més forà.

Admirant l’entrevista, l’únic moment de recança es troba en el lament de no haver pogut gaudir encara de l’acció de govern de Mas. Una altres aires correrien i qui sap en quin punt del camí ens trobaríem. 5 anys perduts, 5 anys de mal govern.

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

2009-04-01T09:07:00.001+02:00

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

GOVERN DESLEGITIMAT

2009-03-26T10:38:00.001+01:00

El govern de Catalunya és ara mateix un executiu deslegitimat per la seva submissió a l’estat espanyol i pel seu sucursalisme partidista. Mentre a casa estem venuts per polítics inoperants dedicats a desprestigiar les institucions, a Madrid es burlen de nosaltres. En algun punt del camí hem perdut el respecte que ens havíem guanyat a base d’esforç i de treball, perquè sense perdre mai de vista els nostres ideals, mai vam hipotecar el creixement de la nació ni en vam aturar el motor a l’espera que un mecànic maldestre i de mans llardoses ens omplís el dipòsit de combustible.

És inacceptable que el país romangui immòbil a l’espera d’una sentència i un acord amb l’estat. Mentre Montilla s’aferra a la poltrona de la Generalitat, acusant a tort i a dret de deslleialtat institucional amb el tema del finançament, respira tranquil perquè paradoxalment és la NO resolució d’aquest conflicte el que el manté políticament parlant més viu que mort,. I Igual passa amb Zapatero, que sabent d’un bon principi les conseqüències de les seves promeses irresponsables, no va dubtar en mentir, en voler fer mal per demostrar a les Espanyes com tracta els nacionalismes Zapatero, i treure’n rèdit electoral.

El Tripartit, el monstre de Frankenstein de la política catalana, fet dels pedaços de comunistes, espanyols i independentistes oblidadissos. L’inefable govern que esbatussa els estudiants, que ultratja la dignitat d’una nació i que és incapaç de tirar endavant un país que es mou sol per la iniciativa de la gent. Un govern que ha permès que es posi en entredit la política d’immersió lingüística per la falta de reacció, de defensa pública. Un executiu que no es posa d’acord, i mentre uns desvetllen la xifra secreta que proposa ZP per al·ludir responsabilitats al seu propi departament, altres s’afanyen a desmentir-ho perquè acabi apareixent en Castells, que fart de tot i de tots no dubta en ratificar la raquítica quantitat que ja s’havia filtrat.

Mentrestant, Zapatero, quan és qüestionat per la seva acció de govern, només és capaç de respondre retraient la Guerra d’Iraq al Partit Popular. Ja fa 5 anys de la retirada de les tropes. Si en aquest període no es pot rebatre una interpel·lació amb el millor argument, el de la feina feta, pleguem.

DE CALÉS I ESBATUSSADES

2009-03-19T11:06:00.002+01:00

Andalusia, comunitat autònoma governada des del 1990 pels socialistes, rebrà en concepte de deute històric 1204 milions d’euros addicionals un cop entri en vigor el nou sistema de finançament territorial. L’acord s’ha establert amb dos dies d’antelació a la data límit que fixava l’estatut andalús. Zapatero i el socialisme espanyol han hagut de subsanar un deute de gratitud en un dels seus feus històrics. Òbviament celebro que el poble andalús hagi aconseguit el que nosaltres en 8 mesos de retard de la data límit no hem aconseguit ni arribar a plantejar. No tan sols això sinó que el Conseller Castells, una mica fart de que li prenguin el pèl s’està plantejant trencar qualsevol mena de negociació. En la sospitosa cordialitat de l’acord bilateral espanyol-andalús s’hi amaga l’obscura intenció de fer-nos delir, de fer-nos precipitar, de forçar-nos a acceptar una almoina al·legant que les arques estan buides. I això, malauradament, és intolerable.

La hipocresia i el cinisme dels socialistes els porten a vanagloriar-se de les accions de govern dutes a terme,quan el més destacable dels seus anys al govern han estat els quilòmetres de canonada que van fer enfrontar mig país amb l’altre.

L’actual govern català no és capaç de tirar endavant una llei d’educació que ha de posar fi als actuals problemes de l’ensenyament a Catalunya i que en principi compta amb el suport de Convergència, conscient de la necessitat de consens en temes que afecten a sectors fonamentals. Tanmateix la incapacitat per incomunicar del Conseller Maragall està fent que el sector del professorat no senti acollides les seves demandes. Un govern d’esquerres que paradoxalment s’esbatussa amb un sector que tradicionalment li ha estat favorable. Per no parlar del món universitari a qui sí que s’esbatussa literalment. Ja no ens sorprenem de les recurrents intrusions de la policia autonòmica als recintes universitaris amb el beneplàcit de les autoritats universitàries. Lluny queden els dies on ens estranyàvem i repudiàvem l’acció policial dins els recintes universitaris, com la funestament famosa visita d’Aznar a la Universitat Autònoma. Les dures càrregues policials contra els estudiants anti-bolonia i que s’han endut algun periodista pel mig, no són des de cap punt de vista justificables i fan que una gran massa d’universitaris de per si despreocupada comenci a empatitzar amb un moviment fins ara bastant minoritari, agreujant una situació que fins ara era controlable. Alguna cosa falla al nostre sistema quan els qui es preparen per treballar per aquesta societat topen amb les porres quan simplement pretenen fer notar la seva veu. Suposo que un escarmentat Saura ha desistit de fer declaracions i ho ha deixat en mans del Director General de la Policia, un tal Olmos.

Tot plegat un despropòsit. Oriol Pujol ja ha dit que "la millor manera que té per allargar la vida del Tripartit és no resoldre el finançament”. Pensin i reflexionin a veure fins quan pot durar tot plegat.

LA SOLITUD DE ZAPATERO

2009-03-12T10:45:00.002+01:00

Entre rumors d’una profunda remodelació de l’executiu central que podria deixar fora De la Vega i Solbes, Zapatero s’enfronta per primera vegada a una situació de difícil sortida. El president de les promeses incomplertes, que va decidir ser investit en majoria simple, prescindint de l’aritmètica més bàsica, per analfabetisme o per xuleria, es troba ara que la seva política maldestre i menyspreativa l’ha portat a l’atzucac de trobar-se completament sol. Ja ni la traïció dels 25 diputats del PSC, que paradoxalment voten en contra de propostes legislatives del propi PSC a Catalunya, li serviran ara per seguir governant amb la falta de paraula i la poca elegància que el caracteritzen.

Un executiu sense capacitat legislativa suposa mantenir tres anys més un govern inoperant, políticament mort, suposa acceptar l’inici d’una era on les propostes de llei seran tombades de manera sistemàtica. I és que Zapatero, lluny de fer una política de consens, ha exacerbat la paciència dels ciutadans que hem vist com ens han mentit reiteradament de manera deliberada. On és l’Estatut, traspassos de rodalies, aeroports, finançament, inversió per compensar les balances fiscals... Hauria de ser perceptiu als mítings dels socialistes acabar amb un advertiment que digui: “Atenció, totes les promeses que acaben de sentir probablement no es compliran”.

Qui la fa, la paga. Aquesta és la valuosa lliçó que haurà d’aprendre el president del govern si vol sortir una mica airós dels anys que li queden per governar, Déu vulgui que siguin menys que més, però tanmateix ningú pot obviar l’encarcanat escenari polític que estem vivint. Alguns es preguntaran si en la situació actual és productiu dur a terme una oposició severa que eviti l’acció de govern. Però el que s’haurien de preguntat és si l’acció de govern és productiva en l’actual situació de crisi. Els qui creuen que s’està actuant des d’un prisma destructiu, per pur revengisme s’equivoquen completament. N’estem farts que ens inflin a informacions falses que ni ells mateixos poden assegurar; des del tabú de la paraula crisi a les múltiples revisions del creixement de l’economia fins el que suposo que és l’últim que s’ha publicat on es dubta de la recuperació en el segon semestre d’any, per no parlar ja del nombre d’aturats i les previsions d’aquestes quantitats que no paren d’inflar-se en cada compareixença del ministre Corbacho.

Des de la crítica constructiva, des de l’oposició seriosa, no consentirem que el senyor Zapatero continuï gaudint d’impunitat. El farem esclau de les seves promeses, tenim una posició de força renovada i moltes ganes de posar-lo a la picota.

DÉJÀ VU

2009-03-05T10:10:00.001+01:00

Un premonitori Artur Mas advertia a la militància del PNB de què podia ocórrer en cas de no sumar suficients vots per poder anar en solitari. Mas coneix el menyspreu dels socialistes a la legitimitat de la victòria, coneix dels cops d’estat institucionals, però malgrat les seves advertències, malgrat que el PNB va obtenir més escons que en els passats comicis, tot sembla ja resolt. Amb pactes antinaturals, instrumentalitzant la justícia com a eina d’aniquilació democràtica que ha deixat fora de les urnes més de 100.000 electors, difamant i imputant el contrari, amb la higiene democràtica que els caracteritza, novament els socialistes usurparan el que per ells només és un nou govern autonòmic més per la col·lecció.
El més interessant del cas, tanmateix, és com pot influir al panorama polític espanyol que el PSE arribi al palau de Ajuria Enea. Cal recordar que el PNB és el màxim avalador de Zapatero al Congrés i aquest suport que li ha tret les castanyes del foc en més d’una ocasió al president espanyol de ben segur desapareixerà i es pot convertit en un assot contant a la seva nefasta gestió. La pregunta que cal fer-nos és si Zapatero va prorrogar l’acord de finançament fins passades les eleccions basques per coaccionar el suport del partits catalans al Congrés de Madrid. D’entrada que amb CiU no hi compti, no serem còmplices ni cedirem al xantatge d’un espanyol que incompleix sistemàticament les seves promeses. Recentment s’ha sabut que el Pla de rodalies que s’ha aprovat només preveu una inversió de 4000 milions, mentre Zapatero s’omplia la boca en campanya electoral dient que duplicaria la inversió de rodalies de Madrid aportant 10.000 milions.
El partit popular i el partit socialista compartint creuada patriòtica per recuperar íntegrament el suelo nacional. Paradoxalment els partits nacionalistes s’han convertit en els màxims garants de l’estat autonomista; no des del seu propi govern, sinó des del Congrés dels Diputats, les representacions quasi simbòliques que ostenten a la capital del Reino són ara mateix l’únic escull que ens separa del bipartidisme. Mai les consciències nacionals que no concebem l’estat espanyol com a nostre havíem estat tan desprotegits del centralisme i l’assimilació.

LA IMPORTÀNCIA DELS SÍMBOLS

2009-02-19T09:04:00.001+01:00

La necessitat antropològica de qualsevol comunitat per identificar-se amb una sèrie d’elements materials és una qüestió atàvica però d’una transcendència vital per qualsevol estat en construcció. Atemptar contra els símbols d’un país significa intentar destruir els tòtems que inspiren la nostra consciència nacional, que ens fan caminar units. Desvirtuar la nostra bandera, denigrar-la a qualsevol altre qualificatiu que no sigui nacional és un despropòsit repugnable. La Senyera que engalana els balcons durant les festivitats, una de les banderes més antigues del món documentada des del 1082. Igual que l’himne, els segadors, i la festa nacional, l’11 de setembre. Aquests són els símbols que identifiquen la nostra terra amb la seva gent, els símbols nacionals. Només els catalans compartim la particularitat de celebrar una derrota, i cap himne reflecteix millor la història de la nostra lluita ni guarda els anhels d’un poble en una lletra feta en l’amargor de la batalla.
Aquesta setmana s’ha conegut que el Tribunal Constitucional pot estar molt a prop d’emetre la vergonyosa Sentència on per primera vegada modificarà la voluntat d’un poble expressada a través de referèndum, la forma més pura i directa de participació democràtica. Sembla ser que s’ha desfet l’empat que hagués obligat a María Emilia Casas a fer us del seu vot de qualitat i ara la situació es troba 4 a 6, majoria suficient per tirar endavant una sentència amb certa legitimitat als ulls de l’opinió pública. El que també s’ha filtrat, d’altra banda i com comentava al principi, que l’adjectivació “nacionals” per referir-se als símbols que apareix a l’articulat podria ser eliminada. Tot plegat respon a les maniobres d’aquells que recorden una Catalunya encanonada permanentment per un fusell i és la única que conceben i enyoren. Els que han interposat el recurs d’inconstitucionalitat viuen ancorats a un paisatge encara en blanc i negre. Salvapàtries encausats per escàndols de corrupció, pervertits morals que recelen dels seus propis companys i els fan espiar. Aquests són els que amb l’empara del sant tribunal de la inquisició frueixen per veure una Catalunya més agònica que en la pròpia dictadura.
És evident que anticipar-se als fet només ens pot provocar més enuig i malestar que el que sentim. De totes maneres les filtracions d’informació que van apareixent només tenen com a propòsit sondejar i abonar un terreny que des d’aquí ja procurarem que sigui ben pedregós. Que no tinguin cap dubte que la nostra ira despertarà.

RES NO ÉS CASUAL

2009-02-05T10:55:00.002+01:00

La trama d’espionatge a alts càrrecs populars que ha destapat el diari “El País” ha deixat a tothom ben astorat, ningú s’imaginava ja que després del mogut Congrés que va tenir el PP i la sèrie de dilluns negres amb dimissions de càrrecs interns que es desmarcaven de Rajoy, que mesos després tornarien a estar a l’ull de l’huracà els mateixos protagonistes.
Al Partit Popular hi ha algú que creu que està en més condició de liderar la dreta espanyola i tots els factors apunten a un cop d’estat intern. D’una banda hem de pensar que hi ha els comicis a Galícia, d’on prové Rajoy, i País Basc, aquesta vegada sense la valorada María San Gil i a més a més hem de sumar-hi la separació amb UPN. Aquestes cites electorals són clau en el futur del líder popular. Dels seus resultats en dependrà en part la justificació d’aquells que des de l’ombra aspiren a un nou líder. Els motius són ben obvis: Rajoy no és capaç ni de liderar l’intenció de vot ens els moments més baixos del govern Zapatero. El liberalisme que a Europa lidera la lluita contra la crisi i està en auge, a Espanya encara fa una olor caduca i rància. Rajoy mai es podrà desprendre de les etiquetes que el precedeixen i per molt que s’envolti de cares noves i joventut, ell segueix transmetent una imatge de continuïtat que no és positiva.
Però qui són els futuribles? Qui està darrera la trama? El cert és que ho desconec. La figura d’Esperanza Aguirre s’ha vist molt debilitada amb les acusacions d’espionatge d’aquests últims dies; un moviment per apartar-la del joc? Qui ho sap. D’altra banda trobem “el desitjat”, Alberto Ruiz Gallardón, perfil jove, carismàtic, excel·lent labor com a alcalde de Madrid... el problema és que no és prou de dretes. I en qualsevol relació també hi ha un tercer en discòrdia, Rodríguez Rato, ex vicepresident d’economia del govern d’Aznar i ex director gerent del Fons Monetari Internacional, que es podria erigir com a salvador de l’economia espanyola. El paradoxal és que Aznar es va decantar per Rajoy i no ell en la seva designació. Els rumors són múltiples, fins i tot es parla del retorn d’Aznar.
A l’estat espanyol la solució del la dreta és complexa, es troba a faltar l’espai de l’extrema dreta que hi ha en tots els països europeus. Aquesta alarmant asseveració significa que el missatge radical de dretes recau exclusivament sobre el PP fent impossible un gir al centre i perdent parcel·les de votants que se’ls hi fa impossible identificar-se al partit per culpa d’un percentatge d’ideari ínfim però que no per això deixa de formar part del tot. Adonin-se com l’esquerra a l’estat espanyol està més diversificada i el PSOE pot transmetre un missatge d’esquerres més difós recollint vots del centre. Passi el que passi, res no és casual.

GOVERN A LA DERIVA

2009-01-29T09:51:00.002+01:00

Incrementa el nerviosisme a l’entorn del PSC, i és que per fi es deuen haver adonat de la seva nefasta i desoladora gestió de govern i ara l’única estratègia que tenen, quan les coses comencen a anar maldades com es pronosticava, és l’exabrupte i la desqualificació sistemàtica de l’oposició. Si ens remuntem a l’ordre dels fets veurem com hi ha un cúmul de circumstàncies que apunten cap a una desfeta imminent de l’executiu.
D’una banda tenim l’actuació d’en Saura, àmpliament comentada. Una desmarcada total del número 3 del govern que ha posat en joc les relacions amb Israel. A més a això cal sumar-li l’exigència que se li ha fet al PSC de revisar el Pacte d’Entesa per part d’ICV i ERC. Finalment trobem la tràgica crisis del vendaval amb la sensació de que es podia haver fet més des del govern, però sobretot es podia haver fet millor. Són lamentables les declaracions creuades entre el Servei Meteorològic de Catalunya i Montilla que ha acusat aquest servei de no advertir amb la precisió necessària; fet que es nega i es desmenteix des del SMC i s’afegeix que es va informar 24 hores abans de la previsió que va ser “molt encertada”destaquen.
Tota aquesta pressió ha pogut amb el PSC, que si a més a més li sumem l’acord pel finançament que es preveu paupèrrim i l’elecció d’un candidat de marcat perfil sobiranista per part de CDC pels comicis europeus, ens adonarem que és comprensible que surti en Zaragoza, recuperat de la seva fractura de mà després de colpejar-la sobre una taula, en roda de premsa dient que Pujol no hauria escollit mai Tremosa com a candidat. El compromís de Convergència amb Europa és inqüestionable, ha anat lligat amb la història de Convergència des del principi. L’elecció de Tremosa respon a la necessitat d’interpretar l’actuació parlamentària europea en clau nacional, en donar la veu a Europa a una persona equidistant i representativa del catalanisme civil perquè traslladi les necessitats que col·lectivament tenim coma poble, com a nació. I això el PSc-PSOE no ho pot pair. Em pregunto jo si en Joan Reventós hagués escollit mai Montilla com a candidat?

DE LIDERATGES I ALIANCES

2009-01-22T11:40:00.001+01:00

El món mira expectant com el ja President Obama fa els seus primers passos de la seva nova vida executiva. És pràcticament constatable que de les grans expectatives només en poden sortit grans decepcions, però el que diferencia un veritable lideratge és la capacitat de sobreposar-se a les situacions més complexes i desesperants. Però què tenen en comú aquesta fornada de nous líders mundials? Sarkozy, Obama... tots recaven en la consciència nacional del país, en la reconstrucció de la pàtria. El missatge que ens ha d’arribar als catalans és clar: la idea de construir la nostra pàtria no està desfasada, és més actual que mai. Però mentre la bandera de la llibertat acull els esperançats americans, la nostra Senyera només pot ser testimoni de la impassivitat i el mal fer dels qui ens governen.
El darrer exemple és la crisi diplomàtica amb l’Estat d’Israel, que ha provocat l’actitud del conseller Saura, el més lamentable és que Montilla és tanca en banda i elogia al Parlament “l’excel·lent tasca de Saura”. El tema d’Israel és complex, i crec que malgrat ser tots conscients que el to d’aquesta última incursió militar pot haver estat fora de lloc, hem de tenir en compte tots els esforços diplomàtics que es van esmerçar en el passat per part d’altres Administracions per mantenir unes relacions de cordialitat amb un estat de recent creació que mantenia amb nosaltres un tret diferencial en comú, que era la voluntat de creació d’un estat, modern i actual. En el tema de les aliances, els socialistes estan de pega, el liberalisme impera al món modern i els pronòstics errats dels diferents candidats fets per Zapatero i la marginació feta per Bush han fet que el govern espanyol perdi pes al món, això és una realitat.
A Catalunya cal tornar a un lideratge reforçat socialment que comprengui les necessitats del país, un lideratge ampli que pugui prescindir de la voluntat de Madrid i estigui en disposició constant de batallar per els nostres drets. El nou finançament no pinta gens bé i encara restem a l’espera d’una sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Arriben els moments transcendentals de la legislatura del 2n Tripartit i el nivell de perill és elevadíssim. En les pròximes setmanes pot passar de tot.

LA PERSECUCIÓ DE SAURA

2009-01-20T12:09:00.001+01:00

De manera sorprenent el passat dimecres compareixia en roda de premsa la portaveu del parlament d’ICV, Dolors Camats, negant-se a respondre les preguntes dels periodistes i llegint una declaració institucional del seu partit denunciant "l'assetjament polític i mediàtic, que arriba a quotes que no podem ni imaginar en el nostre país" cito literalment. Sembla ser que el Conseller Saura veu ombres que conspiren, però no s’adona que són les espesses borrasques que acompanyen la seva gestió de govern el que ofusca el seu reduït camp de visió. Només es pot entendre d’aquesta manera quan en una setmana s’ha estat al centre de l’huracà de tots els conflictes. Primer el Mossos no eren presents en un partit d’alt risc on van acabar 10 jugadors hospitalitzats, segons en Saura perquè no en tenien constància, fet que la Federació desmenteix assenyalant que es va fer una trucada per part del delegat de l’equip agredit amb anterioritat al partit. Després Saura apareix en una manifestació on es proclamen crits a favor de Hamàs, es cremen banderes d’Israel i on esperpènticament apareix una arma que és filmada per algun membre de la premsa. A continuació ICV demana congelar les relacions amb Israel i per més inri el Departament d’Interior i Relacions Institucionals denega la possibilitat de celebrar un homenatge a les víctimes de l’Holocaust que prèviament ja havia confirmat. Evidentment l’ambaixador d’Israel ja ha mostrat símptomes d’una indignació superlativa però el Vicepresident Carod, l’amic d’Israel, ja ha anat a manifestar-li que la voluntat d’un partit no constitueix la decisió de l’executiu. I és que ha fet bé d’anar a explicar-li el tipus de democràcia que gastem; PSC dixit.
La mania persecutòria que sofreix el Conseller Saura està més que justificada quan en tres dies s’és capaç de mostrar tanta i tanta ineptitud. Igual que en Carod, en Saura és una altra víctima del govern d’entesa, un pacte que ja els ha passat factura a nivell intern de partit i que quan més unit es necessita és quan abans s’esquerda.

(Nova Conca 16/01/09)

EL JUDICI IMPLACABLE DE LA HISTÒRIA

2009-01-07T22:01:00.001+01:00

Primerament m’agradaria disculpar-me amb tots vostès per aquest recés de dues setmanes que a discrecionalitat meva m’he pres. Però a l’igual que el títol més famós de l’obra de Dostoievski, els meus incompliments de termini amb l’editor m’han comportat una grip funesta que m’ha deixat ben estès al llit aquests últims dies. Tanmateix no em negaran que feia temps que les pàgines d’opinió del Nova Conca no anaven tan farcides, i una veueta de més o de menys hagués passat igual de desapercebuda que la gestió del Tripartit. Avui no em centraré en el tema del Centre de Residus, crec que en el Ple del Consell va quedar suficientment clar a quins interessos responien els cinc alcaldes que de manera irresponsable van generar un clima d’hostilitat entre la pròpia ciutadania de la comarca per únicament desgastar i destruir maquiavèl·licament l’adversari polític sense dubtar ni un instant en utilitzar una retòrica demagògica i populista. Aquí ho deixo perquè em temo que la feina se’ls hi acumula. L’un anant i venint al cap de setmana al poble de la Capital, Conesa igual que Mallorca, governada pels alemanys. Una altre que prou feina té amb la muralla, cau a trossets, de totes maneres he sentit a dir que el quilo de llibre va més barat que el de pedra, ho dic per si algun dia li interessa obrir la biblioteca. Ara que els Montblanquins tenen sort perquè es poden anar a banyar a la piscina coberta, o no? I després l’alcalde de Blancafort: la seva gran preocupació mediambiental s’esvaïa amb el condicionant de rebre un fons de compensació. I així un llarg etcètera, però com deia el President: “avui no toca”.
Del que sí els volia parlar avui és quelcom més transcendent. Tinc la veraç sensació amb els meus laxes coneixements d’història que al món s’estan canviant les tornes, i el que ahir era blanc avui és negre i viceversa. Només cal veure el poble d’Israel que ha passat de massacrat a massacrador. És lamentable la falta de reacció d’Europa i un argument més per als euroescèptics que cada dia són més. Però aquesta sensació se’m trasllada en altres aspectes que ens atenyen molt més. Permetin-me ara un paral·lelisme un xic cruel i segurament fora de lloc però reconeguin-me certes similituds amb la comparació que els hi faré a continuació: la voluntat d’adoctrinar moralment amb l’assignatura d’educació per la ciutadania no els hi recorda a l’antiga “Formación del Espíritu Nacional” ? No els hi sembla que el quasi monopoli informatiu del que disposen els socialistes s’assembla molt a quan només rebien l’informació a través del NODO? És curiosament pervers que amb les pífies i pífies que ha fet el govern Zapatero i també el d’en Montilla la societat no tan sols no s’hagi mobilitzat sinó que a més a més ha incrementat el seu vot cap al PSOE. TV3 ja diu Espanya per referir-se a l’estat espanyol, es van incorporant tertulians castellanoparlants, a les entrevistes a peu de carrer hi hagut un increment d’entrevistats castellanoparlants: reflex de la realitat (de la que ens volen fer creure), casualitat (no ho crec pas). Catalunya Ràdio per el lideratge paulatinament, i és que jo no és la nostra, és la seva. Poc a poc ens van assimilant la nostra consciència nacional per fer-nos creure que som una cosa que no som, ras i curt: espanyols. Diuen que la història s’ha de veure amb certa perspectiva. Un que es podreix a l’infern va dir que només “respondía ante dios y ante la historia”. Els laics socialistes se n’escaparan d’una, però nigú pot escapar del judici implacable de la història.

SOCIALISTES; DE LA MENTIDA A LA PERVERSIÓ

2008-12-17T11:00:00.002+01:00

Com era d’esperar els 25 diputats del PSC votaran conjuntament amb el PSOE per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat. Lluny queda l’opereta que van organitzar on un fals Montilla deia que estimaven a Zapatero però més a Catalunya. I un rave! El PSC està espanyolitzant Catalunya a un ritme vertiginós, només cal veure la televisió i la ràdio pública catalanes i com ha incrementat percentualment l’ús del castellà durant aquests dos últims anys. El govern és una olla de grills on cadascú va a al seva, si no són capaços de posar-se d’acord ni en un tema tan banal com les bosses de plàstic de les botigues, ja no cal ni mencionar el quart cinturó, la llei nacional d’educació, etc.
Els PSC ha passat a ser una il·lusió gràfica que als cartells electorals oculta les sigles que farien remoure la consciència de més d’un català a l’hora de votar: PSOE. A hores d’ara ja no cal tenir ni un dubte sobre quin serà el posicionament del PSC davant una sentència adversa del Tribunal Constitucional o quan l’acord pel finançament no compleixi amb el que estipula l’Estatut. Ja sabem que si el govern de Zapatero persisteix en la actitud hostil cap a Catalunya, el PSC es tancarà en banda amb el PSOE, perquè els mou l’únic interès de continuar amb la governabilitat a Espanya. I això és un fet cert des del moment que es posa a un mediocre polític barceloní per relegar a la marginalitat política a tot un Maragall que no convenia perquè ZP guanyés les segones eleccions. Un putxinel·li de president mogut per un Iceta i un Zaragoza que només coneixen el color del PSOE i l’únic estat que contemplen és l’espanyol. Un Montilla que vaig veure per casualitat l’altre dia al programa del Jordi Évole i que etziba amb tota la normalitat institucional un “cojonudamente” quan el mencionat presentador li pregunta pel seu estat. No m’imagino al President Margall ni al President Pujol “dignificant” tant el càrrec que ja han ocupat 127 persones en 650 anys d’història de la Institució.
Per acabar els diré que la notícia que els hauria d’inquietar profundament és la de l’Iceta condicionant el seu vot als pressupostos a un acord sobre Finançament abans de finals d’any. Atenció la maniobra perquè ERC ja ha advertit que per tancar-lo ràpid i sospitosament malament no cal que ho facin. Veurem què passa.
Que tinguin un bon Nadal.

NACIONALISME D’EXABRUPTE

2008-12-09T13:39:00.006+01:00

“No es un desalmado” diu Bono de Tardà. I és que el Diputat d’Esquerra només és una víctima de la forma d’actuar barroera i maldestre, l’herència de l’escola de Carod, un modus operandi funest les conseqüències del qual van des de la paupèrrima gestió del govern a la tràgica dissolució de la consciència nacional catalana. El dogmatisme populista al que ens tenen acostumats és perillós, perquè mina dia rere dia la nostra moral com a poble, i en moments decisius i transcendents com els que vivim ara no podem estar en mans d’uns irresponsables. Quan el nacionalisme que propugnen consisteix a deslegitimar la victòria de la primera força nacionalista d’aquest país a favor d’un partit espanyol. En donar la governabilitat a Espanya a un president que ha estat més centralista que el propi Aznar amb la fatxenderia de predicar pluralisme i talant. En permetre que governi un partit que segueix tolerant l’espoli fiscal a Catalunya i que es delecta contemplant amb impassivitat com els membres d’un òrgan judicial totalment polititzat es recreen escurçant la nostra sobirania com a poble. Aquest és el nacionalisme que propugna Esquerra, el de la submissió, la sodomització d’una nació per de tant en tant seguir amb el joc de la provocació i contribuir a exacerbar les brases de les consciències espanyoles més moderades, fent impossible, ni tant sols plantejable una hipotètica complicitat o una baixada de tensió , almenys, per evitar acabar abocats a la imprevisible solució del conflicte.

Malauradament l’exabrupte d’ERC a diluït la reflexió sobre les necessitats veritables d’una profunda reforma constitucional. Hi ha una multiplicitat de factors que apunten cap un inevitable procés de reforma. L’hermetisme del constitucionalisme actual no es pot fonamentar en les contínues ingerències militars de fa 200 anys per molt que només en faci 30 que vam sortir de la última dictadura. Espanya és més centralista ara que fa trenta anys? Sí, segurament. I és per això que no es poden seguir aprofitant d’un text que ha quedat desfasat, obsolet en molts aspectes i generador de més conflictes que solucions. No és concebible que un Estatut, que ja es va aprovar en una circumstància de mínims per afavorir-ne l’aprovació, no tingui cabuda en el text constitucional.
Com deia un poeta francés, “el més reprovable de els vicis es fer el mal per neciesa”

RETALLADA I REFERÈNDUM

2008-12-07T10:56:00.002+01:00

Som una societat democràtica i transparent i confiem en els valors i principis que s’inspiren en la llibertat d’elecció. És per això que davant una imminent retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional només podem tenir una resposta. Una resposta consistent en donar la veu al poble, la forma més directa de participació democràtica, el referèndum.
El referèndum té l’avantatge de donar cabuda a totes les veus, i per tant no és comprensible que ningú hi pugui estar en contra. Es propugna la unitat d’actuació en cada passa que fem, però el cert és que el Tripartit està esquerdat i que a Convergència no estem per seguir les trampes parades pels socialistes per acabar amb el mateix resultat decebedor de sempre. Els hi és indiferent que siguem capaços de posar 1 milió de persones al carrer, perquè han comprovat que per malament que ho facin segueixen obtenint 25 diputats a Catalunya.
Molts, legítimament, qüestionaran el posicionament de CiU arran de la desmarcada de Duran i Unió Democràtica i també sobre les declaracions del President Pujol. Val a dir que el President ja ha reconegut el referèndum com a l’opció més lògica i democràtica, a més de ser la línia per la que advoca Artur Mas des de fa temps. El que tenim clar és que no hi ha gaires escenaris possibles. Si vulneren el nostre autogovern, la llei que plasma el que hem estat, el que som però sobretot a què més volem aspirar, llavors estant atemptant contra tots i cada un de nosaltres, simplement per no haver acceptat el que els nostres representants, el Parlament, va acordar.

SOCIOVERGÈNCIA MAI

2008-11-20T02:35:00.002+01:00

Aviso amb antelació de la controvèrsia que pot suscitar aquest article. Un cop avisats, es preguntaran el per què de la advertència, i és que els exercicis d’introspecció solen comportar certa visió autocrítica. Fa una setmana i escaig que ens trobem absorts novament, i comença a ser massa habitual, en una pseudo-polèmica instigada des de la presidència. Montilla, en un intent desesperat per desviar l’atenció, decideix donar ales a un Duran últimament una mica desubicat. Que vull pensar que ingènuament, creu que adoptant un posicionament comú amb el PSc sobre la reacció a tenir davant d’una imminent Sentència del Tribunal Constitucional que es preveu “polèmica”, contribuirà a l’estabilitat social o a la governabilitat... qui ho sap. Ratifico i n’estic plenament convençut que Duran ha obrat, amb major o menor encert, pensant en el que va ser el seu lema de campanya: “Respectaran Catalunya”. Que el líder polític d’un partit que és totalment independent, com ho són els nostres amics d’Unió, es reuneixi amb el President de la Generalitat no ha de suposar cap problema. És més, desitjo que en Montilla s’hi reuneixi més sovint amb líders com Duran i Lleida per veure si se li encomana almenys una mica de saber fer, classe i intel·ligència.
Reconec de totes maneres que un servidor mateix ha picat l’ham i ha entrat de ple a comentar la jugada que ha orquestrat en Montilla i cia. El que està clar és que mentre els mitjans focalitzin l’atenció sobre falses controvèrsies de tercers, en Pepe pot seguir contemplant amb impassivitat el que es comença a conèixer com “l’efecte Nissan”. És a dir, a més dels casi 1700 treballadors que l’empresa nipona acomiadarà el pròxim any, les empreses vinculades a aquesta es sumen a la tendència de l’ERO i per exemple Acciona ja anuncia que preveu quasi 350 acomiadaments més. I és que clar, amb el pretext de la crisi i la incapacitat del Tripartit per aturar aquests moviments empresarials que desprenen cert flaire d’abús per part d’uns inversors estrangers que aprofiten la conjuntura per tirar endavant els seus plans menyspreables de deslocalització i poder obrir plantes a països tercermundistes amb treballadors a sou d’esclau.
Però permetin-me que acabi fent una reflexió en veu alta. I és que la federació electoral CiU integrada per CDC i UDC i el seu projecte, va més enllà dels estratagemes puerils d’algú que a falta d’actuar només sap despistar. Si em pregunten per el futur de la Federació només els hi diré que CiU perdurarà fins el dia que tinguem menys coses en comú que les que ens uneixen. Però vist el panorama on la teòrica força independentista s’ha convertit en un putxinel·li del PSOE, dono gràcies dels nostres companys de viatge d’Unió i desitjo ferventment, i no en tinc cap dubte, que sabran estar a l’alçada de la greu situació que s’aventura; perquè senzillament així ho han acabant fent sempre i han demostrat amb escreix el seu al sentit de la responsabilitat vers el nostre país.

Properament una nova entrega del sainet del Tripartit, descobrirem si ERc, que té “la paella pel mànec” veta o no els pressupostos insultants d’en ZP al Senat. D’ells depèn. Perquè després diguin que la política és avorrida.

LA INOPERÀNCIA DE MONTILLA

2008-11-13T10:14:00.001+01:00

Que el lideratge es forja en la dificultat és un fet tan cert com admetre que Montilla no té fusta de líder. Els mateixos socialistes es vanagloriaven de la seva “capacitat gestora” a falta d’elogi creïble per destacar el seu lideratge. Estan succeint fets a escala mundial que ens fan dirigir la nostra vista a una panoràmica exterior, perdent de vista la realitat diària dependent de la gestió del govern. Quedar-se aturat en el moment àlgid de la història suposa perdre qualsevol possibilitat de reaccionar i per tant ser arrastrat en un espiral d’incertesa i submissió. Vulgarment; a Montilla li estant colant molts gols. Ell, que va ser ministre d’indústria ara veu com a President de la Generalitat com 1300 treballadors es queden al carrer i no té ni la decència de rebre’ls. Hi ha moltes empreses que necessiten que el govern torni a agafar les regnes del joc. Quines mesures econòmiques s’han près al nostre país? Augment d’alts càrrecs i una negociació per un finançament nou que ha destacat per la prerrogativa que Saura va donar al govern de Madrid i per el suport del PSC als pressupostos generals. A nivell social es coneix que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut, hem reaccionat? Un revista internacional profana la nostra més profunda manera de ser, els principis bàsics que sustenten el nostre modus vivendi, sobre els que es sustenta la identitat nacional catalana a més de titllar de cacic al president Pujol! Cap reacció, quatre paraules buides però cap gest.
Un President de la Generalitat és quelcom més que una figura on hi coincideixen diversos arquetips socials. La dignitat del càrrec suposa una defensa acèrrima de Catalunya i això ho engloba tot. Suposa fer un discurs institucional constant i fort, trencar qualsevol llaç de vassallatge, mobilitzar la societat, encendre la guspira de la consciència col·lectiva per aconseguir ni més ni menys del que ens mereixem. En Montilla és una estàtua de marbre, un testimoni impassible de la mala gestió de Zapatero. I tant culpables com els socialistes són els que van sostenint una situació de desgovern mentre van col·locant càrrecs a les oficines a l’estranger, esperant l’hecatombe total per després canviar de soci de govern. Responsabilitat per favor, responsabilitat.

LA JNC TANCA EL SEU XVè CONGRÉS

2008-11-12T13:10:00.004+01:00

Gerard Figueras liderarà l’organització durant els pròxims anys

El passat 6, 7 i 8 de novembre es va celebrar al Prat de Llobregat el XVè Congrés de la Joventut Nacionalista de Catalunya, sota el lema “la joventut decisiva”. La trobada, de caràcter bianual, es va dur a terme en un ambient d’intens treball i alhora d’il·lusió conscients del relleu generacional a la direcció nacional.
La Conca de Barberà estava representada amb 6 delegats que juntament amb la resta de comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre van constituir un fort bloc unit que va incidir de manera notòria durant el transcurs del Congrés aportant un criteri unificat en els aspectes que atenyien al nostre territori durant el debat d’esmenes.
Altrament també es van celebrar les eleccions de càrrecs unipersonals, en una jornada de consens al sortir escollit President per més del 97% dels vots Gerard Figueras, natural de Vilanova i la Geltrú. Figueras vas destacar en el un discurs quasi èpic que “la JNC serà decisiva perquè aquest país sigui el que pot arribar a ser, i aquest projecte comença perquè el proper president de Catalunya sigui Artur Mas”. Alhora, el nou màxim responsable de la JNC ha rebutjat la sociovergència tant a Catalunya com a Madrid perquè xoca frontalment amb l’objectiu principal de la JNC i de Convergència, la construcció nacional de Catalunya.

Artur Mas el divendres i Felip Puig el diumenge van pronunciar el seu discurs en el plenari on també hi va assistir Quim Nin i Borredà, President de Federació de CDC al Camp de Tarragona que va voler ser testimoni del relleu en el lideratge de l’organització i compartir amb els representants del Camp de Tarragona la il·lusió per un projecte esperançador que tot just comença.

UN FUTUR OBSCUR

2008-10-30T09:53:00.001+01:00

Endinsats ja en els terrenys pantanosos de la crisi, comencem a percebre de manera real l’abast que aquesta situació pot tenir. El 2009 es planteja ara mateix com un any d’impàs a una situació substancialment pitjor, per la simple raó que la situació econòmica actual es veurà reflectida en la lectura dels pròxims exercicis econòmics. El nostre país es pot veure immers en una forta crisi no només econòmica, també política i social. Ens podem trobar una sentència del Tribunal Constitucional, que si considerem el que s’ha filtrat, serà titllable de devastadora. A més a més s’ha vist que la prerrogativa que Saura va regalar al govern sobre l’acord de finançament no es complirà, és a dir que novament Zapatero decideix mirar a una altra banda a l’hora de la veritat. Però fet i fet cada cop es veu més clar que amb el finançament tenim les de perdre, i més tenint en compte el suport sodomita dels 25 diputats del PSC que el PSOE va guanyar a Catalunya. Mentre el ministre Sebastián, l’amic personal de Zapatero, es reunia amb els responsables de Renault a Palència (terra natal del president espanyol) per assegurar la continuïtat de l’empresa, a Catalunya Montilla es mira amb indiferència com Nissan pretén eliminar 1600 llocs de treball i traslladar la nova planta a Marroc en comptes d’Igualada, on estava prevista. Tot després d’haver-los donat incondicionalment injeccions de subvencions a canvi de res Sembla que la tendència a la deslocalització s’ha instal·lat a Catalunya, però m’atreveixo a dir que és fins i tot comprensible considerant que el Tripartit ha estat incapaç de posar els punts sobre les “is” ni ha confiat en la marca Catalunya. Lluny queden aquells anys on el President Pujol recorria mig món venent el nostre somni a qui tingués ganes d’incorporar-se a un projecte ambiciós. Però esta clar que la garantia personal de compromís de Pujol dista molt del concepte difós de compromís que entén Montilla.
Tot i així sempre hi ha una llum en la foscor, un dels últims reductes d’esperança. I és que al ritme que van les coses l’amenaça d’eleccions anticipades a Catalunya és ara mateix un fet real, condicionat per el rumb que ERC es veurà obligat a prendre i que de moment fins que no tinguin a figura del candidat clara de ben segur que no emprendran. Esperem que no sigui massa tard.

PRESSUPOSTOS DE LA VERGONYA

2008-10-30T09:52:00.000+01:00

El partit socialista ho ha tornat a fer. Novament ha menystingut Catalunya primant de manera obscena bascos i gallecs per tal de superar el tràmit d’aprovació dels pressupostos generals. Zapatero ha preferit regalar competències i 125 milions d’euros al PNB a no haver-se d’enfrontar a la incomoditat catalana que li reclamava un pressupost que contemplés el nou finançament per Catalunya i alhora fos un pressupost pensat en clau de crisi.
Tenint en compte l’animadversió de Zapatero per Ibarretxe, és significatiu que malgrat tot hagi preferit treballar amb el suport dels nacionalistes bascos enlloc dels catalans. Això significa que ens hem convertit en el pitjor estigma del president del govern, el flanc per on pot perdre les pròximes eleccions; i això li fa por. De moment pot respirar perquè novament i per no trencar la tradició els 25 diputats que el PSC-PSOE va obtenir a Catalunya han votat novament a favor del partit i en contra dels interessos de la gent que els va escollir. Aquí s’acaba la unitat pel finançament que tant predicava en Montilla.
El que està clar és que la nostra força d’influència al govern central s’ha vist minvada amb l’aprovació d’aquests pressupostos, s’ha vist que tot i que els socialistes hagin temptat Duran amb la governabilitat d’Espanya, la nostra resposta ha estat clara i contundent. Mai podrem formar part d’un govern que assetja sistemàticament el poble català i n’abusa fins a extrems denigrants. Un govern, el president del qual ha d’anar ploriquejant perquè el deixin assentar-se a la taula dels grans, havent estat un dels líders que fins a última hora no va reconèixer la crisi financera.
Fins i tot el capitalisme sembla que s’haurà de revisar i refundar, això no deixa de ser un bri d’esperança per aquells tan acostumats a caminar lligats que dubten que puguem caminar sols, algun dia.

COMPANYS DE TOTS

2008-10-16T09:04:00.001+02:00

Quan els elefants saben que estan a punt de morir s’aparten de la seva bandada en un gest d’elegància permetent al exemplars joves i enèrgics prosseguir en el seu camí sense posar-hi impediments. Valdria la pena que en prenguessin nota en Saura i en Carod, que amb la seva retirada a la cantonada, ara el que pretenen és penjar-se com més medalles millor amb la banal aspiració de ser recordat per quelcom més. Sens dubte això és un símptoma d’una patologia tràgica d’aquell qui és conscient que necessita anotar-se un bon punt de partit després d’haver fet un joc nefast.

El problema substancial és què més estan disposats a fer malbé per tal de saciar el seu ego incommensurable; en aquest cas el que està en joc és la memòria del President Companys i el risc de banalitzar una vegada més la figura d’aquest personatge èpic. Ja fa 68 anys des del seu afusellament. Alguns parlen de reparació i altres de nul·litat del Consell de Guerra sumaríssim, el cas és que restituir la dignitat de Companys ha de servir també per retornar part de la nostra dignitat com a poble. És inacceptable, tanmateix, que s’airegin temes de tanta sensibilitat com a cortina de fum per desviar-nos de les nostres demandes “pendents” davant l’Estat. el debat però ja està servit. Mentre Saura s’afanyava a acompanyar la néta de Companys al Ministeri de Justícia perquè com a familiar entregués la petició de reparació de la figura del President, des d’ERC es desmarcaven d’aquest acte al·legant el ridícul de l’actuació de Saura, titllant quasi d’humiliant haver d’anar a les portes del ministeri per demanar un formulari. Els republicans pretenien dotar d’una consideració especial al President Companys, donat que era una figura institucional i recordant la resolució del Parlament, obviant o fent innecessària la Llei de la Memòria Històrica.

Si em permeten les diferències són merament simbòliques, el preocupant és que el tripartit mostra per enèsima vegada unes esquerdes que ens han de fer reflexionar si la seva cohesió és suficient per defensar en un moment de vital importància els nostres interessos. Companys es mereix un tracte de respecte lluny d’interessos partidistes. El que cal és una rehabilitació històrica ja.